Funcions i tipologies dels think tanks

La diversitat de l’estil, l’activitat i l’objecte d’anàlisi dels think tanks fa difícil l’establiment d’una definició unívoca i general. La nebulosa frontera conceptual d’aquestes organitzacions ha conduït els estudiosos a analitzar les funcions que desenvolupen per a poder explicar la seva naturalesa. D’acord amb això, les seves principals tasques són:

-  Realitzar una anàlisis intel·lectual de les problemàtiques polítiques mitjançant metodologies interdisciplinars que s’apliquen a qüestions rellevants de l’acció de govern.

-     Atendre les idees i conceptes polítics investigant i analitzant les normes que presideixen la decisió pública.

-          Formació de personal qualificat per a tasques de govern.

-   Mantenir una perspectiva a llarg termini, més centrada en les tendències que no pas en els esdeveniments immediats.

-          Desvincular-se, en major o menor mesura, del govern i dels partits polítics.

-          Pressionar els governs directament o a través de les seves publicacions.

-          Informar a una àmplia audiència utilitzant àmplies i diverses tècniques comunicatives.

En la pràctica, aquestes activitats suposen que els think tanks “es dediquen a generar coneixements, valors i estratègies que puguin influir en el disseny i l’operativitat del sistema polític, i en la planificació i l’avaluació de les polítiques públiques en cada un dels àmbits territorials on operen els governs (internacional, continental, estatal, autonòmic/federal i local)”.[1]

Podem distingir entre els think tank que pretenen informar el debat públic (forum think tanks) i els que volen imposar una visió particular sobre una problemàtica pública (committed think tanks). No obstant això, aquesta distinció no soluciona qüestions estructurals a l’hora de diferenciar els think tanks d’altres organitzacions dedicades a la investigació política. En aquest context, R.K. Weaver[2] ha estat l’autor que ha aportat una classificació molt aclaridora que resolt les controvèrsies d’identificació. Així, doncs, proposa les següents categories:

a)      «Universitats sense estudiants» (universities without students)

b)      «Organitzacions d’investigació contractada» (contract research organizations)

c)      «Centres militants» (advocacy tanks)

Les universitats sense estudiants són institucions amb un gran nombre de personal (normalment professors universitaris) que treballa principalment en la l’elaboració de llibres i publicacions diverses. A diferència de les universitats, el personal d’aquestes organitzacions no es dedica a la formació acadèmica; sinó a la investigació d’àrees temàtiques més pràctiques relacionades amb l’activitat política. Per aquest motiu, generen conclusions més sensibles als debats polítics corrents que les universitats tradicionals. Tal i com apunta Jordi Xifra, la diversificació de les fonts de finançament és una característica d’aquesta tipologia de tancs d’idees, ja que els fons procedeixen de corporacions, individus i fundacions. Aquesta varietat de patrocinadors redueix el risc de  reaccions negatives davant dels hipotètics resultats negatius d’una determinada investigació encarregada per un client.[3] La Brookings Institution i l’American Enterprise Institute formarien part d’aquesta tipologia que s’emmarca dins el forum think tanks.

La categoria de les organitzacions d’investigació contractada fa referència als think tanks que actuen contractats pel govern o pels interessos privats per iniciar una investigació en qualsevol camp. Contràriament al primer grup, aquest model gaudeix d’una marcada idiosincràsia partidista, d’acord amb els interessos dels fundadors, dels membres i dels clients. Les seves conclusions han de concordar amb els interessos dels cients, si no volen perdre’ls en benefici dels laboratoris d’idees de la competència. Juntament amb els advocacy tanks s’engloben en el grup dels committed think tanks. L’estreta col·laboració de la Rand Corporation amb el Departament de Defensa nord-americà converteix aquesta organització en un bon exemple d’aquesta tipologia de tanc d’idees.

