No és cap caramel

Centre tecnològic associat. Viver d’empreses. Una inversió total de 700 milions d’euros. Més de 500 llocs de treball. Dinamització econòmica de la zona. Injecció de diners a les arques municipals a través dels impostos. Grans compensacions econòmiques. Però, a quin preu?

Ahir, a les portes de les vacances de Nadal i en un període inhàbil per les administracions locals, el consell de ministres va aprovar la convocatòria per part del ministeri d’Indústria del procés de selecció dels municipis candidats a acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears —conegut com cementiri nuclear— i el centre tecnològic associat. L’MTC conservarà durant un període de 60 a 100 anys el combustible gastat de totes les centrals nuclears de l’Estat, incloent-hi els residus de Vandellòs I, que actualment són a França.

El govern espanyol ha volgut vendre aquest procés de selecció com una gran oportunitat per atraure inversions i dinamitzar el territori; però obvia les conseqüències negatives d’acollir un emplaçament nuclear d’aquestes característiques. Ha transcendit que tres municipis catalans (Vandellós, Ascó i Tivissa) podrien estar interessats; tot i que cap d’ells ha fet públic aquest supòsit. No obstant això, més de cinquanta associacions ecologistes, ajuntaments, consells comarcals i, fins i tot, la comissió d’economia i finances del Parlament han subscrit acords en contra de la ubicació a Catalunya del cementiri nuclear.

Tot això em porta a qüestionar l’autonomia local dels municipis a l’hora de prendre decisions que sobrepassen abastament l’escenari municipal. És a dir: pot un ajuntament apel·lar l’autonomia local per decidir acceptar una instal·lació nuclear que compta amb l’oposició d’instàncies administratives superiors? Pot un ajuntament decidir unilateralment acollir un magatzem de residus que pot afectar brutalment tot el territori català? Aquestes no són reflexions per prendre a la lleugera. La responsabilitat municipal ha d’anar més enllà de les compensacions materials immediates i ha de contemplar el conjunt de la ciutadania. Avui per avui, acceptar la instal·lació d’un cementiri nuclear no és cap caramel. La vida val molt més que un grapat de milions d’euros.