dimarts, 30 de juny del 2009

Alcaldes 2.0

Informació municipal de primera mà a través d'un bloc


Us enllaço un reportatge que vaig fer per la revista de l'ACM sobre els càrrecs electes locals que utilitzen bloc. Durant el reportatge vaig parlar amb l'Andreu Francisco (a la foto), alcalde d'Alella (bloc); amb el Santi Vila, alcalde de Figueres (bloc); amb el Juan Parralejo, alcalde de Ripollet (bloc); amb l'Albert Batalla, alcalde de La Seu d'Urgell (bloc); i amb el Bernat Costas, regidor de Tordera (bloc).

Al febrer del 2008, vaig constatar que el 3% dels càrrecs electes locals tenien bloc. Això sí, són pocs però molt actius. Ara bé, donada la potencialitat i agilitat d'aquesta eina, crec que és una dada molt pobre.

dissabte, 27 de juny del 2009

José Saramago: “El capitalisme s’ha suïcidat”


José Saramago (bloc) no és només un escriptor. No és només un bestseller. No és un Premi Nobel més. Saramago és un intel·lectual compromès amb la vida, la literatura i la humanitat. És comunista. No se n’amaga. Fins i tot, va concórrer a unes eleccions al Parlament Europeu amb el Partit Comunista Portuguès. Saramago és compromís. Amb 86 anys i convalescent de dues pneumònies, no es resigna: continua viatjant arreu del planeta defensant les seves conviccions. Una d’elles és el convenciment que el capitalisme és un mal sistema i l’origen de les desigualtats socials.

D’acord amb això, l’escriptor portuguès considera que el poder polític real és l’econòmic. Les grans superfícies comercials són els temples del consum i l’escenari d’una nova civilització del capitalisme global, caracteritzat per un coneixement superficial, aparent i poc humanista. Saramago defensa que si durant la modernitat es buscava instaurar un nou model de societat basat en la raó i sota el paradigma de la llei, el capitalisme postmodern trasllada aquest paradigma a la dictadura del Mercat.

De la mateixa manera, l’economista i premi Nobel d’Economia 2001, Joseph E. Stiglitz, considera que el descontent amb la globalització rau en el predomini d’una visió concreta de l’economia, la del “fonamentalisme del Mercat”, que s’imposa sobre les altres visions, amb conseqüències nefastes.

Així, doncs, Saramago considera que una societat guiada únicament per la mà invisible del Mercat no solament és imperfecta, sinó també iniqua i promou, únicament, un sistema basat en les teories econòmiques del laissez-faire i en la cultura del consumisme. En aquest context, el titular de l’entrevista és una afirmació d’essència marxista. Concretament, es refereix al concepte de l’ "autodestrucció del capitalisme"; que defensa que el mode de producció capitalista no té una direcció racional. Segons Saramago, les “hipoteques brossa” han estat el primer símptoma de descomposició del sistema i han sorprès, fins i tot, els deixebles de la idea peregrina de la fi de la història de Fukuyama.

En més d’una ocasió, l’escriptor portuguès ha manifestat que el capitalisme podria esfondrar-se com en el seu dia ho va fer l’Imperi Romà. Segons Saramago, creure que el capitalisme és definitiu, equival a creure que alguna cosa és definitiva. Fa pocs dies hem pogut veure com els líders mundials es reunien a Washington per “refundar” el capitalisme i extreien una conclusió molt clara: intervenir més per supervisar les operacions financeres. Això serà possible? En aquest punt, Saramago és pessimista. Mentre no s’acabi amb els paradisos fiscals o es comenci a aplicar la “taxa Tobin”, la cimera del G-20 serà una capa de pintura. I què proposa? Doncs, senzillament, tornar a l’ètica.

En relació amb aquesta idea, el número de la revista El Ciervo titulat “La economía nos supera” és molt recomanable. Un dels textos inclou aquesta reflexió: “les empreses impulsades per la consciència social, poden ser unes competidores formidables d’aquelles altres, basades en la cobdícia”. El G-20 podrà crear més mecanismes de control; però nosaltres podem ser impulsors de l’economia ètica. Possiblement, aquesta sigui la via de la veritable refundació.

dijous, 25 de juny del 2009

La McDonaldització de la societat


Vivim i pensem com a consumidors?



