Storytelling: el poder del relat

Diferents estudis asseguren que estem exposats a més de 3.000 missatges comercials al dia. Davant d’aquesta allau d’informació, els missatges unidireccionals ja no funcionen. Ara les marques han de connectar amb els clients creant-los una necessitat. I una de les formules de connectar és vincular-los emocionalment. En aquest context, s’acaba imposant el que es coneix com l’economia de l’atenció: tu (emissor) explica’m un relat que enriqueixi la meva vida i jo (receptor), a canvi, et concediré la meva valuosa atenció. L’storytelling ―o l’art de narra històries― s’ha convertit en un instrument molt útil a l’hora de generar aquestes experiències memorables.

De l’enfocament de la marca que propugnava Noemi Klein, hem passat a l’era del relat (Brand story). El relat està present a totes les èpoques i a totes les societats. Des dels mites grecs fins els griots africans, la història de la humanitat sempre s’ha explicat a través de relats. I això, segons Antonio Nuñez, consultor de comunicació especialitzat en storytelling, té una explicació neurocientífica: “la nostra espècie té una debilitat neuronal pels relats”. El nostre cervell està dissenyat per a buscar relats en qualsevol informació que ens arriba a través dels sentits. L’escriptor Eduardo Galeano ho va manifestar de manera molt clara: “Els científics diuen que estem fets d’àtoms, però a mi un ocellet em va explicar que estem fets d’històries”. La història de com va començar l’empresa, el somni que la va motivar, la superació de les adversitats o la idea que va estimular la creació d’un nou producte o servei, són possibles aplicacions de l’storytelling per a les organitzacions. Un bon exemple és la història del creador de la cervesa Adams explicada en els sotagots de la marca: “Fa 25 anys vaig introduir la cervesa Adams en bars de Boston. No tenia oficina, ni ordinadors ni empleats. Hi ha un vell adagi que diu: «Fes el que estimes i no treballaràs un dia en la teva vida». No sento que hagi treballat durant aquests 25 anys”.   

Explicar històries

Quan es té un producte igual que el de la competència, es pot competir o bé baixant el preu ―decisió que a la llarga pot ser insostenible―, o bé augmentant el valor del producte explicant la seva història. L’storytelling management permet captar (engage) usuaris mitjançant la creació d’un vincle emocional amb les organitzacions mitjançant els relats. Aquest és el recurs que va utilitzar la marca de whisky Chivas per superar la pèrdua de prestigi que va patir a principis dels anys 90. Van contractar un narrador per reescriure la història de la marca. El resultat va ser The Chivas Legend, un relat que explicava la vida multisecular del whisky. La història comença amb la concessió del segell reial britànic al segle XIX durant una visita de la reina Balmoral i prossegueix amb l’edat d’or del desembarcament als Estats Units fins arribar als nostres dies. Aquesta història va permetre reconnectar llegat i consumidors i revertir la tendència a la baixa augmentant les vendes.

Després del fracàs de l’anunci carrincló on cantaven Montserrat Caballé, Raphael i David Bustamante, entre d’altres, l’any passat la Loteria va canviar de format i va optar per una història emotiva protagonitzada per un home que no havia comprat el dècim afortunat al bar del barri. De ben segur els lectors recorden el final de l’anunci. I és que quan expliquem històries que inclouen emocions, el nostre cervell s’encén com un arbre de Nadal. La informació que ens emociona penetra més pregonament i ràpida a la nostra ment perquè impacta a l’amígdala cerebral, la sentinella de les emocions. Com va dir Carl W. Buechner, “podran oblidar el què vas dir però mai oblidaran com els vas fer sentir”.

La funció de l’storytelling com a estratègia de marketing consisteix en atraure (audiències, clients, seguidors, partners..), informar (notícies i esdeveniments), identificar (definir qui som i els nostres valors), comunicar (facilitar el boca-orella i la viralitat) i persuadir (que ens comprin). A més, té un efecte sobre el consumidor: permet captar més atenció amb menor esforç, obrir la ment a punts de vista contraris, retenir millor el missatge i generar predisposició per a l’acció.

Tots tenim una història. Tots tenim una motivació per fer el què fem. Comparteix els valors de la seva organització mitjançant el relat i obtindràs una posició rellevant davant clients i competidors. Ras i curt: si vols convèncer, explica una història. 

