Medio lleno, medio vacio

Me propongo reflexionar sobre el derecho a trabajar en esta entrada. Quiero empezarla impactando. Tecleo: «En el mundo hay mil millones de personas que quieren trabajar y no pueden». Es decir: casi el 14% de la población mundial está de brazos cruzados. Frunzo el ceño buscando algún dato más llamativo. ¡Lo tengo!: «En los próximos cinco años se perderán cinco millones de puestos de trabajo para siempre». En otras palabras: cada año desaparecen de media un millón de empleos. «Para siempre». Uff, esto suena mal. De repente escucho un zumbido y se me taponan los oídos como si buceara. ¡Zas! Una crisálida eclosiona ante mí y aparece un ente alado. Es pequeñito. Y peludo: barba frondosa y cabellera espesa, ambas grisáceas. 

―¿Pero qué eres tú? ―pregunto, asombrado.  

  

El ente revolotea como una abeja ansiosa de polen.

―Soy tu consciencia de trabajador, una especie de sindicato moral del proletariado. Pero me puedes llamar Karlos. He venido al rescate ―explica con voz acelerada. 

―¿Al rescate? ―repito, confundido.

―Mis antenas suprasensoriales han interceptado tu reflexión y te quiero ayudar. Os están dando palos por todos lados… ¡Lo tenéis crudo, chaval! ―exclama Karlos.

Asiento con frustración.

―Por culpa del desarrollo tecnológico el mercado laboral saltará por los aires. Muchas tareas se realizaran mediante robótica, nanotecnología, impresión 3D, internet de las cosas o inteligencia artificial. Pero lo que me pone especialmente nervioso es el llamado aprendizaje por refuerzo. ¿Sabes a que me refiero?

Niego con la cabeza y Karlos sonríe con suficiencia.

―Se trata de configurar un software que determine qué acciones escoger para maximizar la recompensa. En resumidas cuentas: las máquinas van a decidir por nosotros. O los trabajadores del mundo os unís, o seréis marionetas en manos de los millonarios de la lista Forbes.

Un estruendo resuena como un rugido. A través de la luz de la lámpara irrumpe una especie de luciérnaga. Posee un brillo dorado y elegante. Flota por la habitación dejando un rastro de estrellas. A diferencia de Karlos, tiene la cabeza redonda y lisa como una bombilla.

―Otra vez los del sindicato anunciando el Apocalipsis. ¡Sois unos panfletarios! ―se queja la luciérnaga. Y dirigiéndose a mi―: No hagas caso a este fantasma.

―¿Y tú de dónde sales?

―Soy embajador de la Patronal. Me llaman Mil. Me ha saltado la alarma porque los niveles de intoxicación han superado los límites aconsejables para el buen funcionamiento del sistema.

―¿Y esto qué significa?

―Pues que me veo obligado a contrarrestar las charlatanerías del “barbas”. Si me permites, me gustaría explicarte cómo el sistema se reinventa a diario. La historia de la Humanidad nos muestra cómo los cambios tecnológicos han creado nuevos oficios. También los han destruido, pero hoy en día, ¿quién querría trabajar de molinero, fogonero o deshollinador? ¡Nadie! En cambio, las ciencias ofrecen grandes oportunidades. ¿Has oído hablar de los trabajos STEM?

―La verdad es que no ―confieso.

―STEM es un acrónimo en inglés que hace referencia a los nuevos puestos de trabajo que se han creado en los ámbitos de la Ciencia, la Tecnología, la Ingeniería y las Matemáticas.

―¡No le vendas la moto! ―protesta Karlos―. Cada puesto nuevo creado destruye 3,5 tareas que pueden tecnificarse. ¿Resultado? Más gente a la cola del paro, más pobreza, más precariedad.  

―No empieces con el victimismo. Quién lucha y se esfuerza tira hacía delante ―replica Mil. Y señalándome―: Si te quieres ganar bien la vida, empléate como analista de datos o ingeniero de procesos.

―Ya me gustaría, pero no he estudiado para nada de eso…

―“No he estudiado para nada de eso” ―me imita con recochineo―. ¿Y eso qué importa? El mercado evoluciona permanentemente. Por lo tanto, los trabajadores os tendréis que formar durante toda la vida. ¿Lo entiendes? ¡Toda la vida!

―¡Vaya! Se ha acabado eso de “estudias o trabajas” para ligar… ―respondo con sarcasmo a la provocación de Mil.  

―Si quieres ligar, cómprate un coche deportivo… O sea: STEM ―me recomienda con un guiño.

―¡Estoy harto! Eres peor que un telepredicador ―Karlos, furibundo―. Estudia una carrera... ¡Mejor dos! Luego haz un máster… ¡Mejor dos, también! Y te lo financiamos todo con condiciones ventajosas. ¿Qué habéis conseguido con esta milonga? Pues tener los parados mejor formados. Y si quieres encontrar trabajo, sigue formándote.

