Les fundacions dels partits: poc ‘think’ i molt ‘tank’ (1)

En general, la ciència política s’ha referit a les fundacions dels partits polítics com a think tanks (party tanks) o laboratoris d’idees per la missió que desenvolupen de creació de pensament i elaboració de propostes de govern. Europa té una gran tradició d’aquestes organitzacions. En aquest sentit, la Fabian Society, creada a Londres el 1884, es considera el tanc d’idees més antic del món. A Alemanya, les fundacions de les formacions polítiques (Friedrich Ebert Stiftung, Konrad AdenauerStiftung o la Friedrich NaumannStiftung) disposen de grans pressupostos i realitzen una gran tasca de cooperació internacional. A casa nostra, els party tanks no han assolit un nivell de desenvolupament tant profund i això, en part, es deu a les característiques del nostre sistema polític.

Filles de la “cartel·lització” de la política

Els partits polítics, tal i com els coneixem avui, esdevenen un actor central de la política en la segona meitat del segle XIX, amb la consolidació de la dinàmica electoral basada en el sufragi censitari a Gran Bretanya i altres països europeus. Aquests partits eren en realitat agrupacions de parlamentaris que s’unien per reforçar la seva influència en el parlament i concretar la seva acció política. Eren l’elit de la societat, representaven la nació i, en conseqüència, governaven l’Estat. Se’ls considerava “partits de quadres” i s’organitzaven de forma descentralitzada, amb pocs membres, composats de càrrecs electes i d’aspirants per substituir-los. Una estructura tan senzilla requeria pocs diners, que sortien de la seva pròpia butxaca o de la dels terratinents o burgesos industrials que els donaven suport. Així, doncs, no calien membres per finançar el partit.[1]

A principis del segle XX, l’ampliació del sufragi i la mobilització política de la classe treballadora més enllà dels sindicats va donar lloc a un nou tipus d’organització política basada en l’enquadrament de milers de membres per tot el territori. En els “partits de masses”, els membres representaven els interessos d’un segment de la societat ―els obrers― que s’articulaven per fer front a l’elit política establerta. Aquesta conjuntura partia d’una estructura orgànica piramidal, centralitzada i cohesionada. El poder del partit residia en els líders de l’organització, més que no pas en els càrrecs parlamentaris que estaven supeditats a les directrius del partit. Aquesta dimensió organitzativa va ser batejada per Michels[2] com “la llei de ferro de l’oligarquia”. En aquest esquema, els militants eren l’actor essencial del partit i sostenien econòmicament les activitats i, quan era necessari, el sou dels seus candidats fins que arribaven al càrrec públic.

A partir de la II Guerra Mundial, els partits polítics van convertir-se en organitzacions que intentaven arribar al màxim nombre de gent. L’any 1966, Kirchheimer[3] va definir aquest nou model de partit com catch-all party i va localitzar-ne les principals característiques:

a)      Disminució del radicalisme dels components ideològics dels partits per assolir una irradiació més àmplia.

b)      Els líders dels partits concentren més poder i passen a ser jutjats en funció de les aportacions que plantejaven per solucionar les problemàtiques socials.

c)      Pèrdua progressiva de valor dels militants.

d)     Els partits es dirigeixen a tota la població; no a una classe social concreta.

e)      Recerca de més i millors relacions amb les agrupacions socials independentment de les posicions ideològiques.

D’acord amb això, les estructures jeràrquiques d’afiliació massiva no resulten tan importants com la disponibilitat de mitjans de comunicació per connectar amb l’elector. Per aquest motiu, la figura del militant passa a ser secundària i les quotes d’afiliació no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància a través de les remuneracions dels càrrecs governamentals, els ingressos per als grups parlamentaris, les subvencions electorals, etc. Aquesta situació porta als autors a buscar noves formules per identificar els partits. La denominació més estesa en l’àmbit acadèmic va ser la de “càrtel de partits”, encunyada per Katz i Mair[4] a mitjans dels anys 90 i que presenta les següents característiques:

a)      Els partits han desplaçat el pes de la militància als càrrecs públics;

b)      s’ha incrementat notablement el cost de les seves activitats, principalment a causa de l’allargament de les campanyes electorals;

c)      i el finançament esdevé majoritàriament d’origen públic.