Agenda-setting

En el marc de les eleccions presidencials nord-americanes del 1968, Maxwell McCombs i Donald Shaw[1] de la Universitat de Carolina del Nord van realitzar un petit sondeig a un grup de votants indecisos de Chapel Hill conjuntament amb una anàlisi sistemàtica del tractament periodístic de les notícies que efectuaven els mitjans informatius que consumien aquests votants. Aquest experiment de Chapel Hill va donar lloc a la teoria de l’agenda setting que postula una relació d’influència entre agenda mediàtica i agenda del públic. El punt central d’aquesta teoria és la capacitat dels mitjans de comunicació a l’hora de graduar la importància de la informació i, per extensió, de configurar el repertori de l’agenda pública.

L’ésser humà posseeix la necessitat innata de comprendre el seu entorn. Sempre que ens trobem en una situació nova experimentem una sensació incòmoda fins que no ens tracem una mapa cognitiu de l’escenari.  En l’escenari públic, apareixen molts casos en els quals els ciutadans senten la necessitat d’una orientació. Aquesta fretura és un concepte psicològic que descriu les diferències individuals a l’hora d’accedir a circuits orientatius i informacions contextuals en base a dos conceptes: la rellevància i la incertesa.

En primer lloc, la rellevància és la condició inicial que defineix la necessitat d’orientació. Segurament, la majoria de la gent no sent un malestar psicològic ni un desig informatiu intens sobre molts dels episodis de la política internacional perquè no perceben aquestes situacions com personalment importants. Exemples com la situació del PIB a Grècia o les eleccions municipals lituanes a priori no desperten un interès especial en la nostra societat. En aquestes situacions on la rellevància dels individus és pràcticament nul·la, la necessitat d’orientació és quasi inexistent.

En segon lloc, el nivell d’incertesa sobre un assumpte és l’altra condició que determina la necessitat d’orientació. Si els individus posseeixen tota la informació que desitgen sobre una qüestió, el nivell d’incertesa és baix. En aquests casos, si l’opinió pública és molt estable durant llargs períodes de temps, els individus es limiten a supervisar les notícies dels mitjans de comunicació per detectar si es produeix algun canvi significatiu.

Segons McCombs,[2] les eleccions primàries dels partits ―on es citen molts candidats desconeguts per la majoria de ciutadans― representen un dels casos on la rellevància i la incertesa coincideixen amb major intensitat.  De la mateixa manera, els debats sobre la reforma de la sanitat i el lliure comerç durant el primer mandat de la presidència nord-americana de Bill Clinton van despertar un gran necessitat d’orientació en la ciutadania dels Estats Units degut a la complexitat temàtica i la transcendència social d’aquestes reformes. En aquest context, quant major és la necessitat d’orientació dels individus en l’àmbit dels assumptes públics, més provable és que atenguin a l’agenda dels mitjans de comunicació.[3] En aquests escenaris, els think tanks tenen més facilitats a l’hora d’incidir en l’agenda mediàtica mitjançant la publicació d’estudis o d’articles sobre el tema en qüestió. Concretament, tenen més capacitat d’influència social en els afers no experienciables; és a dir, sobre els quals la experiència directa és molt limitada. En aquests casos, existeix un alt grau de correspondència entre l’opinió pública i la cobertura informativa de temes no experienciables ja que l’experiència personal no és suficient com a font d’orientació.[4] La conseqüència d’això és que quan més ens exposem als mitjans de comunicació per cobrir la necessitat d’orientació en l’àmbit no experienciable més s’incrementa el grau d’influència mediàtica.

En el context teòric del procés de comunicació, l’agenda setting tradicional se centrava en la primera etapa de la comunicació: obtenir l’atenció. L’establiment de l’agenda d’atributs es basa en el pas següent: la comprensió, aquella etapa que Walter Lippmann defineix com les imatges que ens fem mentalment. Així, doncs, el segon nivell de l’agenda setting suggereix que els mitjans de comunicació no ens diuen únicament sobre què hem de pensar, sinó també com i què hem de pensar. McCombs sosté que la possibilitat d’establir l’agenda d’atributs per un tema és l’encarnació del poder polític i l’influència definitiva sobre l’opinió pública.[5]

---

[1] McCOMBS, M. et SHAW, D. “The agenda-setting function of mass media”. Public Opinion Quarterly (1972), núm 36, pp.176-187.

[2] McCOMBS, M. “Estableciendo la agenda. El impacto de los medios en la opinión pública y el conocimiento”. Barcelona: Paidós Comunicación, 2006, p.114.

