L'art de representar interessos

El lobbisme és un procés planificat de comunicació dissenyat per intervenir sobre una decisió pública amb l’objectiu de crear un clima d’opinió favorable als interessos representats. Els encarregats de realitzar-lo són els lobbies ―despatx d’advocats o agències de relacions públiques que defensen interessos particulars― o el departament de relacions institucionals de les pròpies empreses.

El lobbisme deriva de la paraula anglosaxona lobby, que significa literalment vestíbul o sala d’espera. L’origen del lobbisme es situa a l’Hotel Willard; un edifici elegant i car proper a la Casa Blanca i el Capitoli on el president dels Estats Units, Ulysses Grant, es retirava per prendre una copa de conyac i relaxar-se després d’una jornada intensa. Però no sempre ho aconseguia perquè la gent, assabentada de l’hàbit del president, s’apropava al bar de lobby de l’hotel per demanar-li favors.

Centenars d’anys més tard, el lobbisme s’ha convertit en una acció molt estesa en aquelles empreses, patronals, sindicats o associacions socials que tenen el propòsit d’establir relacions de confiança amb un stakeholder important: els poders públics (executiu i legislatiu). Per posar un exemple, a Brussel·les hi ha 30.000 lobbistes i s’estima que el 70% d’aquests representen interessos industrials. Aquesta xifra no ens ha de sorprendre si tenim en compte que en competències com les ambientals,  més del 60% de la nostra legislació té l’origen en normes comunitàries.

Degut a l’opacitat amb la que operen a l’Estat espanyol, no es tenen dades rigoroses de l’activitat dels lobbies; tot i que alguns estudiosos estimen en 100 milions d’euros la facturació de tot el sector a Espanya (un 3% del que es factura als Estats Units). En aquest sentit, la influència dels lobbistes va en augment; per això, tant el Congrés espanyol com el Parlament de Catalunya han anunciat la creació d’un registre de lobbies semblant al que existeix al Parlament europeu.

Quan pregunto als meus estudiants quina opinió tenen dels lobbies, la gran majoria els vincula a interessos obscurs. I no m’estranya perquè, al nostre país, quan es parla dels lobbies sovint s’associa al tràfic d’influències. Aquesta mala premsa s’explica per la nostra jove cultura democràtica i la seva manca de preparació per assumir la participació de la societat civil en la presa de decisions. Però els nombrosos casos de corrupció política també han contribuït a desacreditar tot allò que suposi influir (encara que sigui a través de la informació, com és el cas del lobbisme).

No obstant això, les principals consultories de relacions públiques ofereixen serveis de relacions institucionals (public affairs) que, entre d’altres objectius, volen contribuir a canviar agendes globals, modificar actituds, forjar imatges i estendre la influència d’organització i idees; tal i com ho descriu la consultoria Weber-Shandwick. El lobbisme o la representació d’interessos s’ha convertit en una eina molt recorrent en el marc de la política de comunicació corporativa de les institucions o empreses que s’adrecen als poders públics. Segons el lobbista francès Bernard Le Grelle, aquesta pràctica interdisciplinar es composa d’un 20% de dret, 20% de política, 20% d'economia, 20% de diplomàcia i 20% de comunicació.

Un exemple de l’eficiència de l’activitat dels lobbies és la frase atribuïda al president nord-americà John F. Kennedy: "els lobbistes em fan entendre un problema en deu minuts mentre que els meus col·laboradors triguen tres dies". D’acord amb això, una política comunicativa eficient de representació d’interessos i d’enginyeria relacional pot tenir efectes molts positius. Per aquest motiu, és important que les empreses dotin les seves estructures d’un professional que els permeti tenir una gestió d’issues management permanent de l’entorn polític, legislatiu, mediàtic i social. D’altres tasques a realitzar són el disseny del mapa de públics i el pla estratègic de comunicació, la identificació de nous escenaris d’actuació, la gestió d’aliances estratègiques i trobades institucionals i la creació de campanyes de mobilització pública, captació de fons i publicity.

En un context proper de futura regulació del sector, el lobbisme èticament exercit ofereix un ampli ventall de possibilitats per a les empreses. Ja se sap: qui té força, aixeca pes. 

Article publicat a L'Econòmic (13/07/2013) 

Pricking the bubble of partitocracy

"Every cloud has a silver lining", goes the popular refrain. In this sense, were many who thought that the crisis would serve to lift the carpet of these all years of bubble, to get rid of extra structures and to rationalize spending. But instead of propelling a new paradigm of economic model,  the crisis has put forward the hardships of the Spanish political system. In a recent article, The Wall Street Journal referred to Spain as a country of mediocre politicians, conflicts of interest and cronyism.