―¡No seas cínico! ―se queja Mil.

―El 40% de los jóvenes entre 25 y 35 años tiene educación universitaria pero no encuentra un trabajo acorde con sus estudios.  Muchos optan por huir del país. ¿A eso le llamas cinismo?

―Veo que has estudiado el argumentario al dedillo ―Mil, irónico.

―España es el cuarto país en sobreeducación tras Rusia, Corea del Sur y Japón. ¿Qué significa esto? Pues que los trabajadores españoles tienen un nivel de educación superior al requerido para desarrollar el trabajo de forma satisfactoria. Estudia una carrera para acabar trabajando de cajero.

―Tener formación nunca es un problema. ¡Al contrario! Te permite mejorar. Eso sí: tendrás que levantarte del sofá, esforzarte y emprender. Fíjate en los creadores de Google, Facebook o Twitter. Talento y sudor. Esa es la clave.

―¡Uy, sí! Talento, emprendimiento… Otra burbuja ―dice Karlos―. Estos nuevos yupis que citas pueden ir con camisetas y rehuir las corbatas, pero en lo único que se esfuerzan es en tributar lo mínimo para ganar lo máximo. ¿Modelo a seguir? ¡Y un rábano! El futuro son las cooperativas y la economía social.

―Eso sí que es una burbuja que explotará como Fagor ―replica Mil.

De pronto, Karlos enmudece y sus antenas suprasensoriales empiezan a vibrar como cuerdas de guitarra.

―Debo irme. Necesitan mis servicios en un comité de empresa ―grita con ajetreo―. Pero no olvides esgrimir consciencia de clase en tu artículo. La crisis ha beneficiado a unos pocos alienando a muchos.

La voz de Karlos se desvanece.

Observo a Mil. Su brillantez va perdiendo intensidad.

―¿Le vas a seguir?

―No, los comités de empresa no son conflictivos para nosotros. Tenemos más alarmas en las universidades. No te molesto más. Debes tener trabajo con tu escrito. ¡Hasta otra ocasión! Y recuerda: necesitamos una nueva mentalidad basada en el desarrollo del talento. Con el pensamiento NI-NI te ahogarás en un charco.

La luz de la lámpara parpadea y Mil desaparece. La habitación pierde luminosidad. Vuelvo a la pantalla del ordenador, pero no sé cómo seguir. El ping-pong dialéctico me ha abrumado. Sobreeducación y talento. Ocupación y tecnificación. Emprendimiento y precariedad. Tomo un vaso y vierto agua. Antes de beber, lo observo pensativo y dudo sobre si está medio lleno o medio vacío.  

Qui finança les idees polítiques?

La missió essencial dels laboratoris d’idees ―els anomenats think tanks― consisteix en influir sobre l’orientació de les polítiques públiques. Ras i curt: marcar l’agenda política. Originàriament, van néixer amb el propòsit de generar pensament rigorós (les “universitats sense estudiants” eren la tipologia paradigmàtica), però en el context de la globalització van evolucionar cap a la promoció d’interessos (donant lloc als anomenats “centres militants” i a una hibridació que sovint als aproxima als lobbies). Això va provocar que l’aureola d’imparcialitat ideològica dels think tanks es posés en entredit. Un exemple d’això el trobem en la informació que va destapar el diari The New York Times va destapar en la que explicava que 64 governs de tot el món havien pagat des del 2011 gairebé cent milions de dòlars a 28 think tanks nord-americans per influir a través d’ells sobre les polítiques de Washington. Un informe del Ministeri d’Assumptes Exteriors noruec que es cita a la notícia, ho justifica així: “a Washington és difícil per a un país petit tenir accés a polítics poderosos, funcionaris i experts (...). Finançar think tanks influents és una forma de tenir aquest accés i alguns assenyalen obertament que només poden servir a aquells governs estrangers que donen fons”. L’Estat espanyol no va ser l’excepció i va fer donacions a la Inter-American Dialogue i la German Marshall Fund of the United States.

Aquestes donacions permeten que els laboratoris d’idees promoguin els interessos dels governs davant les institucions nord-americanes. Aquest, tot i ser un recurs legal i legítim, es pot interpretar com una compra d’influència; i en el cas dels think tanks, pot comprometre la seva reputació. En un escenari de llums i taquígrafs, aquesta pràctica seria fàcilment identificable i permetria contextualitzar les propostes dels think tanks. Tanmateix, aquesta és una informació de molt difícil accés tal i com ho demostra un estudi de Transparify ―iniciativa finançada per l’Open Society Foundation― que conclou que el 80% dels think tanks més influents del món no revela qui els finança.