Pel que fa als advocacy tanks o centres militants, aquests constitueixen una nova deriva d’aquest tipus d’organitzacions que posa en crisi la imparcialitat ideològica que originàriament venia associada als laboratoris d’idees. La dificultat de separar-los dels grups d’influència és immensa, ja que el seu principal objectiu és provocar un canvi en l’acció política i no pròpiament la investigació política. Aquest model destaca per la pràctica d’una política agressiva dirigida a imposar la pròpia ideologia en l’agenda política. Per influir en el debat públic vigent en cada moment recorren especialment a les tècniques de relacions públiques unidireccionals. Els formats utilitzats per difondre els seus missatges solen ser els informes o estudis breus, més que els llibres. Generalment, aquest tipus d’institucions estan vinculades a un partit polític. L’exemple més paradigmàtic és la Heritage Foundation, organització conservadora vinculada al Partit Republicà nord-americà. Des del seu naixement, aquest tanc d’idees es va especialitzar en l’investigació de polítiques públiques de resposta ràpida i en la comercialització de les seves obres acadèmiques per a un consum polític. Així, doncs, es va erigir com un interlocutor vàlid pels equips legislatius republicans i pels periodistes interessats en equilibrar un article amb reflexions d’una font conservadora autoritzada.

Més enllà de les categories proposades per Weaver, trobem els think tanks creats en honor a una personalitat política o per complir un llegat polític que no s’ha pogut dur a terme que s’anomenen vanity tanks. Aquesta denominació va ser utilitzada per primera vegada per Robert K. Landers en un informe publicat al Congressional Quarterly el 1986. Així, doncs, la Hoover Institution of War,Revolution and Peace o el NixonCenter són exemples de vanity tanks. A Catalunya, el Centre d’Estudis Jordi Pujol també formaria part d’aquesta tipologia.

---

[1] REQUEJO, F. [et al]. “Els think tanks a Catalunya”. Idees (2000), núm. 7, p. 42-61.

[2] WEAVER, R.K. “The Changing World of Think tanks”. Political Science and Politics (1989), Vol.22, núm.3, pp.563-578.

[3] XIFRA, J. “Els think tanks”, p.38. 

El framing i la fabricació de marcs

George Lakoff (a la foto) [1] exposa que per guanyar batalles electorals, en democràcia s’ha de tenir la capacitat de definir abans el terreny de joc del debat ideològic. Lakoff anomena a aquesta acció “emmarcar”. 

Els marcs[2] són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. En conseqüència, modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem i allò que considerem que és un bon o un mal resultat de les nostres accions:

“Els marcs estan impresos en les sinapsis del nostre cervell, físicament presents en forma de circuits neuronals. Quan els fets no concorden amb els marcs, es conserven els marcs i s’ignoren els fets”.[3]

Posem un exemple. Quan George W. Bush va accedir a la presidència dels Estats Units, des de la Casa Blanca es va posar en circulació l'expressió Tax relief (alleujament fiscal). El marc que evoca la paraula “alleugeriment” implica una acció positiva. Perquè es produeixi un alleujament abans ha d'haver una xacra, algú que la pateixi i algú amb la capacitat d'apaivagar-la. Aquest últim es converteix en un heroi i si algú prova de frenar-lo, serà un traïdor perquè evitarà que alleugi el malestar. Quan a la paraula “alleugeriment” se li uneix l'adjectiu “fiscal”, s'obté una metàfora: els impostos són un alifac. La persona que els faci desaparèixer serà considerat un heroi i, qui pretengui aturar-lo, serà malèfic. El llenguatge que evoca el marc surt de la Casa Blanca i es transmet a través dels comunicats de premsa, de les emissions de ràdio i televisió, de les entrevistes de la premsa, etc. Posteriorment, el New York Times, la FOX, la CNN o la NBC també utilitzen l'expressió pla d'alleujament fiscal del president.

De la mateixa manera, El xoc decivilitzacions [4] de Samuel P. Huntigton és un informe incisiu, en la línia de La fi de la història [5] de Francis Fukuyama, que aborda les diferents formes adoptades per la política mundial després de la caiguda del comunisme amb una finalitat molt concreta. Segons Huntigton, la font principal de conflictes un cop superat l'escenari de la guerra freda no té arrels econòmiques ni ideològiques, sinó més aviat culturals, en l'enfrontament de les diferències religioses de les grans civilitzacions.