[3] Una prova d’això és l’estudi  de Chapel Hill (1968) que correlacionava positivament (+0,97) el sentit del vot dels indecisos amb l’orientació dels continguts dels mitjans de comunicació que consumien. Vegeu McCOMBS, M. i SHAW, D. “The agenda-setting function of mass media”, a Public Opinion Quarterly, 36, 1972, pp.176-187.

[4] Vegeu ZUCKER, H. “The variable nature of news media influence” citat a McCOMBS, M. “Estableciendo la agenda”.

[5] “Estableciendo la agenda”, p.159. 

Think tanks y comunicación

La dimensión comunicativa ha acentuado la extensión de la tipología de los advocacy tanks. En esta coyuntura, el crecimiento  y expansión de las instituciones mediáticas, de internet y de una calidoscópica mixtura de nuevas tecnologías en relación con los laboratorios de ideas ha significado un cambio muy profundo en el seno de estas organizaciones. Sin la comunicación ―es decir, la colocación de sus pensamientos en el mercado de las ideas― los think tanks pierden su sentido original.

En el 1972, el periodista norteamericano Theodore White ya describía el poder de la comunicación de masas como fijadora de la agenda de la atención pública como “una autoridad que en otras naciones está reservada a los tiranos, sacerdotes, partidos y mandarines”.[1] Actualmente, los think tanks luchan para poseer está autoridad mediante mecanismos de distinto índole.

Stefancic y Delgado  identificaron los cinco factores del éxito de la contra-revolución neoconservadora.

En primer lugar, la concentración en un mínimo número de ideas centrales, y la progresión sistemática de una a otra, sólo después de haber alcanzado los objetivos definidos para cada una.

En segundo lugar, la planificación estratégica de los temas abordados. La coherencia ideológica de las temáticas elegidas era potente y las pequeñas victorias iniciales ampliaron progresivamente el espectro de las posibles oposiciones.

En tercer lugar, los pensadores-activistas conservadores accedieron a una financiación más importante, aunque también es cierto que fueron más hábiles para recaudar fondos.

En cuarto lugar, la utilización de los medios de comunicación social también fue muy eficaz.

En quinto lugar, hicieron un mejor uso de las mentes, de la autoridad y de la experiencia, en particular ayudando a las personas de principio a fin. Así, por ejemplo, ayudaron a estudiantes partidarios de su ideología desde la universidad hasta su acceso a puestos de responsabilidad. La Heritage Foundation ofrece cada año un centenar de estadas.

Finalmente, como nos recuerdan Boucher y Royo, deberíamos añadir otro factor trascendental: si no es fácil introducir nuevas ideas en el debate político, parece a veces más fácil promover ideas aparentemente “nuevas” que otras más convencionales. Esta facilidad no depende de su conformidad con una visión ampliamente compartida del interés general, sino más bien de su carácter desfasado, que es lo que les asegura un determinado público.

No hay que ser ningún experto para saber que la estrategia que acabamos de exponer es una estrategia de comunicación. No sirve de nada tener ideas si no se saben comunicar o, en términos del marketing (de las ideas), “vender”.

Hay que vender ideas

Los think tanks son organizaciones de carácter eminentemente político y su principal objetivo es mejorar el proceso y contenido de las políticas públicas. Su trabajo se dirige a estudiar los problemas sociales para proponer soluciones políticas. Su materia prima es el análisis de las situaciones existentes y en el asesoramiento a cualquier persona —física y jurídica— u organismo público mediante la producción de una numerosa documentación plasmada en informes, expedientes y libros. Tienen un interés especial en comunicar el resultado de sus trabajos a todos aquellos individuos que están involucrados y participan en la elaboración de las políticas públicas.

El perfil ofrecido hasta el momento ha sido recogido por la mayor parte de los especialistas en el tema; pero es escasa la doctrina que destaca cuatro factores que consideramos fundamentales.

En primer lugar, los think tanks adoptan, por regla general, la forma jurídica de la fundación y, viceversa, muchas fundaciones han acabado por actuar como think tanks. Esta característica acentúa el uso de las relaciones públicas no lucrativas, en especial la captación de fondos (fundraising).

En segundo lugar, las ideas generadas por los think tanks tienen metas comunicativas que se articulan a través de unas relaciones públicas al servicio de una estrategia de marketing (marketing public relations), donde el producto son las ideas. En otras palabras, la actividad primordial de estas organizaciones es la comercialización de las ideas, y las herramientas competentes son las técnicas de las relaciones públicas, sin despreciar, como señalaremos, el uso de las relaciones públicas desde una perspectiva estructural y estratégica, alejada de la mera comercialización.