Opacitat espanyola

El Observatorio de los Think Tanks (www.oett.es) analitza des de fa tres anys el cas d’Espanya utilitzant la metodologia de Transparify i arriba a unes conclusions decebedores. En primer lloc, tot i que la mitjana de transparència dels think tanks espanyols segueix pujant i se situa en 1,6 punts sobre 5 (0,9 punts superior a la de l’estudi preliminar del 2014), la mitjana espanyola segueix estant per sota de la internacional (2,2) i de la britànica (3,4 estrelles, la més alta).

En segon lloc, gairebé la meitat de les institucions espanyoles analitzades obtenen una puntuació de 0 estrelles. És a dir: les seves pàgines web no ofereixen cap tipus d’informació econòmica i financera. En aquest apartat destaquen negativament les fundacions dels partits polítics, organismes extremadament hermètics que ostenten una mitjana de 0,8. Aquesta opacitat ha afavorit els usos instrumentals de les fundacions dels partits polítics més enllà de la producció d’idees partidistes. Per exemple, l’extinta fundació CatDem (abans Trias Fargas) era un dels extrems de la “canonada” amb el Palau de la Música per fer arribar diners a Convergència provinents suposadament de Ferrovial.

No obstant això, hi ha una petita elit (12 institucions que obtenen 5 o 4 estrelles) que permet explicar la procedència dels ingressos dels think tanks. Bàsicament, provenen de fons privats (empreses de l'IBEX, sent La Caixa, el Banco Santander i Telefónica les més actives) i d'ajudes públiques de l'Administració.

Aquestes dades ens ofereixen un panorama preocupant en quant a la transparència dels think tanks i a la seva legitimitat a l’hora d’actuar com a autèntics líders d’opinió. En plena era de la postveritat, la transparència és un valor imprescindible a l’hora de donar credibilitat a les propostes provinents dels laboratoris d’idees i prevenir possibles casos de corrupció. Precisament aquestes organitzacions, com actors polítics a l’avantguarda de la innovació i el progrés, han d’actuar com a institucions exemplars i fer un esforç d’obertura i responsabilitat. Però, fins el moment, poc think i molt tank. 

Article publicat a L'Econòmic 

Millora la transparència dels think tanks espanyols, però encara està per sota de la mitjana internacional

»De manera global, els think tanks espanyols són un 71% més transparents que fa un any

»Tot i l'empenta de la llei de transparència, les fundacions dels partits polítics segueixen presentant una puntuació molt baixa

El segon ràting de transparència dels laboratoris d'idees espanyols elaborat per l'Observatori de Think Tanks assenyala una important millora en la transparència financera. 26 organitzacions obtenen una puntuació d'entre una i cinc estrelles, component una clara majoria enfront de les 20 organitzacions amb puntuacions de zero estrelles. Cal recordar que en 2014 el resultat era invers: 26 think tanks eren completament opacs, i només 21 oferien cert grau de transparència. Tot i la millora, els resultats d'Espanya estan per sota de la mitjana internacional de 2,2 estrelles sobre 5 fixada per Transparify.

L'Observatori de Think Tanks acaba de publicar l'estudi El finançament de les idees: Índex de transparència financera dels think tanks espanyols (2015), coordinat per Jaime González-Capitel i Francesc Ponsa i basat en la metodologia de Transparify, que classifica la transparència dels think tanks entre 0 estrelles (gens transparent) i cinc estrelles (líder en transparència). Resultat d'una campanya a favor de la publicitat activa de les fonts de finançament entre els laboratoris d'idees de tot Espanya, l'estudi compara la situació actual amb el diagnòstic preliminar efectuat en 2014. L'objectivitat dels resultats s'ha garantit mitjançant un procés d’avaluació per parells.

Els 26 think tanks transparents componen una piràmide en la cimera es troba la Fundació Jaume Bofill, única institució que obté la qualificació màxima. Amb quatre estrelles segueixen la Fundació CIDOB, la Fundació Ecologia i Desenvolupament i la Fundació Catalunya Europa. A continuació se situen 5 laboratoris d'idees amb tres estrelles, 8 amb dues estrelles, i 9 amb una estrella.

En tan sols un any, gairebé una de cada tres fundacions analitzades ha millorat la seva puntuació en la valoració (32,6%), amb un augment mitjà de 1,7 estrelles. Per contra, tres fundacions van empitjorar la seva qualificació en un estel. Els 28 restants think tanks van obtenir el mateix resultat en 2014 i en 2015.

En el còmput global, la millora de la mitjana en mitja estrella, des del 0,7 fins al 1,2 del 2015, suposa un augment del 71%.

Dos factors fonamentals han contribuït a la millora que ha detectat el ràting de 2015: la campanya de comunicació de l'Observatori de Think Tanks i l'entrada en vigor de la Llei de Transparència.

Es poden considerar think tanks les fundacions dels partits polítics?