Reivindicat i llegit al peu de la lletra per diversos acòlits de les dues administracions de George W. Bush, amb la seva teoria de l’alteritat amenaçant, Huntington va proporcionar arguments als que van voler interpretar després dels atemptats de l'11-S una guerra entre l'Occident cristià i l'Orient musulmà. L'aportació doctrinal de Samuel Huntigton, una de les figures més destacades de la Trilateral Comission, juntament amb Henry Kissinger, Zbignew Brzezinski i Madeleine Albright ―un grup que té una gran influència en la política exterior nord-americana―, va facilitar l'acceptació de les justificacions de l' guerra de l'Iraq com les "armes de destrucció massiva" o l’"eix del mal".

Així, doncs, “emmarcar” consisteix a triar un llenguatge que es correspongui amb la visió del món d’un mateix. Però no es tracta exclusivament d’una qüestió lingüística; sinó més aviat cognitiva en relació amb les idees fonamentals que aquest llenguatge evoca.

---

[1] LAKOFF, G. “No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític”. Barcelona: Viena edicions, 2008.         

[2] Frames, en anglès. També s’utilitzen com a eina conceptual en d’altres disciplines, com la psicologia o la sociologia.

[3] LAKOFF, G. p.99.

[4] HUNTINGTON, S. “The clash of civilizations and the remaking of world order”. New York: Simon & Schuster, 1996.

[5] FUKUYAMA, F. “The End of History and the Last Man”. New York: Penguin, 1992.

Els think tanks a Catalunya

A Catalunya, com a l’Estat espanyol, la majoria de think tanks (75%) es van crear a partir de l’any 1980; com a conseqüència de la proliferació de processos de descentralització politicoadministrativa a nivell europeu. En el cas català, l’assoliment sistemàtic de més quotes d’autogovern va afavorir la creació de nombrosos centres d’estudi i d’anàlisi política, desenvolupats a partir de les tradicions organitzatives del país i de les lògiques de les seves institucions, tant autonòmiques com locals.  Aquest és el cas de la Fundació Carles Pi i Sunyer, especialitzada en la recerca i la promoció del coneixement sobre l’àmbit local i les comunitats autònomes.

Originàriament, aquestes organitzacions no s’anomenaven think tanks; però en els darrers anys, els mitjans de comunicació, els partits polítics i el món acadèmic han optat per incorporar aquest terme anglosaxó a l’hora de referir-s’hi. No obstant això, el seu estatus, finançament i visibilitat difereixen en molts aspectes dels laboratoris d’idees nord-americans.

L’any 1999, un estudi dirigit per Ferran Requejo permetia establir una situació preliminar sobre el model català de laboratoris d’idees i identificar algunes característiques inicials:

- El fenomen dels think tanks a Catalunya és relativament nou ja que el 80% d’aquestes organitzacions s’han constituït a partir del 1980.

- La major part són força febles a nivell institucional i organitzatiu. Tenen unes dimensions reduïdes, gaudeixen de pocs recursos, els seus membres són poc professionalitzats i són molt dependents dels col·laboradors externs.

- Els tancs de pensament amb petites dimensions es concentren en l’Administració local i en l’autonòmica. En canvi, els de grans dimensions ho fan amb l’Estat, la Unió Europea i les Administracions autonòmiques.

- La majoria tenen un àmbit d’actuació nacional (govern autonòmic i entitats locals) i molt pocs tenen interès i capacitat per influir a nivell estatal.

- En termes generals, el grau de finançament privat que disposen es pot considerar molt escàs.

- La majoria de les activitats que porten a terme busquen un impacte que es limita a cada àmbit o sector.

- La producció més important es fonamenta en estudis d’avaluació de les polítiques públiques.

- La relació i els contactes amb l’Administració Pública són bàsics per a la majoria de laboratoris d’idees.

Com són els think tanks catalans?

Fruit de l’anàlisi continguda a la Guia de thinktanks a Catalunya on s’estudiaven vint tancs de pensament, ara podem precisar una mica més com són aquestes institucions a casa nostra. Com es pot veure a la següent gràfica, les dues tipologies predominants són els "centres militants" i les "fundacions dels partits polítics". 