One cause of this painful perception lies in the Spanish partitocracy. Political parties have entrenched themselves in the (mis) governance of the public to the point of becoming establishment. The fact that Spain is the country with more political offices per capita in Europe is not justified by efficiency of public administration, but by the need to cover the modus vivendi of the political class. Public subsidies, parties released, positions on boards, chairing buddies savings, expenses, contracts friends... All this string of serves the status quo of the parties. A few days ago it was reported that of the 245 consultants handpicked by President Rajoy, 68 didn’t even graduate high school. What are they going to advise, how to get out of the crisis?

Professor Alejandro Nieto argues that today's political system consists of a network of personal relationships constitutes a revamped feudal system. In this context, the corporate interests of the political class prevail over the collective and parties cover each other's nakedness. Now, above all raw blind loyalty to the party leadership is valued. This explains how there are so many politicians who have not seen any other workplace than are provided by the placement agency of political parties. How many politicians today have been entrepreneurs? How many have worked in private enterprise? This low level personal qualification results in extreme inefficiency.

Politicians are unable to propose real solutions and simply cut right and left hoping that the crisis abates as if it were a more or less temporary passenger. Also, the slow pace of the political class (there are many politicians who have spent more than twenty years gaining public funds) is not conducive to the public interest avails. Stamping on the institutional carpet regularly makes many forget the dust storms of the needy.

The rule of partitocracy has consolidated a political elite that lives outside of the real problems of the citizens. The gap between politicians and citizens is becoming deeper, but this aren’t too concerned about our leaders: while abstention does not involve loss of votes to lose control of the institutions, the parties need not be alarmed and may continue their musical chairs entertaining games of fratricidal. This situation (which can be applied to other areas: economic, social, cultural ...) reveals a terrible risk: progress of all kinds of populism and radicalism.

For that reason, it’s urgent to take measures to regenerate the Spanish democracy such as open lists, limitation of political charges, guarantee the independence of senior state agencies, approve a large national pact against corruption, encourage internal democracy political parties, the direct election of mayors, the promotion of the revolving door, etc. In other words: to prick the bubble of the current partitocracy.

Les fundacions dels partits: poc ‘think’ i molt ‘tank’ (i 2)

El model espanyol de fundacions vinculades als partits polítics se situa a cavall dels dos grans models predominants: el germànic i el britànic. Per una banda, els party tanks espanyols gaudeixen ―com les fundacions germàniques― d’un important finançament públic per desenvolupar activitats relacionades amb el foment de la democràcia. I per l’altra, com en el model britànic, es beneficien de donacions privades ―generalment d’empreses però també de particulars― que contribueixen al finançament del partit.

Dependència del finançament públic

D’acord amb el model germànic, les fundacions dels partits polítics presenten una forta dependència de l’Administració a l’hora de finançar les activitats que duen a terme. En aquest sentit, una de les vies principals de finançament públic de les fundacions dels partits polítics és la línia de subvencions de les diferents administracions destinades específicament per a elles. En el cas estatal, aquestes subvencions es van crear l’any 1994, en el període que el PSOE governava en minoria parlamentària amb el suport de CiU. El 28 de març d'aquell any, el Ministeri de Cultura va aprovar l'ordre per a la qual "es regulava la concessió de subvencions a fundacions que depenen de partits polítics que difonen el coneixement del sistema democràtic".[1]

De la mateixa manera, el Ministeri d’Afers Exteriors i el d’Educació també es van afegir a la línia de subvencions exclusiva per a les fundacions dels partits polítics. D’acord amb això, el Ministeri d’Afers Exteriors va justificar aquests ajuts per la gran tasca que les entitats i ONG’s desenvolupen en el camp de la cooperació a l’Amèrica Llatina. Per aquest motiu, els Pressupostos Generals de l’Estat del 1995 van ampliar el marc d’acció i van preveure una ajuda financera a programes específics de les fundacions dels partits polítics amb representació parlamentària que promovessin activitats destinades a l’arrelament de la cultura democràtica als països llatinoamericans mitjançant formació, seminaris, publicacions i trobades.[2]

Anys més tard, durant el 2002, l’Estat va crear una nova subvenció específica per a les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics amb representació a les Corts Generals complementària a les ja existents. En aquesta ocasió, l’objecte de la convocatòria consistia en el desenvolupament d’activitats formatives dins el camp de l’educació de persones adultes que permetés augmentar la capacitat de participació política en el context d’una societat pluralista i democràtica.[3]