En aquest context, els partits polítics ocupen una situació gairebé monopolística en l’entramat institucional i en les estructures de l’estat, però estan perdent protagonisme en l’exercici de funcions que històricament havien acaparat, com la canalització i l’articulació d’interessos socials o la mobilització política. Segons Vallès,[5] els partits polítics tenen una gran visibilitat tant per la funció que tenen reconeguda en la gestió dels processos institucionals (eleccions, parlaments, executius...), com per l’extensió de la presència que han estat capaços de guanyar més enllà del previst en aquell reconeixement. Aquesta presència d’aparença invasora ha constituït una característica definitòria d’una etapa determinada en l’evolució de l’estat contemporani. En aquest sentit, s’ha pogut parlar d’un «estat de partits», de «partitocràcia» o de «democràcia de partits». L’origen d’aquest preeminència es fonamenta en la combinació d’alguns factors importants, com:[6]

-          La posició pràcticament monopolística que els partits posseeixen en la selecció del personal polític, establint les formes de promoció de candidats a les posicions electives i, en alguns països, als càrrecs no electius de direcció pública.

-          El protagonisme formal que exerceixen en el funcionament de les institucions centrals de l’estat (parlaments i governs) i en la regulació dels seus procediments (normes constitucionals, electorals i d’altres).

-          La professionalització i el reforçament dels aparells directius dels partits, convertits en «professional partnerships» amb interessos comuns i deslligats del seu caràcter original d’associacions ciutadanes.

-          El finançament estatal dels partits i de les seves activitats, que substitueix en gran part el finançament aportat pels afiliats del partit o per altres fonts privades.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, desmobilització, deslegitimació, volatilitat electoral o realineament partidista―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari. Encara que en alguns aspectes les formacions polítiques hagin perdut poder ―en general, lleialtats partidistes menys intenses, menor percentatge de militants  o identitats polítiques menys diferenciades―, en altres aspectes la seva posició s’ha vist enfortida.[7] En aquest sentit, la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però la fragilitat del vincle amb la ciutadania ha quedat compensada abastament pels recursos econòmics i materials aportats per l’Estat. D’acord amb això, els partits reben finançament públic a canvi de la seva aportació de programes, del subministrament de candidats a dirigir les institucions i de la seva activitat per defensar l’actuació de l’Estat davant del conjunt de la ciutadania.

En el sistema de partits “càrtel” no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. En aquest sentit, l’Estat protegeix als partits legalment i constitucional. L’alternança en el poder està garantida i els qui van a l’oposició compten amb un finançament suficient per mantenir les opcions de tornar al poder.

En darrer terme, els partits esdevenen establishment i posen barreres a l’accés de nous partits. Com que el finançament és a posteriori, només en podran obtenir aquells que hagin disposat d’una part del mercat electoral prou gran. En conseqüència, els partits petits tendeixen a desaparèixer. De la mateixa manera, per a què puguin entrar nous partits en el sistema, aquests hauran d’extremar el populisme i les opcions extremistes. La gran majoria de partits apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Des de finals del segle XX s’aprecia una important erosió de la legitimitat de la gran majoria de partits polítics catalans. Però aquest desgast progressiu no ha anat associat a un descens de la força organitzativa dels partits. Contràriament, els quadres polítics van emprendre estratègies efectives per tal de mantenir i protegir el seu poder. La principal va ser un acord típic dels cartel party per augmentar els ingressos procedents del finançament públic.[8] Això els va permetre incrementar les despeses de personal augmentant, en contra del que suggereixen les dades d’afiliació, la importància dels professionals de la política en la vida del partit. En aquest context, l’extensió de les fundacions polítiques s’emmarca en la “cartel·lització” d’uns partits polítics espanyols amb una afiliació molt baixa i una organització molt centralitzada. Les contribucions econòmiques dels militants representen menys del 5% dels recursos dels partits;[9] raó per la qual es va fer imprescindible el finançament públic.