Pel que fa a l’especialització dels think tanks catalans, la gran majoria aborden temes relacionats amb la política catalana i amb les diferents ideologies a les quals estan adscrits (bàsicament fundacions de partits polítics). És a dir, la CatDem amb el catalanisme; la Rafael Campalans amb el socialisme; la Nous Horitzons amb l’ecologisme i la Fundació Josep Irla i el Cercle d’Estudis Sobiranistes amb l’independentisme. En aquest context, també trobem organitzacions especialitzades en les relacions internacionals. Aquest és el cas de la Fundació Cidob i de l’IEMed. Ambdues institucions gaudeixen de gran prestigi i els seus investigadors sovint són citats i participen en els mitjans de comunicació com a experts. En aquest context, la Casa Àsia està desenvolupant una tasca molt important de coneixement i difusió sobre la regió d’Àsia i el Pacífic, un dels pols geogràfics més dinàmics del planeta.

Una altra característica del model de think tanks català ―i també espanyol― és la forta dependència amb l’Administració. A diferència dels Estats Units, la filantropia privada està molt poc desenvolupada a casa nostra. Per aquest motiu, els laboratoris d’idees finançats exclusivament a través de fons privats només representen un 26%. Com es pot veure a la gràfica, més del 60% de think tanks es financen mitjançant un sistema mixt de capital públic i privat. No obstant això, l’aportació pública generalment acostuma a ser la més important.

Com són els webs de les fundacions dels partits polítics?

L’aparició d’Internet va suposar un canvi qualitatiu en les formes de comunicació i en la manera de relacionar-nos amb el món, adquirir informació i, fins i tot, en el món de la política. En els nostres dies, l’expressió del sociòleg Manuel Castells “to be on Internet or not to be” descriu l’omnipresència de la xarxa i la seva capacitat d’abastar-ho tot. Els canvis tecnològics han facilitat la transmissió de coneixement i, en aquest sentit, la gran majoria de think tanks publiquen els seus estudis i investigacions a la xarxa. En aquest context, a continuació desgranaré algunes característiques de les pàgines webs de les fundacions dels partits polítics catalans que deriven de l’anàlisi dels continguts online a través de quatre blocs: institucional, internacional, continguts i navegabilitat.

Totes les fundacions dels partits polítics catalans ―excepte la Fundació Col·labora del PPC― tenen pàgina web. L’excepció es deu a la relativa recent creació del laboratori d’idees popular que substitueix a Faes-Institut Catalunya Futur. Aquest, tot i mantenir el domini, té abandonada la pàgina web. D’acord amb això, la resta de fundacions (CatDem, Inehca, Campalans, Nous Horitzons i Irla) actualitzant periòdicament els continguts i publiquen, en major i menor mesura, els seus estudis. Tanmateix, l’anàlisi de les diferents pàgines webs ens permet descobrir diferents estratègies comunicatives en l’àmbit online i algunes mancances pel que fa als continguts.

Pel que fa al bloc institucional, s’aprecia una tendència a desvincular-se dels respectius partits polítics. En aquest sentit, cap específica en la seva presentació que depèn orgànicament d’un partit polític. En tot cas, en l’apartat d’objectius explicita les línies de recerca ideològiques que responen a “ismes” (catalanisme, socialisme, ecologisme, independentisme, liberalisme...); però sense fer menció del partit mare. De la mateixa manera, tampoc existeix cap enllaç o banner que dirigeixi a la web del partit polític. En canvi, a l’inversa, la majoria de partits enllacen amb les fundacions. L’explicació més plausible d’aquesta omissió seria la voluntat d’arribar a altres capes socials que, d’entrada, no combregarien amb els postulats ideològics dels partits. Així, doncs, una estratègia d’extensió passaria per ocultar els vincles polítics per facilitar la transmissió i la captació ideològica.

En relació amb això, totes les fundacions expliciten quins són els seus òrgans de govern (la gran majoria formats per dirigents del partit) i patronats. I, en major o menor mesura, totes disposen d’un apartat de presentació i d’objectius i línies de recerca.

Si analitzem el bloc d’internacional ens adonem que només dues fundacions ―la CatDem i la Nous Horitzons― tenen un apartat específic en la seva web. En aquest sentit, la CatDem és l’única que desenvolupa una estratègia d’internacionalització exhaustiva mitjançant un butlletí electrònic en anglès de periodicitat trimestral on es tradueixen articles d’opinió apareguts a la premsa catalana, les xarxes internacionals i la cooperació exterior. A més, la versió anglesa del lloc web facilita la difusió ideològica a l’estranger. En contraposició, el web de l’Inehca no contempla cap element recollit en el bloc d’internacional. En termes generals, les fundacions dels partits polítics catalans no desenvolupen una estratègia efectiva d’internacionalització.