Al marge de les ajudes estatals, la Generalitat de Catalunya ―a través del Departament de Justícia― també va crear les seves subvencions específiques per a fundacions dels partits polítics catalans. L’ordre de 19 de març de 1996 (DOGC número 2188, de 29.3.1996) va regular la primera convocatòria pública de subvencions per a la realització d’estudis o activitats relacionades amb el dret i el funcionament de les institucions democràtiques i la difusió i l’aprofundiment del pensament polític i social. Al marge d’aquestes ajudes de convocatòria ordinària, altres institucions ―com la Diputació de Barcelona, alguns ajuntaments grans o altres departaments de la Generalitat― concedeixen subvencions extraordinàries i nominals a les fundacions dels partits.

Coincidint amb l'arribada d'aquestes subvencions, la majoria de formacions polítiques van crear la seva entitat. És el cas de Nous Horitzons (ICV); que va fundar-se el 1994, o de la Trias Fargas (CDC); que va aparèixer poc després que s'atorguessin les primeres ajudes. Fins el 1994, a Catalunya només n'existien dues. La Rafael Campalans (PSC); creada el 1979, i la Miquel Coll i Alentorn (UDC); constituïda el 1992.

Les ajudes públiques específiques per entitats privades sense afany de lucre vinculades als partits van generar un “efecte creador” de fundacions de partits polítics per poder accedir a aquestes subvencions. Així, doncs, quan el 2003 Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) va obtenir representació parlamentària a Catalunya de la mà de la coalició que va formar amb Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), ràpidament va crear L’Alternativa, la seva fundació orgànica, i el 2005 ja rebia la primera subvenció amb una dotació de 4.812 euros. De la mateixa manera, Ciutadans-Partit de la Ciutadania va crear la fundació Egara-Civitas l’any 2007 quan va aconseguir representació al Parlament de Catalunya. Aquell mateix any va rebre una subvenció de 14.667 euros. Per la seva part, Solidaritat per la Independència (SI) va reconvertir el 2011 la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes, constituïda el 2007 amb la finalitat de fomentar la sobirania catalana, en la seva fundació orgànica. A l’Estat la dinàmica és la mateixa. Un any després d’obtenir un diputat al Congrés, UPyD va crear la seva fundació política amb el nom de Progreso y Democracia. En definitiva, l’onada de creació de fundacions orgàniques dels partits polítics espanyols no respon a una demanda de coneixement estratègic; sinó a l’oferta de subvencions públiques destinades a finançar activitats sota l’ampli epígraf del foment de la cultura democràtica. Amb el temps, aquestes fundacions es van convertir en un instrument útil de finançament de les formacions polítiques.

Fundació	Partit	Creació
F. Pablo Iglesias*	PSOE	1926
F. Campalans	PSC	1979
F.  Pere Ardiaca	PCC	1987
F. Sabino Arana	PNV	1988
FAES	PP	1989
F. Nous Horitzons	ICV	1992
INEHCA	UDC	1992
F. Trias Fargas**	CDC	1994
F. Irla	ERC	1997
F. Galiza Sempre	BNG	1999
F. Para la Europa de los Ciudadanos	IU	2001
FAES Catalunya	PPC	2003
F. L'Alternativa	EUiA	2003
F. 29 de junio	CHUNTA	2005
Cercle d’Estudis Sobiranistes***	SI	2007
Egara-Civitas	Ciutadans	2007
F. IDEAS para el progreso	PSOE	2008
F.Progreso y Democracia	UPyD	2009
F.Centro de Estudios Canarios S.XXI	CC	2010
F.Col·labora****	PPC	2012

Any de creació de les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics. (Font: Elaboració pròpia)

*Actualment, aquesta fundació està integrada dins l’organització de la Fundación IDEAS amb estatus d’institut.

**L’any 2007, la Fundació Trias Fargas va passar a anomenar-se CatDem.

***L’any 2011 es reconverteix en la fundació de Solidaritat per la Independència (SI).

****L’any 2012 el PPC crea la Fundació Col·labora al marge de la FAES.

Contribució al finançament dels partits polítics

La Llei Orgànica de finançament dels partits polítics (LO 3/1987, de 2 de juliol) va suposar la primera regulació sobre les fonts d’ingressos d’aquestes institucions. Anys més tard, es va estimar que aquella regulació no garantia de manera adequada la suficiència, la regularitat i la transparència de l’activitat econòmica dels partits.[4] Així, doncs,  la Llei Orgànica de finançament dels partits polítics (LO 8/2007, de 4 de juliol) va substituir a la LO 3/1987, de 2 de juliol, i va significar una nova regulació que va donar més protagonisme a les fundacions dels partits polítics. La reforma de la llei era una petició recorrent del Tribunal de Comptes que, fins i tot, va aprovar una moció en aquest sentit l’any 2001.