Saps qui va ser Ray Kroc (1902-1984)? Em jugo un pèsol a que no el coneixes; però segur que has trepitjat algun dels seus establiments. Kroc va inventar el sistema de concessió de franquícies de restaurants més important del món: els McDonald’s. Aquests negocis de menjar ràpid han influït moltes empreses i, fins i tot, l’estil de vida d’una part significativa de la societat. Partint d’aquesta idea, el sociòleg George Ritzer, en el llibre que dóna títol a aquest article, The McDonaldization of Society, sosté que el fenomen de la McDonaldització ha passat a formar part del nostre comportament diari.


En aquest context, l’autor situa quatre dimensions que defineixen aquest fenomen: eficiència, calculabilitat, predicibilitat i control. Aquestes característiques són les responsables de l’èxit del menjar ràpid i del fet que aquest modus operandi hagi quallat a la nostra societat. D’acord amb això, l’eficiència consisteix en la recerca dels mitjans òptims per aconseguir una finalitat determinada. Aquesta idea es hereva del procés de racionalització de Max Weber i de l’organització científica del treball de Frederick W. Taylor. De la mateixa manera, Richard Sennett a The Culture of the New Capitalism sosté que el sistema econòmic actual promou una individualitat basada en la renúncia del bagatge adquirit en benefici de les noves habilitats. Fruit d’això, sorgeix una personalitat similar al comportament del consumidor que, sempre àvid de nous productes, abandona sense escrúpols els béns vells encara utilitzables.


Aquesta cultura del nou capitalisme amenaça l’artesania tradicional: actualment bo és sinònim de ràpid. Així, doncs, passa el mateix amb les altres dimensions que assenyala Ritzer. La calculabilitat és la obsessió per la quantificació. Un bon exemple és la subjugació de la programació televisiva als criteris d’audiència. El nivell de popularitat d’un programa –i no la seva qualitat- determina els ingressos per publicitat i, per extensió, la seva vida a la graella televisiva.


Per la seva part, la predicibilitat es basa en l’èmfasi en la disciplina, la rutina i la sistematització. Si el món és cada vegada més predicible, això ens proporciona major tranquil·litat i seguretat. Tanmateix, el control contribueix a fer la vida més predicible. En una societat que experimenta la McDonaldització –apunta Ritzer- la gent representa la gran amenaça a la predicibilitat. Per aquest motiu, la tendència rau en substituir la tecnologia humana per la no humana.

Aquests criteris que flueixen de la McDonaldització han cristal·litzat asprament en moltes parcel·les de la nostra estructura social. Però quina societat obtenim a l’orientar conceptes com l’amistat o la solidaritat amb la brúixola de l’eficiència? O al pensar l’educació i l’aprenentatge en termes quantitatius? O al prioritzar el control per sobre la llibertat?


La mirada de consumidor no pot convertir-se en hegemònica. Les nostres relacions socials no poden basar-se únicament en passions que s’autoconsumeixen fruit de les quatre dimensions esmentades. L’amor que s’alimenta de regals sempre està afamat; i una hamburguesa, encara que sigui Big Mac, no enganya la gana eternament.





Article publicat a la revista VALORS.

dimecres, 24 de juny del 2009

Perfum electoral

L'actual comunicació política ha abandonat el debat de les idees?


Durant la precampanya de les eleccions generals passades, un partit polític va sorprendre tothom amb la presentació d’un perfum que, segons diuen, recull els principals valors d’aquell partit: la confiança, la igualtat, el progrés i l’eficàcia. Alguns analistes van dir que aquesta era una bona mesura de màrqueting polític perquè donaria de parlar. Contràriament, crec que aquest perfum és el paradigma de la banalització de la política de partits.

Tinc la sensació que les sofisticades noves tècniques de comunicació política bandegen les propostes programàtiques per centrar-se únicament en les aparences. Així, doncs, el reduccionisme dels missatges ha buidat de substància el discurs. D’aquesta manera, les grans proposicions amb càrregues ideològiques s’han convertit en aromes i extractes que només busquen la fugacitat i l’oportunisme de la campanya electoral. Segurament, aquesta és una de les principals raons del desencís ciutadà amb la política.