Pel que fa als continguts, les pàgines webs de les diferents fundacions organitzen els continguts de manera molt diversa. No obstant, s’estableixen alguns elements en comú com, per exemple, que totes elles posen a disposició els articles, estudis i informes que generen alhora que actualitzen amb més o menys periodicitat els canals de notícies. Pel que fa als documents, convé destacar que únicament la Fundació Rafael Campalans té visibles les memòries anuals d’activitats que també recullen els exercicis econòmics. Les de la resta de fundacions no es poden consultar. Aquest fet lliga amb la poca transparència que tenen aquest tipus d’institucions en relació als pressupostos i al seu finançament.

D’altra banda, la CatDem és l’única fundació que no elabora cap revista en suport paper. En relació amb això, segueix una estratègia de producció 2.0 a través del departament de “nous formats” que contempla gestió de xarxes socials, butlletí electrònic, canal de vídeo i blogs dels dirigents i col·laboradors de la fundació. L’aposta per la producció digital permet a la CatDem treballar amb més immediatesa l’actualitat. D’acord amb això, la fundació de CDC és l’única que publica una editorial diària posicionant-se sobre temes polítics del moment. En canvi, la resta de fundacions publica una revista en suport paper que es pot descarregar en pdf des del web (la revista Diàlegs, de l’Inehca; FRC de la Campalans; Nous Horitzons de la FNH i Eines de la Fundació Irla). La publicació pròpia, tot i que és més laboriosa i costosa, permet disposar d’una nòmina de col·laboradors que, mitjançant la redacció d’articles, contribueixen a prestigiar la fundació. Generalment, la publicació d’un nou número de la revista ve acompanyada d’un acte de presentació on intervenen alguns dels autors i membres destacats de la direcció del partit.

En relació a les xarxes socials, les fundacions dels dos grans partits catalans ―CDC i PSC― són les úniques que les integren a la pàgina web. No obstant això, totes les fundacions a excepció de la Irla, disposen d’una subscripció web al butlletí corporatiu.

Un altre aspecte a destacar és la tasca que realitzen de recuperació de memòria històrica del partit i del país. En aquest context, convé destacar dos projectes. Primer, el que desenvolupa l’Inehca sobre la recuperació de la història d’UDC. Fruit de la col·laboració amb la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull neix Memòria Viva, un projecte audiovisual que narra la història del partit democristià a través de l’experiència i vivències dels seus dirigents i militants més veterans. En segon lloc, trobem el de la Fundació Irla titulat Memòria Esquerra i que té per objectiu referenciar les personalitats, fets i publicacions més rellevants relacionats amb els més de 80 anys d'història del partit republicà. 

Tot i que la formació a quadres i militants és una de les tasques de les fundacions dels partits, en els respectius llocs webs no apareix cap apartat específic sobre formació. Com a molt, apareix alguna petita ressenya d’alguna acció formativa en el canal de notícies o, en el cas de la CatDem, una referència institucional a la Càtedra que impulsen.

Finalment, pel que fa al bloc de navegabilitat web, la gran majoria de fundacions permeten la subscripció via rss, tenen visible l’apartat de contactar i disposen de cercador i mapa web.

A tall de recapitulació, les pàgines webs de les fundacions dels partits polítics catalans presenten les següents característiques:

- Intent de desvincular-se dels partits als quals estan vinculats per adquirir una imatge independent. Això explica que cap lloc web enllaci amb el partit polític corresponent.

- En termes generals, existeix una estratègia poc elaborada d’internacionalització. Només la CatDem elabora un butlletí en anglès i permet la navegació en aquest idioma. De la mateixa manera, s’explicita poc les relacions internacionals que estableixen amb d’altres think tanks.

- L’opacitat d’aquest tipus d’institucions en l’àmbit econòmic i financer es tradueix amb l’inexistència d’informació de les finances de la fundació. D’acord amb això, la Fundació Campalans és l’única que permet descarregar les diferents memòries anuals que contenen els respectius pressupostos.