En aquest context, ERC va presentar el 20 de novembre de 2005 una proposició de llei en el Congrés dels Diputats per reformar el finançament dels partits. No obstant això, aquesta proposta no va prosperar perquè PP, CiU i PNB estaven en contra de suprimir les donacions anònimes. No va ser fins passades les eleccions autonòmiques catalanes del 2006 que el PSOE es va comprometre amb ERC d’avançar en el debat de la llei fins a la seva aprovació i publicació el juliol del 2007. En aquest sentit, una de les principals novetats del text eren els límits que s’establien a les aportacions privades. Destaca el fet que els partits no poden rebre diners d’empreses que tinguin contractes amb l’Administració. Segons Pérez Francesch,[5] una valoració d’aquesta legislació ha de tenir en compte l’element autoreferencial. És a dir, que els partits polítics no aprovaran mai una regulació que vagi en contra dels seus interessos. Per això, els partits van suplir la supressió de les donacions anònimes amb un increment del 20% de la subvenció que reben dels PGE per sufragar les despeses ordinàries. En relació amb això, és interessant assenyalar que les subvencions específiques que atorga l’Estat a les fundacions amb dependència orgànica dels partits també van augmentar amb aquest percentatge. Així mateix, es va autoritzar a les Comunitats Autònomes i corporacions locals a atorgar ajudes per les despeses ordinàries sense prefixar cap límit. Aquest fet, més que ser una coincidència, demostra la connexió de la subvenció específica per a fundacions de partit amb el finançament de les respectives formacions polítiques.

La disposició addicional sisena contenia una altra novetat: la introducció de les fundacions i associacions vinculades als partits polítics com subjectes que entren dins el radi d’acció de la llei. D’aquesta manera, es va obrir la porta a que les fundacions dels partits polítics puguin acceptar o rebre, directament o indirecta, donacions d’empreses privades que mitjançant contracte vigent prestin serveis o realitzin obres per a les administracions, organismes públics o empreses de capital majoritàriament públic. Així, doncs, si bé la llei permet ampliar les competències de control del Tribunal de Comptes, també augmenta la capacitat de les fundacions i les associacions vinculades a les formacions polítiques de ser una font important de finançament dels mateixos de forma indirecta.[6] Amb la modificació de la llei de finançament dels partits, les fundacions van guanyar pes específic en l’estructura interna del partit. Però aquest protagonisme no respon a un interès polític; sinó que té un origen merament econòmic.

Botella[7] considera que la legislació recent sobre fundacions concedeix als laboratoris d’idees dels partits una gran llibertat de funcionament i un accés considerable a fonts de finançament: reben subvencions públiques i les aportacions privades que perceben tenen importants desgravacions fiscals. Tot i que la normativa aplicable introdueix algunes restriccions en els “vasos comunicants” entre fundacions i partits, no s’han introduït els límits necessaris per assegurar la independència financera entre uns i altres; un requisit essencial per a la independència política. A més, el control exercit per les administracions de tutela sobre les fundacions, tant a Catalunya com a l’Estat, és notablement suau, de manera que hi ha un espai considerable per a la conversió d’algunes fundacions en una font de finançament parcial per al partit polític. D’acord amb això, la dependència financera de les fundacions dels partits respecte les Administracions Públiques ha generat diversos informes que reclamen més transparència en l’atorgament d’aquestes ajudes. El Consell d’Europa, mitjançant l’informe del GRECO (Grups d’Estats Contra la Corrupció) del 2009, va denunciar la poca informació sobre les fundacions vinculades als partits polítics. També apuntava diversos punts foscos en el finançament dels partits com préstecs bancaris en condicions favorables, cancel·lacions de crèdit sense justificació i llacunes sobre els deutes dels partits amb les entitats bancàries.[8]