Els think tanks desenvolupen un paper essencial a l’hora de proposar i dissenyar polítiques públiques. Als Estats Units, aquestes organitzacions tenen un gran reconeixement. En canvi, a Europa, els partits polítics, més forts i institucionalitzats que els nord-americans, dificulten l’encaix dels laboratoris d’idees a l’esfera política. Gerald Baier y Herman Bakvis (2001) sostenen que és possible representar la relació entre think tanks i partits polítics des de la mínima dependència fins la màxima associació. Aquests autors argumenten que als Estats Units i Canadà els laboratoris d’idees gaudeixen d’un alt grau d’independència respecte els partits polítics. Per contra, països com Alemanya, Holanda o Espanya, els partits han constituït fundacions molt poderoses. Aquestes es consideren una derivació dels centres militants o advocacy tanks (Weaver, 1989:567) que tenen com a principal característica la defensa d’una determinada posició ideològica i els valors concrets d’una formació política.

Per raons de cultura política, les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics s’han convertit en una de les tipologies predominants del model de think tanks espanyol i, per extensió, català. La creació l’any 1994 d’una subvenció específica per part de l’Estat per a aquest tipus d’organitzacions en funció del nombre d’escons assolits pel partit mare va suposar un “efecte creador”de fundacions (Xifra i Ponsa, 2009). Posteriorment, altres administracions també van crear subvencions seguint una motivació similar: el foment de la cultura democràtica.[i] En el context de la cartel·lització de la política,[ii] els partits que no comptaven amb una fundació la van constituir amb l’objectiu de beneficiar-se d’aquests ajuts. Tanmateix, aquest finançament permanent no s’ha traduït amb un major impacte i visibilitat de les fundacions. A excepció de la FAES (vinculada al Partit Popular i presidida per l’expresident espanyol, José María Aznar), cap altra fundació depenent d’un partit polític espanyol apareix al rànquing mundial de think tanks que elabora anualment la Universitat de Pennsylvania (McGann, 2014). Això s’explica per una sèrie de característiques definitòries de les fundacions dels partits polítics que dificulta que adoptin la missió essencial dels laboratoris d’idees.

Instrumentalització. Les fundacions dels partits han resultat portes de finançament indirecte de les respectives formacions polítiques (Ariño Ortiz, 2009: 9). En aquest sentit, s’han interpretat aquestes ajudes com una manera supletòria de comanditar uns partits polítics sobrefinançats. Un informe del Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), pertanyent al Consell d’Europa, va traslladar el 2009 una sèrie de recomanacions a l’Estat espanyol amb relació a la poca transparència de les finances dels partits polítics. Una d’elles era l’absència d’informació sobre les fundacions dels partits. De la mateixa manera, el Tribunal de Comptes s’ha queixat reiteradament de rebre dades parcials sobre els ingressos procedents de les fundacions dels partits polítics i de no poder creuar dades amb el Banc d’Espanya.

Influència limitada. Els estudis i publicacions de les fundacions dels partits polítics no aconsegueixen determinar l’agenda política i mediàtica i no assoleixen repercussió pública. Es prioritzen els continguts de caire històric, ideològic i propagandístic per sobre de les propostes d’estratègia política i electoral.

Manca estructura investigadora. A les plantilles de les fundacions no existeix el perfil de l’investigador o analista, figura molt estesa en els think tanks nord-americans, sinó que els membres acostumen a ser militants del partit centrats en tasques administratives. En relació amb això, la confecció de les plantilles es realitza en funció de si el partit mare té responsabilitats governamentals o no. En el cas de formar part del govern, se sobredimensionen les plantilles com a conseqüència dels ingressos provinents de les quotes que els càrrecs governamentals paguen a les fundacions dels partits. Si, en canvi, no formen part del govern —o a causa de l’impacte de la crisi econòmica—, han d’ajustar el nombre de treballadors.

Invisibilitat pública i mediàtica. Les fundacions dels partits són molt desconegudes per la ciutadania perquè no actuen com a veritables productores de coneixement. La seva presència mediàtica sovint respon a intents de desprestigiar el partit polític al qual estan vinculades i no a estratègies d’influència i de transmissió d’idees.

Inexistència de la “porta giratòria”. Les fundacions dels partits han esdevingut un lloc de retir digne per a persones que han gaudit de responsabilitats governamentals.  Les fundacions dels partits no promocionen els seus investigadors i analistes —ja siguin interns o externs—, sinó que promocionen els dirigents polítics. La socialització en un partit és un pas previ a l’hora de fer carrera política a l’Administració. Es prioritza més la lleialtat a la cúpula del partit que l’expertesa i el coneixement. Així, la meritocràcia resideix en la disciplina i l’obediència.

Actuen com a think tanks?