- La gran majoria de fundacions publica una revista en paper que es pot descarregar en pdf a la pàgina web. La CatDem és l’única que no en publica cap i substitueix aquesta mancança per una aposta decidia per la producció 2.0 (gestió de xarxes socials, canal de vídeo, editorial diària, blogs dels dirigents, etc.). En aquest context, encara queda molt camí a recórrer en la integració de les noves tecnologies i les xarxes socials.

- Tot i que la formació és una de les tasques primordials de les fundacions dels partits, en els respectius llocs webs no apareix cap apartat específic.

El Observatorio Francés de Thinks Tanks organiza una jornada sobre inteligencia económica en Madrid

La crisis financiera internacional que agota desde el 2008 a los Estados europeos, así como los movimientos actuales de capital en torno a las deudas soberanas, no hacen más que reforzar la impresión del desmoronamiento de los Estados y el debilitamiento continuo de su capacidad de respuesta ante unos fenómenos que sobrepasan el simple ámbito nacional.

La pregunta que aflora en este marco, es saber qué medios tienen en la actualidad los países europeos y cuáles son los que necesitan, para anticipar las futuras crisis y así poder tratarlas de forma eficiente. ¿Será capaz Europa de actuar en conjunto? ¿ Tiene capacidad para anticipar las próximas crisis (demográfica, energética, migratoria,financiera, etc.)?

TEMÁTICA PRINCIPAL
Para contestar a estas preguntas, se propone analizar los modelos de Inteligencia Económica de Francia y España. ¿Cómo se estructuran y funcionan las instituciones nacionales dedicadas a la reflexión estratégica y a la prospectiva, para definir las políticas que ambos Estados tienen que llevar a cabo en el horizonte 2020-2030? Los think tanks, actores en innovación y propuesta en torno a las políticas públicas, desarrollan también acciones de influencia principalmente mediante estrategias de comunicación. Los think tanks aparecen arriba y abajo del proceso de Inteligencia Económica y en países como Estados Unidos e Inglaterra, están plenamente integrados a la estructura del modelo de IE. Por supuesto, siempre con la Unión Europea como telón de fondo.

SÍNTESIS
Esta conferencia tiene como objetivo poner en perspectiva los enfoques de Francia y España en cuanto a su reflexión estratégica y más ampliamente tratar la mutualización de los recursos europeos. A su vez quiere definir también el papel de los think tanks nacionales en ambos países, así como su influencia en la elaboración de las estrategias de IE.

ORGANIZACIÓN
Se propone organizar una conferencia configurada por tres mesas redondas para tratar en ellas, de forma concisa y detallada, las temáticas descritas más arriba. La finalidad es reunir a contertulios de ambos países expertos en la materia para debatir acerca de los dos modelos de Inteligencia Económica en el contexto político actual.