En tercer lugar, algún autor, como Stone, confunde el “producto” de los think tanks con su objeto o actividad. Una cosa es la investigación como actividad primera de estas organizaciones y otra el “producto” que comercializan. En este punto aparece la dicotomía entre ideas e ideología. La separación también es belicosa y dependerá de la cultura corporativa de cada think tank. Los de marcada dependencia ideológica, conocidos como ideological tank, son abiertamente productores de ideología. Aquellos con un objeto de análisis monotemático, también denominados specialist tank, están más lejos de una ideología globalizadora y producen informaciones sobre temas públicos como el medio ambiente, la situación de las minorías étnicas, la energía, los recursos naturales o el terrorismo. Recientemente han aparecido, también en EE.UU., los state tank, más preocupados por cuestiones de los estados federados o de un determinado condado, en lugar de por problemas de ámbito nacional.

Esta diversidad de objetos de análisis impide proporcionar un desenlace unívoco a la cuestión formulada. Interrogarse sobre si los think tanks producen ideas o ideologías es un debate que nace herido de muerte; y no sólo porque la respuesta puede ser distinta según el think tank observado, o porqué es ya de por sí espinoso distinguir cuando nos encontramos ante una idea y cuando ante una ideología —si es que es posible distinguir ambos términos—, sino por el hecho de que por encima de ambos conceptos se impone a marchas forzadas el de interés. Interés que, dada su función de prestación de servicios que lo caracteriza, abarca tanto al instituto de investigación como al cliente que lo contrata. Desde este punto de vista, que los diferencia de las estrictas organizaciones sin ánimo de lucro, es significativo que los productos de los think tanks no siempre están destinados a figurar en la agenda pública. En ocasiones, sus informes son “commercial in confidence”, cuyo destino se limita al uso interno y confidencial del cliente. Aún así, ello no excluye que la agenda de investigación de algunos think tanks esté determinada exclusivamente por el comité de investigación, sin posibilidad alguna de intervención o condicionante por parte de los intereses privados.

Finalmente, en cuarto lugar, la aparición e impulso de los advocacy tanks está dejando sin vigencia la distinción entre think tanks y grupos de influencia, desde el momento en que su actividad está dirigida a satisfacer los intereses de sus patrocinadores.

---

[1] White, T. (1972). The making of a President. Nueva York: Bantam, pág. 327. 

La tendència creixent de l’externalització

La irrupció de la crisi ha accelerat l'aplicació de plans d'austeritat econòmica en els mitjans de comunicació. En aquest sentit, una de les mesures que més s'ha dut a terme en ràdios i televisions és l'externalització de serveis. Pels operadors i experts, aquesta pràctica s'emmarca dins la dinàmica de mercat i permet optimitzar recursos per centrar-los en activitats de valor afegit. En canvi, pels sindicats, implica precarietat laboral, pèrdua d'identitat en el producte i greuge salarial.

Aquest és el plantejament de fons del meu darrer reportatge publicat a Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes (el podeu consultar aquí). En el número també trobareu un especial molt interessant sobre la relació del Barça amb els mitjans de comunicació. Us el recomano!

"El butlletí municipal: informació o propaganda?"

Aquest és l'article del darrer reportatge que he publicat a la revista Capçalera. Qui estigui interessat el pot consultar online aquí. (pp.34-39).



Al llarg dels 30 anys de democràcia local, les administracions públiques municipals han utilitzat diverses vies per informar a la ciutadania sobre la gestió de l’equip de govern. El butlletí municipal s’ha convertit en l’instrument de referència de les polítiques comunicatives dels ajuntaments. S’estima que gairebé la meitat dels municipis de Catalunya editen publicacions que es distribueixen a totes les llars. En termes quantitatius, es tradueix en una tirada total d’1,5 milions d’exemplars al mes. Malgrat aquestes dades aclaparadores, diversos factors com la manca de recursos municipals, la crisi o el partidisme dificulten la seva evolució.

Les revistes o butlletins municipals tenen per objecte informar de manera professional sobre com l’equip de govern administra el pressupost corporatiu i executa el seu programa electoral. Així, doncs, esdevenen una eina molt important de difusió de la tasca de govern entre els ciutadans. L’any 1979, amb la constitució dels primers consistoris després de la dictadura franquista, va aflorar la necessitat d’informar, tal com ho recull un lema d’aquells temps: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament”.