Amb tot el que s’ha exposat, les fundacions dels partits polítics, tal com funcionen avui dia, no es poden considerar autèntics think tanks. Atribuir-los aquesta etiqueta o condició seria desmesurat. Això no vol dir que en el futur no puguin actuar com a veritables laboratoris d’idees. Però perquè això pugui passar han de canviar moltes coses com, per exemple, el rol que els confereixen els partits polítics, la incorporació d’analistes en detriment de càrrecs de partit, la relació merament financera entre fundació i formació política, o la seva reputació.

Article publicat a la revista Àmbits del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. 

Referències bibliogràfiques

ARIÑO ORTIZ, Gaspar (2009). La Financiación de los Partidos Políticos. Madrid: Foro de la Sociedad Civil.

BAIER, Gerald; BAKVIS, Herman (2001). “Think tanks and political parties: competitors or collaborators?”. ISUMA: Canadian Journal of Policy Research, Vol. 2, num. 1, pp. 107-113.

McGANN, James (2015). 2014 Global Go To Think Tank Index Report. Philadelphia: University of Pennsylvania.

WEAVER, Richard K. (1989). “The Changing World of Think tanks”. Political Science and Politics, Vol. 22, num. 3, pp. 563-578.

XIFRA, Jordi; PONSA, Francesc (2009). El marketing de las ideas. Los ‘think tanks’ en España y en el mundo. Barcelona: Niberta. ISBN: 978-84-937007-8-2.

---

[i]L’Estat espanyol ha concedit des de la creació d’aquesta subvenció més de 63 milions d’euros per aprofundir aquesta via d’impuls democràtic, sense resultats aparents.

[ii]La cartel·lització, entre altres aspectes, es basa en la professionalització i el reforçament dels aparells directius dels partits polítics i en el predomini de fons públics en el seu finançament. Des d’aquesta perspectiva, els partits polítics estan plenament assentats en les institucions i presenten una clara dependència dels ingressos públics.

Storytelling: el poder del relat

Diferents estudis asseguren que estem exposats a més de 3.000 missatges comercials al dia. Davant d’aquesta allau d’informació, els missatges unidireccionals ja no funcionen. Ara les marques han de connectar amb els clients creant-los una necessitat. I una de les formules de connectar és vincular-los emocionalment. En aquest context, s’acaba imposant el que es coneix com l’economia de l’atenció: tu (emissor) explica’m un relat que enriqueixi la meva vida i jo (receptor), a canvi, et concediré la meva valuosa atenció. L’storytelling ―o l’art de narra històries― s’ha convertit en un instrument molt útil a l’hora de generar aquestes experiències memorables.

De l’enfocament de la marca que propugnava Noemi Klein, hem passat a l’era del relat (Brand story). El relat està present a totes les èpoques i a totes les societats. Des dels mites grecs fins els griots africans, la història de la humanitat sempre s’ha explicat a través de relats. I això, segons Antonio Nuñez, consultor de comunicació especialitzat en storytelling, té una explicació neurocientífica: “la nostra espècie té una debilitat neuronal pels relats”. El nostre cervell està dissenyat per a buscar relats en qualsevol informació que ens arriba a través dels sentits. L’escriptor Eduardo Galeano ho va manifestar de manera molt clara: “Els científics diuen que estem fets d’àtoms, però a mi un ocellet em va explicar que estem fets d’històries”. La història de com va començar l’empresa, el somni que la va motivar, la superació de les adversitats o la idea que va estimular la creació d’un nou producte o servei, són possibles aplicacions de l’storytelling per a les organitzacions. Un bon exemple és la història del creador de la cervesa Adams explicada en els sotagots de la marca: “Fa 25 anys vaig introduir la cervesa Adams en bars de Boston. No tenia oficina, ni ordinadors ni empleats. Hi ha un vell adagi que diu: «Fes el que estimes i no treballaràs un dia en la teva vida». No sento que hagi treballat durant aquests 25 anys”.   

Explicar històries

Quan es té un producte igual que el de la competència, es pot competir o bé baixant el preu ―decisió que a la llarga pot ser insostenible―, o bé augmentant el valor del producte explicant la seva història. L’storytelling management permet captar (engage) usuaris mitjançant la creació d’un vincle emocional amb les organitzacions mitjançant els relats. Aquest és el recurs que va utilitzar la marca de whisky Chivas per superar la pèrdua de prestigi que va patir a principis dels anys 90. Van contractar un narrador per reescriure la història de la marca. El resultat va ser The Chivas Legend, un relat que explicava la vida multisecular del whisky. La història comença amb la concessió del segell reial britànic al segle XIX durant una visita de la reina Balmoral i prossegueix amb l’edat d’or del desembarcament als Estats Units fins arribar als nostres dies. Aquesta història va permetre reconnectar llegat i consumidors i revertir la tendència a la baixa augmentant les vendes.