L’excés de finançament públic pot alimentar una sèrie de problemes, com la gran amenaça de la democràcia: la corrupció. Segons Joan Rodríguez, “la subvenció pública no solament no evita la corrupció, sinó que fins i tot la pot incentivar indirectament, perquè deixa al partit que governa un elevat marge de discreció en la decisió de nous ajuts públics i, al mateix temps, no l’incentiva a contenir la despesa”.[10] A Espanya, els principals partits que han governat les administracions han experimentat casos de finançament il·lícit: Filesa, Naseiro, Casinos, Pallerols, etc.

Tot amb tot, el sistema de partits “càrtel” ha reforçat la conversió dels partits en establishment i la vertebració d’estructures que contribueixin a la sostenibilitat de la classe política. Tot i que originàriament no van ser creades amb aquesta finalitat, les fundacions dels partits han esdevingut una baula més d’aquesta cadena d’enfortiment de l’Estat de partits.

---

[1] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu finançament”. Pensem Europa Vol.1 (2009), núm.1, p.26-37.

[2] MICHELS, R. “Los partidos políticos. Un estudio sociológico de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna”. Buenos Aires: Amorrortu editores, 2008.

[3] Vegeu KIRCHHEIMER, O. “The Transformation of the Western European Party Systems” a LAPALOMBARA, J. I MYRON, W. (eds). “Political Parties and Political Development”. Princeton: Princeton University Press, 1966.

[4] KATZ, R. i MAIR, P. (eds.) “How Parties Organize. Change and Adaptation in Party Organizations in Western Democracies”. London: Sage, 1994.

[5] VALLÈS, J.M. “Ciutadania i partits polítics: Una relació problemàtica”. Via (2011), núm.12, p.124-135.

[6] Ibídem, p.127.

[7] KATZ, R. i  MAIR, P.  “El partido Cartel. La transformación de los modelos de partidos y de la democracia de partidos” en Zona Abierta (2004)108/109: pp. 8-42.

[8] BARBERÀ, O. et al. “Cambios políticos y evolución de los partidos en Cataluña (1955-2007)”. Institut de Ciències Polítiques i Socials (2009) WP núm. 277, p.29.

[9] COLOMER, J. “España y Portugal: regímenes de liderazgo de partido”, p.210. A: COLOMER, J. (dir.): “La política en Europa. Introducción a las instituciones de quince países”. Barcelona: Ariel, 1995.

[10] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu finançament”, 36.

Terra Nova, elegit el millor think tank francès

Ahir es van lliurar els premis als millors laboratoris d'idees francesos en un acte organitzat per l'Observatori Francès dels Think tanks celebrat a la seu del Consell Econòmic i Social a París. D'acord amb això, la fundació progressista Terra Nova va ser escollida per segon any consecutiu com el think tank de l'any a França.

Altres organitzacions premiades durant la gala de lliurament dels trofeus als millors think tanks francesos van ser:

- IRIS: Millor estratègia de comunicació
- Terra Nova: trofeu dels periodistes
- Fondation Robert Shuman: premi especial del jurat

Podeu consultar tots els premiats aquí.

Agenda-setting

En el marc de les eleccions presidencials nord-americanes del 1968, Maxwell McCombs i Donald Shaw[1] de la Universitat de Carolina del Nord van realitzar un petit sondeig a un grup de votants indecisos de Chapel Hill conjuntament amb una anàlisi sistemàtica del tractament periodístic de les notícies que efectuaven els mitjans informatius que consumien aquests votants. Aquest experiment de Chapel Hill va donar lloc a la teoria de l’agenda setting que postula una relació d’influència entre agenda mediàtica i agenda del públic. El punt central d’aquesta teoria és la capacitat dels mitjans de comunicació a l’hora de graduar la importància de la informació i, per extensió, de configurar el repertori de l’agenda pública.

L’ésser humà posseeix la necessitat innata de comprendre el seu entorn. Sempre que ens trobem en una situació nova experimentem una sensació incòmoda fins que no ens tracem una mapa cognitiu de l’escenari.  En l’escenari públic, apareixen molts casos en els quals els ciutadans senten la necessitat d’una orientació. Aquesta fretura és un concepte psicològic que descriu les diferències individuals a l’hora d’accedir a circuits orientatius i informacions contextuals en base a dos conceptes: la rellevància i la incertesa.

