En els darrers vint anys, al Regne Unit s’ha produït un augment dels laboratoris d’idees de centre-esquerra com a contraposició al domini de les institucions de tendència dretana que, des de la dècada del 1970, propagaven el thatcherisme i contribuïen a la seva hegemonia intel·lectual. La primera organització progressista va ser l’
Institute for Public Policy Research (IPPR), creada l’any 1988. Posteriorment, van aparèixer prop de 40 institucions més que, a la pràctica, van provocar l’externalització dels processos de definició i de desenvolupament de les polítiques per part dels partits. No obstant això, la Fabian Society és, probablement, el think tank més antic del món, ja que va sorgir com a societat política a final del segle XIX. Va servir com a inspiració per als laboratoris d’idees del Regne Unit durant la postguerra, i l’
Adam Smith Institute (un dels principals responsables de la revifalla de la centre-dreta durant els 70) es va crear, en gran mesura, seguint el seu model.
No hi ha dubte que els Fabians han tingut un paper central en la configuració del pensament del Partit Laborista. Per commemorar el 120è aniversari, la Fabian Society va publicar un llibre titulat
Fabian Thinkers: 120 years of progressive thought que destacava l’aportació d’importants figures fabianes al pensament del laborisme britànic. Entre els membres més destacats apareixen els escriptors
Bernard Shaw,
Oscar Wilde i
H. G. Wells, l’anarquista
Charlotte Wilson o la feminista
Emmeline Pankhurst.
La Societat Fabiana va ser creada l’any 1884 amb l’objectiu d’exercir de contrapès al creixent corrent del socialisme revolucionari que estava arrelant a la Gran Bretanya en aquells moments. Els seus objectius són els d'aportar solucions als reptes socials, econòmics i polítics tant del Regne Unit com de la resta del món industrialitzat en el context d'una una societat canviant i una economia global. La Societat pren el nom del general romà Quintus Fabius, conegut com a Cunctator per la seva estratègia d’aplaçar la batalla fins el moment més idoni. D’acord amb això, els fundadors de la Societat Fabiana consideraven que el canvi progressiu s’assolia millor a través de la “impregnació” de les institucions amb idees reformistes des del punt de vista social, establint pacientment una campanya racional de canvi que el ciutadà conscient acabaria acceptant amb el pas del temps. D’aquesta manera, es diferenciaven del canvi revolucionari del marxisme.
L’any 1900, la Societat Fabiana es va unir amb els sindicats per fundar el Partit Laborista. De bon principi, les idees polítiques del laborisme estaven fortament influïdes pels fabians:
Sidney Webb va escriure una part substancial tant de la Constitució del Partit el 1918 com el seu programa
Labour and the New Social Order. En aquest sentit, els llibrets fabians van proposar una sèrie de canvis polítics profunds com el sistema sanitari públic britànic, la introducció d’un salari mínim o la eliminació dels membres de la Cambra dels Lords que rebien el càrrec en herència.
Des de 1997, amb l’elecció del Govern Blair, el paper de la Societat Fabiana va ser el de preparar el substrat intel·lectual per establir les directrius que servissin de guia per al nou govern. Mentre els think tanks com l’IPPR van proporcionar idees polítiques més detallades, la Societat va exercir un lideratge en el corpus ideològic. En aquest context, els pensadors fabians van abordar qüestions més delicades com la fiscalització o el futur de la monarquia.
A més de la seva longevitat, la Societat Fabiana és única per d’altres motius com el fet de mantenir una xarxa de societats locals que es reuneixen cada mes per tractar temes polítics de diversa índole.
Per saber-ne més:Els propers 120 anys de la Societat Fabiana d’
Adrian Harvey, ex vicesecretari general de la Fabian Society publicat a la revista de la Fundació Rafael Campalans.
“El Govern serbi no es va fer mai il·lusions respecte a la probabilitat que el tribunal li donés simplement tota la raó i que això fes canviar d'opinió els països que ja reconeixien Kosovo (69 dels 192 membres de l'ONU, 22 dels 27 de la UE). Però, sens dubte, no esperava un veredicte tan desfavorable. L'actual president serbi, Borís Tadic, i el seu ministre d'Afers Estrangers, Vuk Jeremic, van repetir insistentment que s'havia d'esperar el dictamen de l'Haia, però ja abans del desenllaç asseguraven que, en qualsevol cas, Sèrbia no reconeixerà mai un Kosovo independent. Recórrer a l'Haia, per tant, no va ser una genuïna consulta jurídica sinó una maniobra política que, al llarg de gairebé dos anys, els va permetre aconseguir un vot favorable a la consulta a l'Assemblea de les Nacions Unides i frenar l'hemorràgia de reconeixements. Dos èxits importants per a un Govern democràtic serbi que necessita fer callar l'oposició ultranacionalista”. 