[Consulteu l'article sencer]

Journalism in crisis

El darrer llibre de Núria Almiron analitza el finançament dels grups de comunicació i la seva repercussió en el periodisme



El llibre de la professora de la UPF, Núria Almiron, titulat Journalism in crisis analitza el finançament dels grups de comunicació i les seves conseqüències sobre el periodisme. El text abarca des dels vincles històrics entre finances i informació fins a l'impacte de la crisi mundial econòmica actual. La tesi central defensa que els grups de comunicació han afegit a la seva subordinació al mercat la subordinació a les finances. Per documentar, l'autora recorre a l'economia política, la història i l'anàlisi empírica.


Es tracta d'un text crític que té per objectiu de denunciar els fràgils fonaments sobre els quals s'han erigit els grans imperis mediàtics contemporanis i el profund impacte que el predomini de les lògiques financeres sobre l'economia real està exercint en els propietaris dels grans mitjans de comunicació de les democràcies occidentals.

Marçal Sintes guanya el premi Trias Fargas d’assaig polític 2010

El periodista Marçal Sintes ha estat distingit amb el Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític per “Periodistes contra polítics. El conflicte contemporani entre el poder dels mitjans de comunicació i la política”.

El Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polítc, que enguany celebra la 14ena edició, es va lliurar ahir nit en el marc de la tercera “Nit del Pensament” que organitza la Fundació CatDem.

Més informació aquí.

Nació Digital publica 70.000 exemplars pel "sí" a la independència el 25A

Tres dels digitals del Grup Nació Digital, ManresaInfo.cat. Gironainfo.cat i La Garrotxa.info, han sortit per primera vegada en suport paper amb motiu de les consultes sobiranistes del 25 d'abril. La portada dels tres diaris està ocupada per un gran "sí a la independència", d'acord amb la línia editorial favorable a la creació d'un estat català, que Nació Digital defensa des de la seva creació.

El Grup Nació Digital amplia i reforça l'aposta que ja va iniciar amb motiu de la primera onada de consultes d'independència, el 13 de desembre de l'any passat, a Osona. En aquest cas, s'editen un total de 70.000 exemplars de tres edicions en paper de les capçaleres digitals del Grup ND a Manresa, Olot i Girona, i es reparteixen en els deu dies anteriors a la celebració de l'onada de consultes del 25 d'abril.

Seguint la línia del diari especial que es va publicar a Osona pel 13D, les tres noves edicions recullen les principals informacions relatives a la jornada: preguntes i respostes més habituals, com fer-se voluntari, com fer donatius, llistat de col·legis electorals, activitats i agendes, etc.

En una roda de premsa celebrada ahir a la seu del Centre Internacional de premsa, els responsables de Nació Digital han destacat la legitimitat de tenir una línia clarament a favor del ‘sí’ a la independència, la vocació territorial del grup de comunicació i la practica d’un tipus de ‘periodisme amb ànima’ que no es limita a fer de mer altaveu de notícies.

Podeu baixar-vos cadascun dels tres diaris en PDF:

- Manresainfo.cat

- Gironainfo.cat

- La Garrotxa.info

Media.cat assenyala que els diaris digitals van donar més cobertura a les consultes del 28F que els impresos

Un informe de l'observatori dels mitjans Media.cat elaborat per Oriol Lladó i Albert Punsola, posa de relleu que els mitjans digitals van donar una major rellevància i cobertura a les consultes per la independència realitzades el passat 28 de febrer a diferents poblacions de Catalunya. L'informe elaborat amb l'anàlisi de diferents mitjans escrits publicats en versió de paper o digital, demostra que un 14% dels diaris amb publicació impresa van ser favorables a la consulta en el tractament de la informació, mentre que en la seva versió digital augmenta fins al 29% i fins a un 37% en diaris que només tenen versió digital. L'informe comprèn l'anàlisi de dos dies anteriors i posteriors al 28 de febrer, entre els dies 26 de febrer i 2 de març.

Aquest informe de Media.cat, titulat 'El tractament informatiu del 28F, Anàlisi de la cobertura de les consultes sobre la independència en els principals mitjans escrits en paper i digitals' va ser elaborat a partir de l'anàlisi dels diaris en paper i la seva versió digital: Avui, la Vanguardia, El Periódico, El Punt (edició de Girona), Segre, Regió 7 i el Diari de Tarragona. Pel que fa als diaris digitals es van analitzar: Vilaweb, 3cat24.cat, E-notícies, Racó Català, El Debat, Nació Digital, Directe i La Malla.