En primer lloc, la rellevància és la condició inicial que defineix la necessitat d’orientació. Segurament, la majoria de la gent no sent un malestar psicològic ni un desig informatiu intens sobre molts dels episodis de la política internacional perquè no perceben aquestes situacions com personalment importants. Exemples com la situació del PIB a Grècia o les eleccions municipals lituanes a priori no desperten un interès especial en la nostra societat. En aquestes situacions on la rellevància dels individus és pràcticament nul·la, la necessitat d’orientació és quasi inexistent.

En segon lloc, el nivell d’incertesa sobre un assumpte és l’altra condició que determina la necessitat d’orientació. Si els individus posseeixen tota la informació que desitgen sobre una qüestió, el nivell d’incertesa és baix. En aquests casos, si l’opinió pública és molt estable durant llargs períodes de temps, els individus es limiten a supervisar les notícies dels mitjans de comunicació per detectar si es produeix algun canvi significatiu.

Segons McCombs,[2] les eleccions primàries dels partits ―on es citen molts candidats desconeguts per la majoria de ciutadans― representen un dels casos on la rellevància i la incertesa coincideixen amb major intensitat.  De la mateixa manera, els debats sobre la reforma de la sanitat i el lliure comerç durant el primer mandat de la presidència nord-americana de Bill Clinton van despertar un gran necessitat d’orientació en la ciutadania dels Estats Units degut a la complexitat temàtica i la transcendència social d’aquestes reformes. En aquest context, quant major és la necessitat d’orientació dels individus en l’àmbit dels assumptes públics, més provable és que atenguin a l’agenda dels mitjans de comunicació.[3] En aquests escenaris, els think tanks tenen més facilitats a l’hora d’incidir en l’agenda mediàtica mitjançant la publicació d’estudis o d’articles sobre el tema en qüestió. Concretament, tenen més capacitat d’influència social en els afers no experienciables; és a dir, sobre els quals la experiència directa és molt limitada. En aquests casos, existeix un alt grau de correspondència entre l’opinió pública i la cobertura informativa de temes no experienciables ja que l’experiència personal no és suficient com a font d’orientació.[4] La conseqüència d’això és que quan més ens exposem als mitjans de comunicació per cobrir la necessitat d’orientació en l’àmbit no experienciable més s’incrementa el grau d’influència mediàtica.

En el context teòric del procés de comunicació, l’agenda setting tradicional se centrava en la primera etapa de la comunicació: obtenir l’atenció. L’establiment de l’agenda d’atributs es basa en el pas següent: la comprensió, aquella etapa que Walter Lippmann defineix com les imatges que ens fem mentalment. Així, doncs, el segon nivell de l’agenda setting suggereix que els mitjans de comunicació no ens diuen únicament sobre què hem de pensar, sinó també com i què hem de pensar. McCombs sosté que la possibilitat d’establir l’agenda d’atributs per un tema és l’encarnació del poder polític i l’influència definitiva sobre l’opinió pública.[5]

---

[1] McCOMBS, M. et SHAW, D. “The agenda-setting function of mass media”. Public Opinion Quarterly (1972), núm 36, pp.176-187.

[2] McCOMBS, M. “Estableciendo la agenda. El impacto de los medios en la opinión pública y el conocimiento”. Barcelona: Paidós Comunicación, 2006, p.114.

[3] Una prova d’això és l’estudi  de Chapel Hill (1968) que correlacionava positivament (+0,97) el sentit del vot dels indecisos amb l’orientació dels continguts dels mitjans de comunicació que consumien. Vegeu McCOMBS, M. i SHAW, D. “The agenda-setting function of mass media”, a Public Opinion Quarterly, 36, 1972, pp.176-187.

[4] Vegeu ZUCKER, H. “The variable nature of news media influence” citat a McCOMBS, M. “Estableciendo la agenda”.

[5] “Estableciendo la agenda”, p.159. 