Más información: http://eurostrategy.eu/

La dictadura dels partits polítics

En el marc del primer aniversari del moviment 15M voldria posar negre sobre blanc sobre algunes idees al voltant de la democràcia. Les protestes dels indignats han posat de manifest la crisi de la legitimitat política dels nostres representants. Les més que dubtoses gestions realitzades pels polítics ―bombolla immobiliària, les retallades socials, rescat dels bancs, ocultació del dèficit públic o els casos de corrupció― han erosionat dramàticament la seva fràgil reputació. El més greu de tot plegat és que per molta gent els polítics ―i per extensió els partits― ja no són part de la solució; sinó que són part activa del problema. Com a conseqüència d’això, el percentatge de l’abstenció creix eleccions rere eleccions sense que això preocupi als partits més enllà de les declaracions de la nit electoral. En aquest sentit, el teòleg José Ignacio González Faus escrivia fa poc a La Vanguardia que els partits han assumit un paper que no els correspon: “suplanten l’autoritat del poble en comptes de només representar-la”. De la mateixa manera, Ignacio Sotelo considera que la fragilitat del nostre sistema democràtic rau, en última instància, en la fragilitat de la democràcia interna dels partits. En aquest context,  la figura del militant ha passat a ser secundària i les quotes d’afiliació ―per sota del 5% del pressupost total― no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància. Aquesta nova situació va portar als autors a buscar noves formules per identificar els partits; sent la de “càrtel de partits”, encunyada per Richard Katz i Peter Mair a mitjans dels anys 90, la més estesa.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, deslegitimació o volatilitat electoral―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari: la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però aquesta fragilitat queda compensada abastament pels recursos aportats per l’Estat. Això ens porta a la paradoxa que quan menys pes social tenen els partits més consolidats (i atrinxerats) estan a les institucions. D’acord amb això, no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. A més, els partits ja consolidats posen barreres perquè noves formacions puguin obtenir representació institucional com els blocs electorals en els mitjans de comunicació públics en funció de la representació a l’hora d’informar durant la campanya electoral. Aquests obstacles legals tenen el risc de fomentar partits que utilitzin discursos populistes i extremistes per saltar la barrera de la representació com la Plataforma per Catalunya, el Front National a França, o la Lega Norte a Itàlia.  En relació amb això convé destacar que la gran majoria de partir apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Aquest tracte privilegiat ha convertit els partits en establishment polític alhora que els ha allunyat de la gent i dels seus problemes reals com si visquessin en una dimensió paral·lela tipus Matrix. L’esquerda entre polítics i societat cada vegada és més ample i si no s’adopten solucions immediates (llistes obertes, limitació de mandats i càrrecs, eleccions primàries, mesures de transparència..) es corre el risc que esdevingui insalvable. El moviment del 15M ha palesat la indignació de part de la ciutadania envers una determinada manera de fer política. Mirar cap a una altra banda o tocar el violí és una actitud terriblement irresponsable que pot comportar conseqüències dramàtiques. 

*Article publicat a la revista Valors

Els 20 ‘think tanks' amb més influència a Catalunya

Avui, el diari El Punt Avui publica una notícia sobre la Guia de think tanks a Catalunya on reflexiona sobre el fenomen dels laboratoris d'idees a casa nostra. A continuació la podeu llegir. 

Dos investigadors de la Pompeu Fabra compilen, per primer cop, qui són i què fan els principals laboratoris d'idees a Catalunya

Els més influents del rànquing són fundacions vinculades als partits polítics, però també n'hi ha d'universitaris i empresarials

L'any 1980 Margaret Thatcher guanyava les eleccions al Regne Unit i iniciava una dècada de polítiques conservadores i de privatització. Aquella Revolució Conservadora es va basar en els estudis i anàlisis de l'Institute of Economic Affairs. En sentit contrari, anys després, el Democratic Leadership Council va ser el principal think tank que va ajudar Bill Clinton a fer les seves polítiques liberals als Estats Units de l'època post-Reagan i Bush.

El terme think tank pot ser traduït com “dipòsit o laboratori d'idees”. Aquestes fundacions i institucions, generalment privades i finançades per empreses, s'encarreguen d'armar un corpus d'idees amb vocació d'influir. Treballen a la zona d'ombres de la política. Difonen idees, argumentaris i ideologies. Catalunya, al contrari que els Estats Units o el Regne Unit, té una trajectòria curta en think tanks. Els governs i les grans empreses encara són poc donats a consultar i pagar savis per les seves investigacions, prediccions i opinions. Haurien d'interessar a les empreses catalanes els últims canvis dins el Partit Comunista Xinès que ofereixen els estudis de Casa Àsia o de la fundació Cidob? Serien interessants pels polítics els informes sobre educació i immigració de la Fundació Bofill?

Un estudi de la Universitat de Pennsilvània recollia que l'any 2011 al món hi havia 6.545 laboratoris d'idees. La majoria, però, a Amèrica del Nord i Europa. I a Catalunya, què? La Guia de think tanks a Catalunya, que acaba de ser publicada per Francesc Ponsa i Jordi Xifra, presenta per primer cop els vint think tanks catalans més influents. “Catalunya no és aliena al fenomen creixent dels think tanks” però, segons expliquen els dos professors de la Universitat Pompeu Fabra, “aquí hi ha un sistema de partits molt consolidat que no ajuda” al naixement d'aquests espais. Ara mateix, segons Xifra, “hi ha un sistema de portes tancades a la política que no augura cap creixement en el futur”. La seva opinió és que “falten think tanks provinents de la societat civil”, sobretot “de caire econòmic o empresarial”.