Després del fracàs de l’anunci carrincló on cantaven Montserrat Caballé, Raphael i David Bustamante, entre d’altres, l’any passat la Loteria va canviar de format i va optar per una història emotiva protagonitzada per un home que no havia comprat el dècim afortunat al bar del barri. De ben segur els lectors recorden el final de l’anunci. I és que quan expliquem històries que inclouen emocions, el nostre cervell s’encén com un arbre de Nadal. La informació que ens emociona penetra més pregonament i ràpida a la nostra ment perquè impacta a l’amígdala cerebral, la sentinella de les emocions. Com va dir Carl W. Buechner, “podran oblidar el què vas dir però mai oblidaran com els vas fer sentir”.

La funció de l’storytelling com a estratègia de marketing consisteix en atraure (audiències, clients, seguidors, partners..), informar (notícies i esdeveniments), identificar (definir qui som i els nostres valors), comunicar (facilitar el boca-orella i la viralitat) i persuadir (que ens comprin). A més, té un efecte sobre el consumidor: permet captar més atenció amb menor esforç, obrir la ment a punts de vista contraris, retenir millor el missatge i generar predisposició per a l’acció.

Tots tenim una història. Tots tenim una motivació per fer el què fem. Comparteix els valors de la seva organització mitjançant el relat i obtindràs una posició rellevant davant clients i competidors. Ras i curt: si vols convèncer, explica una història. 

Qui ocupa els 135 escons del Parlament?

Ahir vaig participar a El matí de Catalunya Ràdio per explicar l'estudi "Qui ocupa els 135 escons?" realitzat per Oriol Rua, Víctor Solé i un servidor per Finestra d'Oportunitat. Cliqueu sobre la imatge i podreu escoltar la conversa amb Pau Canaleta, consultor de comunicació política, sobre l'estudi.

Qui ocupa els 135 escons?

L’estudi “Qui ocupa els 135 escons?” elaborat per Víctor Solé, Oriol Rua i un servidor per Finestra d’Oportunitat analitza la composició parlamentària de la X legislatura. L’anàlisi advoca per una regeneració democràtica mitjançant la limitació de mandats a les cúpules de partits i l’augment de la presència d’independents a les llistes electorals.

La mitjana d’anys en el càrrec dels diputats de la X legislatura són 6,8 anys. D’acord amb això, la limitació d’anys en el càrrec a dues legislatures (8 anys) ―una demanda que en determinants cercles s’ha plantejat com una mesura de regeneració― no seria necessària perquè en aquests moments s’estaria per sota (encara que s'ha de tenir en compte  que les darreres legislatures han estat mes curtes respecte al període previst de 4 anys). No obstant això, la limitació de mandats permetria acabar amb rèmores que porten més de 3 legislatures: 31 diputats porten més de 4 legislatures; 7 en porten 5; 5 en porten 6; i una en porta 8. Així, doncs, la limitació de mandats és una mesura de refinament i millora de la qualitat democràtica que posaria fi a l’anquilosament en el càrrec.

Gairebé la meitat dels diputats posseeixen altres càrrecs públics ―la gran majoria dins del món local (82%)― i el 69% ha tingut altres càrrecs públics en el passat. Si a tot això li afegim la mitjana d’anys en la política com activitat principal (16,4 anys), es confirma la tendència d’apalancament polític. Per aquest motiu, es fa palesa la necessitat d’un canvi estructural de cultura política que afavoreixi la renovació i castigui l’apalancament.

Dues mesures de regeneració democràtica

En relació amb això, s’apunten dues mesures a tenir en compte. La primera és la limitació de mandats al capdavant de les cúpules dels partits. En aquesta anàlisi hem detectat que els partits que regeneren les seves direccions també presenten candidatures renovades. Aquest és el cas d’ERC amb l’elecció d’Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant del partit republicà. En aquest sentit, el d’ERC és el grup parlamentari que més percentatge de diputats nous presenta (76,2%) i menys percentatge de diputats que no han tingut altres feines al marge de la política institucional.

La segona consisteix en incrementar la presència d’independents reals a les llistes. Hem incorporat l’adjectiu “real” perquè les dades ens demostren que els diputats independents tenen una mitjana d’anys en el càrrec lleugerament superior a la general. Durant aquest mandat, els diputats sense carnet de partit representen el 5,2% (7 diputats) i d’aquests, només 2 s’han estrenat aquesta legislatura. Per aquest motiu, reivindiquem la incorporació d’experts independents que s’adaptin a les necessitats de cada període.