Any	Ministeri de Cultura (Estat)	Afers Exteriors (Estat)	Cooperació (Estat)	Departament Justícia  (Generalitat)
1995	--	480.809 €	--	--
1996	1.829.006 €	300.506 €	--	300.506 €
1997	2.060.446 €	--	--	300.506 €
1998	1.833.086 €	420.708 €	--	300.506 €
1999	1.832.859 €	450.759 €	--	300.506 €
2000	1.869.748 €	459.774 €	--	300.506 €
2001	4.129.555 €	1.803.036 €	--	336.566 €
2002	4.129.560 €	1.803.040 €	450.760 €	336.566 €
2003	5.629.560 €	1.823.100 €	450.760 €	637.076 €
2004	3.978.800 €	1.900.000 €	1.948.760 €	642.831 €
2005	5.282.370 €	1.950.000 €	450.760 €	649.689 €
2006	5.282.370 €	1.950.000 €	450.760 €	660.000 €
2007	7.018.587 €	1.950.000 €	450.760 €	660.000 €
2008	7.053.932 €	2.200.000 €	450.760 €	660.000 €
2009	6.383.437 €	2.200.000 €	450.760 €	660.000 €
2010	5.763.116 €	2.200.000 €	372.415 €	660.000 €
2011	5.000.000 €	2.200.000 €	359.760 €

Subvenció anual de l’Estat i la Generalitat de Catalunya a les fundacions amb dependència orgànica dels partits polítics. Font: Elaboració pròpia a través de les dades del BOE i del DOGC.

En el quadre es poden veure els imports anuals que l’Estat i la Generalitat de Catalunya concedeixen a les fundacions dels partits polítics. La irrupció de la crisi ha comportat una disminució gradual d’aquesta ajuda que el 2007 s’havia incrementat en un 20% per a corregir l’eliminació de les donacions anònimes com a conseqüència de la reforma de la llei de finançament dels partits. Tanmateix, no s’han pogut afegir les subvencions directes d’altres institucions o els convenis bilaterals amb altres departaments de la Generalitat perquè no segueixen el mateix sistema de convocatòria ordinària que el Ministeri de Cultura i el Departament de Justícia. En el cas de la Diputació de Barcelona, va transcendir que aquesta institució atorga sense concurs el 83% de les subvencions.[9]

Un altre aspecte a destacar del quadre és la consolidació de la “cartel·lització” política a partir del 2001. És a dir: l’augment considerable d’ajudes econòmiques de l’Estat a les fundacions dels partits respecte l’any anterior.

Malgrat aquest finançament públic, les fundacions dels partits han buscat altres vies de finançament privades com els convenis amb entitats bancàries, altres institucions i donacions d’empreses. Aquesta pràctica,  en algunes ocasions, s’ha vist tacada de dubte en relació a suposats episodis de finançament irregular dels partits. Tot i que la gran majoria de fundacions dels partits polítics han patit algun fet polèmic en relació a la seva gestió econòmica en benefici del partit, l’escàndol que ha malmès la reputació dels party tanks catalans ha estat l’anomenat “Cas Palau”.

Amb tot, les fundacions dels partits polítics tenen un llarg camí per recórrer a l’hora de demostrar la seva funció de catalitzadors d’idees en benefici de la societat. De reptes no els en falten: crisi econòmica, autogovern, cohesió social, desafecció política, etc... Però fins que no es demostri el contrari, encara pesa molt l’instrumentalització que en fan els partits. Ras i curt: poc think i molt tank.

---

[1] Boletín Oficial del Estado (30 març 1994), núm.76.

[2] Boletín Oficial del Estado (11 agost 1995), núm. 191, p.25.193.

[3] Boletín Oficial del Estado (16 octubre 2002), núm. 248, p.36.433.

[4] CORTÉS, P. “Com es financen els partits polítics”. Vic: Eumo editorial, 2008, p.33.

[5] PÉREZ FRANCESCH, J.L. “La financiación de los partidos políticos en España. Consideraciones a partir de los informes del Tribunal de Cuentas y de la nueva Ley Orgánica 8/2007, de 4 de julio”. Papers (2009), núm.92, p.249-271.

[6] Ibídem.

[7] BOTELLA, J. “Les fundacions i els partits polítics”. Nous Horitzons Vol.49 (2010), núm.198, p.44-48.

[8] GÓMEZ, L. “El Consejo de Europa suspende a España por la oscura financiación de los partidos”. El País [Madrid] (25  abril 2011),  núm.12359, p. 16.

[9] NOGUER, M. “La Diputación de Barcelona atorga sin concurso el 82% de las subvenciones”. El País [Edició digital] (8 agost 2012) http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/08/07/catalunya/1344367240_546941.html