Inehca, reflexions de l'humanisme cristià

El 18è Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) celebrat a Sitges el juny del 1992 va decidir abordar en profunditat la demanada sovint formulada de formar els militants. D’acord amb això, l’octubre del 1992 UDC va crear l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INEHCA) per acomplir aquesta petició.[1] Els seus principals objectius són:

-          La formació dels militants d’UDC en l’humanisme cristià i en la defensa nacional de Catalunya.

-          Servir d’instrument d’obertura pel conjunt de persones de la societat.

-          Projectar i difondre els valors democràtics inspirats en la tradició humanística cristiana al conjunt de la societat.

L’INEHCA vol aprofundir i difondre tots aquells valors humanístics que poden ajudar a una millor convivència entre els ciutadans de Catalunya i entre tots els pobles de la terra. Per això, treballa  pel desenvolupament progressiu dels drets humans, individuals i col·lectius, en el bé de la humanitat i de la pau del món. L’INEHCA és una entitat membre del Centre for European Studies (CES).

La fundació d’UDC[2] pren el nom de Miquel Coll i Alentorn, president del Consell Nacional d’Unió, i un personatge que representa el perfecte equilibri entre el pensament democratacristià, l'humanisme cristià i la defensa de Catalunya.[3]

Coll i Alentorn fou membre del Comitè de Govern d’UDC durant la Guerra Civil i els anys de clandestinitat. El 1963 fou escollit president del Consell Nacional del partit, càrrec per al qual fou repetidament reelegit. Durant els governs de Jordi Pujol va ser elegit conseller adjunt a la presidència (1980) i més endavant president del Parlament (1984).

Els objectius de l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, com a fundació privada sense ànim de lucre, venen determinats pels seus estatuts. L’objecte de l’Institut és la difusió, directa i indirecta de tots i cadascun dels valors democràtics, prioritàriament els inspirats en la tradició humanística cristiana i amb especial consideració dels que es refereixen a la societat i la nacionalitat catalanes.

Entre les seves activitats es preveuen jornades, seminaris, formació; edició, publicació i venda de llibres; realització i publicació d’estudis. La finalitat última de l’INEHCA és la de donar una visió àmplia dels valors democràtics cristians a totes les persones, entitats i institucions que demostrin llur interès per conèixer-los, i promoure el benestar de les persones, en especial, les més necessitades.

A banda de les activitats que desenvolupa, l’INEHCA compta també amb una biblioteca especialitzada en la democràcia cristiana i totes aquelles temàtiques polítiques i socials relacionades com l’humanisme cristià o la justícia social, entre d’altres. La biblioteca es nodreix d’aportacions externes, tant públiques com privades, i d’adquisicions fetes pel propi institut.

D’acord amb això, la fundació d’UDC publica  Diàlegs;  una revista d'estudis polítics i socials de periodicitat quadrimestral. Aquesta revista va aparèixer l'any 1998 amb l'objectiu de cobrir un buit a Catalunya en l'àmbit de les publicacions de pensament i reflexió serena de les idees polítiques, per tal d'oferir un espai de debat i també de divulgació dels principis ideològics de l'humanisme cristià. D'aleshores ençà, Diàlegs s'ha consolidat com una publicació de referència, i com un dels principals actius de l'Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn.

---

[1] Extret del discurs de Josep A. Duran i Lleida en motiu de l’inauguració de l’INEHAC recollit a: COLL, J.M. “Miquel Coll i Alentorn i la formació humana”. Barcelona: Fundació Inehca, 1995.

[2] Per conèixer la història d’UDC vegeu CANOSA, F. “Entre el sabre i la bomba. Memòries d’un partit i d’un país: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980)”. Barcelona: Acontravent, 2012.

[3] Vegeu AULADELL, J. “El dir i el fer. Una aproximació a la història d’UDC”. Barcelona: Fundació Inehca, 2011. 

Think tanks y comunicación

La dimensión comunicativa ha acentuado la extensión de la tipología de los advocacy tanks. En esta coyuntura, el crecimiento  y expansión de las instituciones mediáticas, de internet y de una calidoscópica mixtura de nuevas tecnologías en relación con los laboratorios de ideas ha significado un cambio muy profundo en el seno de estas organizaciones. Sin la comunicación ―es decir, la colocación de sus pensamientos en el mercado de las ideas― los think tanks pierden su sentido original.