A la roda de premsa de presentació de l’informe, els autors van afirmar que mentre alguns mitjans van donar una cobertura política a les consultes dies abans de fer-se i van fer el seguiment els dies posteriors, els diaris que des d'un primer moment es van mostrar més passius en el seguiment de les consultes fins al dia 28, el dia següent en van fer un seguiment més en clau política, perquè fins llavors es definia com una activitat festiva o lúdica. Els mitjans més reticents no critiquen la consulta, sinó que parlen sobre el grau d'acceptació sense fer una oposició directa i els mitjans favorables destaquen el fet que s'organitzessin des de la base social.

Documental de la National Geographic sobre la megafactoria d’Ikea

Els robots de la fàbrica sueca produeixen més de 20 prestatgeries per minut



La sèrie Megafactorías de National Geographic Channel està dedicada avui al fabricant suec Ikea. El documental explica com es fabriquen els principals productes d'aquesta marca internacional (mobles, llums, accessoris) i, el més important, com funciona el seu laboratori d'idees.

Els dissenyadors d'Ikea poden crear més de 2.000 prototips nous cada any i els seus tècnics realitzen més de 50.000 experiments amb aquests nous productes. Els robots de la factoria Ikea casa sis segons executen les seves funcions i, d’aquesta manera, poden construir més de 20 prestatgeries per minut, és a dir, 10.000 unitats diàries.

Ikea és un dels exemples més recurrents a l’hora d’exemplificar els resultats del pensament lateral i de la recerca d’estratègies d’èxit en contextos no competitius (el que es coneix com estratègies d’oceà blau). La idea mare sorgida d’un procés de pensament lateral va ser la creació d’un supermercat de mobles on poguessis recórrer els passadissos amb un carretó i agafar una cadira, una taula o un armari. D’aquí va emergir l’actual Ikea, un contrastat model d’èxit que ha arrasat. Arreu on vas et trobes la famosa prestatgeria Billy, un dels productes estrelles d’Ikea amb més de 40 milions de vendes en els últims 30 anys. Per tot plegat, estic convençut que aquest documental no passarà desapercebut. Si m’ho permeteu, m’atreveixo a recomanar-lo.

El català de l’any que sap on va

La primera imatge és el logo de l’eslògan del darrer congrés del PSC. La segona és de la gala del català de l’any que organitza des del 200 el Periódico de Catalunya. En darreres ocasions han guanyat aquest guardó Manuela de Madre, Ernest Lluch, Joan Manuel Serrat o Pasqual Maragall. Algun malpensat podria relacionar aquesta gala amb un partit català...

Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió ala Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.

L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànim consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col•labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

Que ‘Saul.cat’ ens contagiï

El nostre periodista 2.0 més dinàmic i referent, en Saül Gordillo, ha fet un nou pas endavant i ha transformat el seu bloc en un autèntic portal que reuneix el seu famós ‘bloc sense fulls’ amb els apartats de l’última hora a través del twitter, de fotos, de llibres i de documents. Tot plegat constitueix un conglomerat comunicatiu molt interessant.

Gordillo ha revolucionat el panorama periodístic 2.0. Som molts els que hem millorat el nostre bloc seguint l’estela del ‘bloc sense fulls’. Som molts els que hem navegat per altres blocs a partir del poliblocs. Som molts els que diàriament aprenem de la “murrieria 2.0” d’en Saül. L’actual director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) s’ha construït un perfil digital pioner i innovador que es reinventa constantment. En Saül ha sabut interpretar les possibilitats comunicatives de la xarxa i ha fet escola. En aquest sentit, ha aplicat la seva visió de la comunicació en tots els projectes que ha dirigit. El darrer exemple el trobem a l’ACN; on ha revolucionat completament la redacció introduint millores tecnològiques, signant convenis de col·laboració i fitxant a periodistes molt inquiets i compromesos amb la professió, com el bon amic Oriol Burgada.