El 84% dels diputats té estudis universitaris

Els diputats dels Parlament estan altament formats (més del 80% tenen estudis universitaris i l’àmplia majoria d’aquests també presenten estudis complementaris). Per contra, els diputats amb estudis primaris o sense estudis especificats presenten una mitjana d’anys en el càrrec i en la política activa per sota de la mitjana general. En canvi, la situació canvia amb els diputats amb estudis secundaris. Aquests estan per sobre la mitjana en ambdós supòsits i presenten una tendència a l’apalancament en el càrrec més pronunciada. Una preparació no universitària (amb la impossibilitat teòrica d’accedir a una feina de major qualitat i prestigi) i altres feines amb salaris per sota del de diputat podrien explicar aquesta tendència a l’apalancament.

Els diputats provinents de les joventuts dels partits polítics presenten una paradoxa interessant. D’una banda, gairebé el 40% d’aquests no han tingut una feina al marge de la política; però, alhora, tenen una preparació i experiència política per sobre la mitjana.

Algunes dades:

▪ La recent Llei de Transparència ha permès fer visible el 100% dels correus institucionals (quan abans era del 69%).

▪ La mitjana d’edat dels 135 diputats és de 47,6 anys. El diputat més jove és el popular José Antonio Coto (29 anys) i el més gran és la convergent Maria Glòria Renom (68 anys).

▪ El Parlament de Catalunya està format per 78 homes (58%) i 57 (42%) dones.

▪ La mitjana d’anys en el càrrec dels diputats del Parlament de Catalunya actual és de 6,8 anys.

▪ La mitjana d’anys en la política activa dels diputats catalans és de 16,4 anys.

▪ Dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, 67 posseeixen altres càrrecs públics. És a dir, el 49,6% del total.

▪ Un 26,7% (1 de cada 4 diputats) no ha tingut cap treball fora de la política. 

▪ El 27,4% dels diputats (és a dir, 37) han format part de les joventuts dels partits abans de ser parlamentari.

▪ Gairebé un 40% dels diputats provinents de les joventuts dels partits no han tingut feines al marge de la política.

Podeu descarregar-vos l’estudi sencer aquí. 

Radiografía de los think tanks en España

En un mundo globalizado y cada vez más complejo, los laboratorios de ideas ―los llamados think tanks― se han consolidado como actores políticos relevantes a la hora de proponer políticas públicas y asesorar a los gobiernos ante nuevos retos y amenazas. La desigualdad norte-sur, la seguridad internacional, la sanidad, el orden geopolítico mundial... todas estas problemáticas deben ser abordadas con rigor, tenacidad y método. En este sentido, los think tanks son organizaciones permanentes encargadas de suministrar una producción original de reflexiones, análisis y asesoramiento, pero que no están al cargo de misiones gubernamentales. Además, su trabajo tiene, o debería tener, la ambición, explícita o implícita, de servir a una determinada concepción del bien público, por oposición a las organizaciones con ánimo únicamente comercial y lucrativo.

En este contexto, comparto con vosotros un informe que he realizado conjuntamente con el colega investigador Jaime González-Capitel titulado "Radiografía de los think tanks en España" y que la Fundación Ciudadanía y Valores ha tenido la amabilidad de publicar. 

Podéis consultar el informe completo aquí. 

Pensando el mundo global. Think Tanks y políticas públicas

Factores de carácter global como la complejidad derivada de la globalización, el terrorismo, la crisis o la incertidumbre exigen un replanteamiento de las políticas públicas para poder dar respuesta a los nuevos retos y necesidades de nuestras sociedades. El principal desafío consiste en mitigar riesgos y agilizar la capacidad de respuesta y anticipación frente a las nuevas amenazas (innovación tecnológica, posibilidad de destrucción masiva, exacerbación del integrismo religioso, volatilidad de los mercados financieros, guerra bacteriológica, terrorismo biológico, etc.).

Las amenazas han cambiado y son más peligrosas y difusas: el enemigo actúa de manera nodal y global y los riesgos resultan más impredecibles. En este contexto, la ciencia cada vez tiene mayores dificultades para responder a los retos de las sociedades contemporáneas caracterizados por contener datos inciertos y riesgos altos y exigir decisiones urgentes. El 11-S y los posteriores atentados, la caída del banco de inversión Lehman Brothers o la reciente epidemia de ébola, son algunos ejemplos significativos.

Como decía Ulrich Beck, la experiencia del pasado fomenta la anticipación del tipo de riesgo equivocado, aquél que creemos poder calcular y controlar, mientras que el desastre surge de aquello que no conocemos y que no podemos calcular. Ante este nuevo panorama, personas y métodos deben adaptarse a los nuevos tiempos. En el ámbito de la inteligencia, se ha abogado por planteamientos integradores, globales y proactivos que permitan multiplicar las fuentes informativas para poder contrastar los datos y calibrar su relevancia; identificar, monitorizar y gestionar los riesgos desde sus fases más incipientes; desarrollar criterios organizativos flexibles para adaptarse a la diversidad de riesgos actuales; y crear nuevas herramientas teóricas, conceptuales o metodológicas y patrones de análisis transversales e integrales para comprender y neutralizar los nuevos riesgos.