La caiguda de la dictadura va afavorir el sorgiment dels primers think tanks –tot i que aleshores no es deien així– com el Círculo de Empresarios (1977), l'Institut d'Estudis Econòmics (1979) o la Fundació Cidob (1979). Eren centres d'estudis, amb ideologia més o menys conservadora, per aprofundir en el coneixement del país que sorgia del franquisme. Tot i això, segons comenten Ponsa i Xifra al seu llibre, els think tanks més identificats com a tals són els vinculats a partits polítics. N'hi ha moltíssims. Les fundacions relacionades amb els partits van proliferar, segons els autors, arran de la posada en marxa de les subvencions creades per a elles a l'Estat espanyol l'any 1994. “És el cas de les fundacions Nous Horitzons (ICV) i Trias Fargas (CDC) o de la Fundació Irla (ERC)”, exposen. Abans, només n'existien dues: la Rafael Campalans (PSC) i l'Institut d'Estudis Humanístics Coll i Alentorn (UDC). Una de les més conegudes és la del Partit Popular creada entorn d'Aznar, tant a l'Estat com a Catalunya, on s'anomena FAES-Institut Catalunya Futur. Els populars, però, n'acaben de crear una de nova fa només deu dies: la Fundación Colabora. Formacions com EUiA s'ajuden de la Fundació L'Alternativa o Solidaritat, del Centre d'Estudis Sobiranistes. Al costat de les fundacions partidistes, n'han aparegut d'altres vinculades més a ideologies que a partits: la Catalunya Europa –socialdemòcrata catalanista, en la línia Pasqual Maragall– o la Catalunya Oberta –liberalisme.

Temàticament, els laboratoris d'idees són polifacètics. Alguns se centren en l'estudi de les relacions internacionals –com ara la Fundació Cidob, l'Institut Europeu de la Mediterrània o la Casa Àsia–; d'altres destaquen pel fet de dedicar-se al món educatiu, com la Fundació Bofill, i d'altres, als estudis autonòmics i locals, com la Fundació Pi i Sunyer, i també hi ha les especialitzades en temes empresarials –Cercle d'Economia–. Per últim, destaquen els que van ser creats en honor a una personalitat política –com el Centre d'Estudis Jordi Pujol o la fundació dedicada a Joaquim Xicoy– o per “complir un llegat polític” com el laïcisme de la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Laboratoris i universitat

Francesc Ponsa i Jordi Xifra, professors de la Universitat Pompeu Fabra, són els autors de la primera ‘Guia de think tanks a Catalunya' (Editorial UOC, 2012). Ponsa és periodista especialitzat en l'estudi dels laboratoris d'idees. Xifra dirigeix l'àrea d'investigació en comunicació i grups d'influència del grup de recerca Unica (UPF).

Sánchez-Camacho crea “Col·labora”, una fundació al marge de la FAES d’Aznar

La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha presentat “Col·labora”, una fundació vinculada al PPC, que té com a objectiu “desenvolupar tasques de formació i també de reflexió, anàlisi i estratègia política, els anomenats think tank”, alhora que tindrà “una important vessant de responsabilitat social corporativa”.

Sánchez-Camacho ha emmarcat la posada en marxa d’aquesta fundació en el XIIIè congrés celebrat aquest cap de setmana, i en la refundació del partit com a partit català de govern”. Així, ha explicat que Col·labora es dedicarà també a la formació dels quadres polítics del PPC:”L’objectiu estratègic del PPC és ampliar la seva  implantació territorial i per a això cal que tinguem els millors polítics. Es tracta de formar-se per servir millor”. Els càrrecs públics i militants del PP destinaran un 7% del sou i de les quotes per finançar la nova fundació que també acceptarà finançament privat. El diputat Pedro Chumillas en serà el coordinador. 

Aquesta nova entitat conviurà amb la Fundació FAES, el think tank per excel·lència del PP i presidit per l’expresident del govern espanyol, José Maria Aznar. A Catalunya, la FAES va incorporar durant l’etapa de Josep Piqué la denominació Institut Catalunya Futur amb la finalitat d’incorporar gent a l’òrbita popular d’un perfil menys partidista però ideològicament propera al liberalisme.