No tinc res en contra dels spins doctors o dels think tanks, sempre que serveixin de suport a l’essència de la política: preocupar-se dels problemes quotidians de la gent. Ara bé, quan el màrqueting polític només persegueix un populisme sense horitzons, en lloc de catapultar un partit o un líder polític; el que està fent és narcotitzar la democràcia.

Els laboratoris d’idees dels partits polítics són els principals generadors d’aparences amb etiquetes de veritat. Fabriquen titulars, ímputs i eslògans que projecten sobre la caverna electoral a través dels mitjans de comunicació de masses. I no és fàcil capgirar aquest degoteig d’informació esmaltada; però tenim una via per explorar: la lucidesa del que es coneix com opinió pública. Hem de saber explicar als polítics que no volem que la democràcia es perfumi per fer bona olor, sinó que volem que desprengui l’aroma de la transparència i la sobirania popular.


Article publicat a la revista VALORS

dimarts, 23 de juny del 2009

“De la ceguesa a la lucidesa” a Mataró



Penjo unes fotos de la segona presentació de “De la ceguesa a la lucidesa: la literatura d’idees de José Saramago” que es va celebrar al Centre Cultural de Caixa Laietana de Mataró. L’acte el va presentar el periodista mataroní Oriol Burgada (bloc) que després d’una llarga i prolífica trajectòria a Televisió de Mataró es va incorporar fa uns vuit mesos a l’Agència Catalana de Notícies (ACN).

Durant la seva intervenció, en Burgada va treure un exemplar de la revista La Canya! del 2003 on apareixia un article meu sobre el Mataró Park on citava Saramago i La caverna. Ell va dir que ja llavors estava obsessionat amb aquest tema. Jo li vaig dir que era coherència. I al final ho vam deixar en fixació.

dilluns, 22 de juny del 2009

30 anys d’ajuntaments democràtics: més enllà de l’efemèride


Us “pasto” un article d’opinió que vaig escriure a la revista de l’ACM en el marc del 30è aniversari de la restauració dels ajuntaments democràtics titulat “Més enllà de l’efemèride”.

El ‘Diari de l’Alcalde’ de l’ACM compleix un any de presència a la xarxa

Durant aquets temps ha publicat més de 2.000 notícies de més de 400 municipis diferents


Una de les principals escomeses de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM) consisteix en donar suport i dignificar socialment la tasca dels càrrecs electes municipals. Per emfatitzar aquesta missió, l’ACM va posar en funcionament ara fa un any el Diari de l'Alcalde; un diari digital que aglutinés l’univers municipal a través d’un canal de comunicació obert i dinàmic.

El diari transmet l’actualitat dels ens locals amb un enfocament positiu que trenca amb els estigmes negatius (corruptel·les, despilfarro...) que sovint acompanyen la informació sobre el món local.

Mirant pel retrovisor podem afirmar que aquest diari especialitzat ha omplert un buit existent pel que fa a la informació dels ens locals. El següent pas és consolidar aquest mitjà i convertir-lo en un autèntic referent territorial.

Enllaços relacionats:
Europa Press: L'ACM incorpora l'occità a les notícies del 'Diari de l'Alcalde'

diumenge, 21 de juny del 2009

El bloc "Tu ets Cabrils" supera les 1.000 notícies publicades



Les més de mil notícies publicades per "Tu ets Cabrils" sobre l'acualitat local de Cabrils demostren que amb molta il·lusió, una connexió a internet i una càmera de fotos es poden fer meravelles. Aquí en teniu la prova.

En aquest enllaç podeu accedir a l'article que vaig publicar al Tribuna Maresme sobre el "Tu ets Cabrils" titulat "Mil notícies sobre un poble que no és notícia".

Presentació de "De la ceguesa a la lucidesa" a Cabrils





La primera presentació del meu primer llibre titulat "De la ceguesa a la lucidesa: la literatura d'idees de José Saramago" es va celebrar a la Biblioteca de Cabrils el dia de reflexió de les eleccions europees. En aquest escenari he realitzat diverses xerrades literàries sobre l'obra de Saramago; per això tenia molt sentit que la primera presentació fos entre aquestes quatre parets. A la taula, em van acompanyar els amics Josep Lorman, escriptor, i Jordi Carcasó, filòsof; i a la presetació, una gran representació de familiars i amics. Moltes gràcies a tots per la vostra assistència.