Algú podrà interpretar aquest escrit com una ensabonada. No és aquesta la intenció. Simplement és un reconeixement a la feina ben feta (com diu l’anunci). En un país on la crítica gratuïta és una pràctica molt habitual cal reivindicar la divulgació de les experiències dignes d’imitar. Però, a part d’això, la inspiració d’aquest post es troba en l’article que avui ha escrit en Gordillo fent referència al 15è aniversari del l’edició d’El Punt al Maresme. Més enllà dels canvis organitzatius que ha patit el diari, trobo a faltar un lideratge ferm que apropi el principal diari en paper a la comarca. Trobo a faltar redactors que complementin la informació comarcal a través d’un bloc. Trobo a faltar més sacsejades a la nostra allargassada comarca.

Tenim Maresmesfera, tenim Gordillo, tenim l’”esperit d’Arenys de Munt”, tenim periodistes culs inquiets com en Joan Salicrú (que hauria de trencar més els límits temàtics mataronins), tenim polítics 2.0 (Joan Antoni Baron, Miquel Buch, Andreu Francisco, Bernat Costas...), tenim Premi Blocs del Diari Maresme, tenim activistes de la xarxa (Joan Safont, Ivan Aranda, Maiol Sanaüja, Xavier Mir...). Tenim blocs que fan de diari (Malgrat confidencial, Tu ets Cabrils...), tenim “La Riera” de TV3. Tenim moltes potencialitats... però trobo a faltar “fer comarca”aprofitant les eines socials, conjuminar esforços i entrellaçar més lligams. Que ‘Saul.cat’ ens contagiï... Algú té la mateixa sensació? Teniu idees?

El Diari Maresme fa un canvi de ‘look’

Aquest dilluns el Diari Maresme ha fet bona la dita clàssica de “renovar-se o morir” i ha modificat el disseny del diari. Després de 3 anys de vida, els responsables d’aquest diari electrònic han volgut canviar la imatge per seguir evolucionant dins del panorama comunicatiu de la comarca. Endavant i molta sort!

Videobloc: "Activisme social a la xarxa"

Activisme social a la xarxa (i 2)

Aquí teniu alguns titulars que van deixar anar els protagonistes de la taula rodona:

Bernat Costas: "Hi hauria d'haver una llei que obligués els polítics a estar a Internet". En Bernat és el prototipus d’home 2.0. Està al facebook, al twitter, al Linkedin, al Flickr, al vimeo... i aprofita aquestes eines per substituir la “batalla del tallat” dura, feixuga i llarga per centenars d’entrades curtes, dinàmiques i abastadores. Considera que tots els polítics haurien d’utilitzar-les, ja que és una manera de socialitzar la seva gestió.

Josep Barri: "Caldria fer una desvirtualització de la Maresmesfera". La idea de la Maresmesfera va néixer en una trobada blocaire a Calella quan el referent català dels blocs, en Saül Gordillo, va “picar” l’auditori amb la proposta de crear un agregador de blocs al Maresme. En “Vilapou” va recollir el guant llançat i va crear la Maresmesfera. No obstant això, Barri confessa que el principal repte actual és desvirtualitzar-la.

Jordi Teixidó: "Semblava que un poble dispers no podia fer res". Molta gent és del parer que Cabrils és un poble dormitori i fragmentat. En alguns moments tenen raó. Però això no és excusa per no sacsejar-lo una mica. En aquest sentit, en Teixi va impulsar fa més de tres anys la creació del bloc “Tu ets Cabrils” per apropar la informació a la gent i crear un espai de referència per a la gent que volia “fer poble”. Aquest diari electrònic ha demostrat que amb un portàtil, una canya i molta il·lusió es poden fer meravelles.

Andreu Sala: "Al·lucino amb la quantitat de gent que mira els meus vídeos". Exemple paradigmàtic d’utilització de la xarxa per difondre una associació. D’acord amb això, l’Andreu Sala va afirmar que darrerament només penja coses de la ONG ‘DSR’. L’Andreu utilitza les eines 2.0 per un mitjà per expandir la seva activitat. Domina el mitjà, les eines i la comunicació. I el més important: ho combina amb una activitat presencial important.

Juguesca 2.0: aconseguirem un camió a través del Facebook?

La xerrada d'ahir sobre activisme social a la xarxa celebrada ahir a la biblioteca va acabar amb un repte: aconseguir mitjançant les eines 2.0 la cessió d'un camió per la ONG 'Dentistas sobre ruedas'. Els participants a la taula rodona sobre "Activisme social a la xarxa" (Bernat Costas, Josep Barri, Andreu Sala i Jordi Teixió) ens vam comprometre a fer la difusió. Entre tots plegats debem sumar més de 2.000 amics a les xarxes socials... però ho aconseguirem?