En el 1972, el periodista norteamericano Theodore White ya describía el poder de la comunicación de masas como fijadora de la agenda de la atención pública como “una autoridad que en otras naciones está reservada a los tiranos, sacerdotes, partidos y mandarines”.[1] Actualmente, los think tanks luchan para poseer está autoridad mediante mecanismos de distinto índole.

Stefancic y Delgado  identificaron los cinco factores del éxito de la contra-revolución neoconservadora.

En primer lugar, la concentración en un mínimo número de ideas centrales, y la progresión sistemática de una a otra, sólo después de haber alcanzado los objetivos definidos para cada una.

En segundo lugar, la planificación estratégica de los temas abordados. La coherencia ideológica de las temáticas elegidas era potente y las pequeñas victorias iniciales ampliaron progresivamente el espectro de las posibles oposiciones.

En tercer lugar, los pensadores-activistas conservadores accedieron a una financiación más importante, aunque también es cierto que fueron más hábiles para recaudar fondos.

En cuarto lugar, la utilización de los medios de comunicación social también fue muy eficaz.

En quinto lugar, hicieron un mejor uso de las mentes, de la autoridad y de la experiencia, en particular ayudando a las personas de principio a fin. Así, por ejemplo, ayudaron a estudiantes partidarios de su ideología desde la universidad hasta su acceso a puestos de responsabilidad. La Heritage Foundation ofrece cada año un centenar de estadas.

Finalmente, como nos recuerdan Boucher y Royo, deberíamos añadir otro factor trascendental: si no es fácil introducir nuevas ideas en el debate político, parece a veces más fácil promover ideas aparentemente “nuevas” que otras más convencionales. Esta facilidad no depende de su conformidad con una visión ampliamente compartida del interés general, sino más bien de su carácter desfasado, que es lo que les asegura un determinado público.

No hay que ser ningún experto para saber que la estrategia que acabamos de exponer es una estrategia de comunicación. No sirve de nada tener ideas si no se saben comunicar o, en términos del marketing (de las ideas), “vender”.

Hay que vender ideas

Los think tanks son organizaciones de carácter eminentemente político y su principal objetivo es mejorar el proceso y contenido de las políticas públicas. Su trabajo se dirige a estudiar los problemas sociales para proponer soluciones políticas. Su materia prima es el análisis de las situaciones existentes y en el asesoramiento a cualquier persona —física y jurídica— u organismo público mediante la producción de una numerosa documentación plasmada en informes, expedientes y libros. Tienen un interés especial en comunicar el resultado de sus trabajos a todos aquellos individuos que están involucrados y participan en la elaboración de las políticas públicas.

El perfil ofrecido hasta el momento ha sido recogido por la mayor parte de los especialistas en el tema; pero es escasa la doctrina que destaca cuatro factores que consideramos fundamentales.

En primer lugar, los think tanks adoptan, por regla general, la forma jurídica de la fundación y, viceversa, muchas fundaciones han acabado por actuar como think tanks. Esta característica acentúa el uso de las relaciones públicas no lucrativas, en especial la captación de fondos (fundraising).

En segundo lugar, las ideas generadas por los think tanks tienen metas comunicativas que se articulan a través de unas relaciones públicas al servicio de una estrategia de marketing (marketing public relations), donde el producto son las ideas. En otras palabras, la actividad primordial de estas organizaciones es la comercialización de las ideas, y las herramientas competentes son las técnicas de las relaciones públicas, sin despreciar, como señalaremos, el uso de las relaciones públicas desde una perspectiva estructural y estratégica, alejada de la mera comercialización.

En tercer lugar, algún autor, como Stone, confunde el “producto” de los think tanks con su objeto o actividad. Una cosa es la investigación como actividad primera de estas organizaciones y otra el “producto” que comercializan. En este punto aparece la dicotomía entre ideas e ideología. La separación también es belicosa y dependerá de la cultura corporativa de cada think tank. Los de marcada dependencia ideológica, conocidos como ideological tank, son abiertamente productores de ideología. Aquellos con un objeto de análisis monotemático, también denominados specialist tank, están más lejos de una ideología globalizadora y producen informaciones sobre temas públicos como el medio ambiente, la situación de las minorías étnicas, la energía, los recursos naturales o el terrorismo. Recientemente han aparecido, también en EE.UU., los state tank, más preocupados por cuestiones de los estados federados o de un determinado condado, en lugar de por problemas de ámbito nacional.