En este contexto, los think tanks se presentan como actores políticos eficaces para afrontar amenazas globales y alentar intereses comunes. El reto radica en aprovechar la ingente reserva de conocimientos, información y energía asociativa que existe en las organizaciones de investigación sobre políticas públicas para apoyar su autoabastecimiento económico y social y garantizar el progreso político. Pero, ¿qué son exactamente los think tanks?

*Artículo elaborado para la colección ‘Notes internacionals’ del CIDOB. Clica aquí para leer el artículo completo.

Think tanks i transparència. Sabem qui hi ha darrera de les grans idees?

La missió essencial dels laboratoris d’idees ―els anomenats think tanks― consisteix en influir sobre l’orientació de les polítiques públiques. Originàriament, aquestes organitzacions van néixer amb el propòsit de generar pensament científic i rigorós (les ‘universitats sense estudiants’ eren la tipologia paradigmàtica); però en el context de la globalització van evolucionar cap a la promoció d’interessos (donant lloc a la tipologia dels advoacy tanks o centres militants). Aquesta mutació de l’escomesa dels think tanks va accentuar les accions de persuasió (polítiques de comunicació agressives, tècniques de relacions públiques unidireccionals, lobbisme, framing, agenda building, etc.) provocant una nova guerra ideològica caracteritzada per la voluntat d’imposar les pròpies idees i el benefici particular.

Això ha provocat que l’aureola d’imparcialitat ideològica dels think tanks es posés en entredit. Un bon exemple d’això és la informació publicada pel The New York Times que explica que 64 governs de tot el món han pagat des del 2011 milions de dòlars a 28 think tanks per influir a través d’ells sobre les polítiques del govern nord-americà. Institucions molt prestigioses com l’Atlantic Council o la Brookings Institution haurien rebut grans quantitats de diners, segons assenyala el diari. L’Estat espanyol també apareix citat com un dels països que fa donacions a centres de pensament nord-americans. En aquest cas, les institucions beneficiaries són la Inter-American Dialogue  i la German Marshall Fund of the United States.

Aquestes donacions garanteixen que els laboratoris d’idees promoguin els interessos dels governs davant les institucions nord-americanes. Aquest, tot i ser un recurs legal i legítim, es pot interpretar com una compra d’influència i, en el cas dels think tanks, compromet la seva reputació. En un escenari de llums i taquígrafs, aquesta pràctica seria fàcilment identificable i permetria contextualitzar les conclusions dels think tanks. Tanmateix, aquesta és una informació de molt difícil accés tal i com ho demostra un estudi de Transparify que conclou que el 80% dels think tanks més influents del món no revela qui els finança.

L’estudi analitza 169 centres de pensament de 47 països a partir d’aquesta metodologia. D’aquests, tan sols 21 faciliten públicament tota la informació necessària (llistat dels donants, identificació de les quantitats i origen dels finançament de projectes concrets) per saber qui els finança. D’una valoració màxima de cinc estrelles, el valor mitjà és de 2,2.

Juntament amb el col·lega investigador Jaime González Capitel vam utilitzar la mateixa metodologia per analitzar 48 think tanks espanyols. Els resultats obtinguts van ser plenament desoladors. Gairebé el 80% dels laboratoris d’idees presenten 0 o 1 estrelles sobre 5 en transparència; sent 0,69 el valor mitjà. És a dir: suspens total. Contràriament, convé destacar la magnífica puntuació obtinguda per la Fundación Ecología y Desarrollo. Aquesta organització obté la màxima puntuació (5 estrelles) a partir d’una gestió basada en el mètode SROI.

Seguint amb l’anàlisi, vaig aplicar la metodologia als think tanks catalans amb l’obtenció d’uns resultats en la mateixa línia que els espanyols: més del 70% no proporciona cap informació a través de la pàgina web sobre el seu finançament (0 estrelles sobre 5). La resta facilita informació general sobre els seus comptes a les seves memòries però, en cap cas, s’apropen als estàndards de qualitat en l’àmbit de la transparència que determina Transparify.

Aquestes dades ens ofereixen un panorama depriment en quant a la transparència dels think tanks i a la seva legitimitat a l’hora d’actuar com a autèntics líders d’opinió. En plena era de la informació, la transparència és un valor creixent que es convertirà en imprescindible a l’hora de donar credibilitat a les propostes provinents dels laboratoris d’idees. Precisament aquestes organitzacions, com actors polítics a l’avantguarda de la innovació i el progrés, han d’actuar com a institucions exemplars i fer un esforç d’obertura i responsabilitat. D’acord amb això, un principi fonamental d’una democràcia sana és la transparència. No ho oblidem.   

Article publicat a FinesOp.