Per a qui vulgui col·laborar en la juguesca i donar un cop de mà, dir-vos que la ONG 'DSR' necessita la cessió d'un camió per transportar material mèdic per a Mauritània. En aquest enllaç podeu veure l'activitat que hi desenvolupen. A veure si tenim sort...

Llegiu la notícia del "Tuets": Es busca un camió via 2.0

En Bernat Costas també s'ha fet ressò al seu bloc: Aconseguirem un camió?

Canosa: «L'audiovisual és existir com a país»

No m'agradaria deixar passar l'oportunitat de fer un breu apunt sobre el llibre República TV del periodista i professor de la URL, Francesc Canosa (viquipèdia). Concretament, el llibre de Canosa recull el somni televisiu de la República amb l'objectiu de fer visible la identitat catalana. Aquesta és una de les lectures que vull realitzar aquests primers dies del nou any. De moment, per anar fent boca, enllaço una entrevista al Francesc que el diari El Punt ha publicat avui.

La premsa catalana fa pinya entorn la defensa de l’Estatut

Dotze diaris publiquen una editorial conjunta que la “brunette” espanyola ja s’ha afanyat a desacreditar

Dotze diaris catalans han publicat avui, en una iniciativa inèdita, una editorial conjunta en la qual fan una defensa de Catalunya i l'Estatut. Sota el títol 'La dignitat de Catalunya', els rotatius afirmen que amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut hi ha en joc les normes bàsiques de la democràcia i l'esperit 'que va fer possible la pacífica transició'. Signen aquesta editorial 'El Periodico', 'La Vanguardia', 'l'Avui', 'El Punt', el 'Segre', el 'Diari de Girona', 'Regió 7', el 'Diari de Terrassa', 'La Mañana', 'El 9ou', el 'Diari de Sabadell' i el 'Diari de Tarragona'.

L'editorial demana a l'alt tribunal que respecti la llei i critica que el TC s'hagi acabat convertint una 'quarta càmera', confrontada amb el Parlament, el Congrés dels Diputats i la voluntat ciutadà. 'Es tracta d'una situació inèdita en democràcia', subratlla el text. A més, recorda que quatre dels membres del Tribunal Constitucional ja han acabat el seu mandat i que no han estat renovats per discrepàncies entre PSOE i PP, i que un d'ells ha estat recusat –en referència a Pablo Pérez Tremps- i un altre va morir –Roberto García Calvo.

Fúria espanyola contra l’editorial

El diari 'El Mundo' i diverses emissores de ràdio madrilenyes reaccionen a la iniciativa de la premsa catalana acusant-la de mentir. Losantos considera que avui els espanyols són "els jueus dels nazis catalans"

Vilaweb celebra els seus 15 anys canviant disseny

Avui el diari digital Vilaweb ha estrenat nova imatge i maquetació per commemorar els seus 15 anys d’existència. A aquest fet se li ha d’afegir el canvi de seu que comptarà amb una sala d’actes oberta a les entitats. A Catalunya, parlar de periodisme digital equival a parlar de Vilaweb. Sense anar més lluny, servidor va entrar al món dels blocs de la mà de Vilaweb amb una bitàcola titulada ‘Ben mirat’ on descrivia, entre d’altres coses, la meva activitat de regidor a l’Ajuntament de Cabrils.

Una de les ponències del seminari d’Activisme polític a la xarxa (veure apunt) tractava del model periodístic de Vilaweb. Un dels seus redactors, en Martí Crespo, va explicar a periodistes i blocaires europeus les característiques d’aquest mitjà que, originàriament, va néixer —l’any 1995— amb la voluntat de convertir-se en el “yahoo català” (en un primer moment es deia “InfoPista” i recollia un directori de 160 webs).

Segons Crespo, l’èxit del model de Vilaweb es basa en quatre grans apostes: la innovació, el marc nacional propi, l’agenda pròpia i l’atenció a l’usuari. Sense cap mena de dubte, Vicent Partal i companyia van ser pioners a l’hora d’encetar un diari electrònic que abordava sense manies el marc nacional dels Països Catalans amb una agenda pròpia de notícies. A més a més, van obrir la patent a un munt d’edicions locals a imatge i semblança de la matriu mare de Vilaweb.

El canvi d’imatge de Vilaweb fa patxoca. Per això m’agradaria felicitar als companys de Vilaweb i desitjar-los molts més èxits. S’ho mereixen.