Esta diversidad de objetos de análisis impide proporcionar un desenlace unívoco a la cuestión formulada. Interrogarse sobre si los think tanks producen ideas o ideologías es un debate que nace herido de muerte; y no sólo porque la respuesta puede ser distinta según el think tank observado, o porqué es ya de por sí espinoso distinguir cuando nos encontramos ante una idea y cuando ante una ideología —si es que es posible distinguir ambos términos—, sino por el hecho de que por encima de ambos conceptos se impone a marchas forzadas el de interés. Interés que, dada su función de prestación de servicios que lo caracteriza, abarca tanto al instituto de investigación como al cliente que lo contrata. Desde este punto de vista, que los diferencia de las estrictas organizaciones sin ánimo de lucro, es significativo que los productos de los think tanks no siempre están destinados a figurar en la agenda pública. En ocasiones, sus informes son “commercial in confidence”, cuyo destino se limita al uso interno y confidencial del cliente. Aún así, ello no excluye que la agenda de investigación de algunos think tanks esté determinada exclusivamente por el comité de investigación, sin posibilidad alguna de intervención o condicionante por parte de los intereses privados.

Finalmente, en cuarto lugar, la aparición e impulso de los advocacy tanks está dejando sin vigencia la distinción entre think tanks y grupos de influencia, desde el momento en que su actividad está dirigida a satisfacer los intereses de sus patrocinadores.

---

[1] White, T. (1972). The making of a President. Nueva York: Bantam, pág. 327. 

El pes de l'opinió pública

Elisabeth Noelle-Neumann ha estudiat àmpliament el concepte de l’opinió pública com una forma de control social en la que els individus adapten el seu comportament a les actituds predominants sobre el que és acceptable i el que no. La seva teoria de l’espiral del silenci[1] sosté que la por a l’aïllament condiciona l’opinió pública i el comportament de l’individu. 

En relació amb això, és de gran utilitat citar l’experiment deconformitat amb el grup que l’any 1951 va realitzar el psicòleg social Solomon Asch. Concretament, els subjectes participants havien d’indicar quina de les tres línies que es mostraven tenia una longitud similar a una quarta línia. La correspondència correcta era molt evident ja que una de les tres línies era idèntica a la quarta. Tots els ajudants d’Asch resolien que la línia correcta era una clarament massa curta; cosa que condicionava la resposta de l’única persona no avisada. Els resultats[2] de l’experiment van posar de manifest que la major part de les persones s’afegeixen al punt de vista més acceptat tot i estar segurs de la falsedat.

Així, el tribunal de l’opinió pública ens obliga a adaptar-nos a les opinions majoritàries. D’acord amb això, John Locke[3] equipara la naturalesa superficial, fugaç i coactiva de l’opinió pública amb la moda. Així mateix, distingeix tres tipus de llei ―la divina, la civil i la referent a la reputació― a les que vincula tres nivells terminològics: manaments i pecats respecte la llei divina; accions legals i il·legals respecte la llei civil; i virtuts i vicis respecte la llei de l’opinió i de la reputació. És en aquesta darrera on situa la dinàmica canviant de la moda i les conseqüències (censura, aïllament, crítica...) que sorgeixen quan es transgredeix. D’aquesta manera, Locke explica la tendència a desconfiar de les noves opinions i desdenyar-les per la senzilla raó que  no estan socialment acceptades. És a dir: perquè encara no estan de moda.

---

[1] NOELLE-NEUMANN, E. “La espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social”. Barcelona: Paidós Comunicación, 2003.

[2] Vegeu ASCH, S. “Fuerzas de grupo en la modificación y distorsión de juicios” a TORREGROSSA, J.R. i CRESPO, E. “Estudios básicos de la psicología social”. Barcelona, Hora: 1988.

[3] Vegeu LOCKE, J. “Ensayo sobre el entendimiento humano” citat a “La espiral del silencio”.