José Saramago (bloc) no és només un escriptor. No és només un bestseller. No és un Premi Nobel més. Saramago és un intel·lectual compromès amb la vida, la literatura i la humanitat. És comunista. No se n’amaga. Fins i tot, va concórrer a unes eleccions al Parlament Europeu amb el Partit Comunista Portuguès. Saramago és compromís. Amb 86 anys i convalescent de dues pneumònies, no es resigna: continua viatjant arreu del planeta defensant les seves conviccions. Una d’elles és el convenciment que el capitalisme és un mal sistema i l’origen de les desigualtats socials.
D’acord amb això, l’escriptor portuguès considera que el poder polític real és l’econòmic. Les grans superfícies comercials són els temples del consum i l’escenari d’una nova civilització del capitalisme global, caracteritzat per un coneixement superficial, aparent i poc humanista. Saramago defensa que si durant la modernitat es buscava instaurar un nou model de societat basat en la raó i sota el paradigma de la llei, el capitalisme postmodern trasllada aquest paradigma a la dictadura del Mercat.
De la mateixa manera, l’economista i premi Nobel d’Economia 2001, Joseph E. Stiglitz, considera que el descontent amb la globalització rau en el predomini d’una visió concreta de l’economia, la del “fonamentalisme del Mercat”, que s’imposa sobre les altres visions, amb conseqüències nefastes.
Així, doncs, Saramago considera que una societat guiada únicament per la mà invisible del Mercat no solament és imperfecta, sinó també iniqua i promou, únicament, un sistema basat en les teories econòmiques del laissez-faire i en la cultura del consumisme. En aquest context, el titular de l’entrevista és una afirmació d’essència marxista. Concretament, es refereix al concepte de l’ "autodestrucció del capitalisme"; que defensa que el mode de producció capitalista no té una direcció racional. Segons Saramago, les “hipoteques brossa” han estat el primer símptoma de descomposició del sistema i han sorprès, fins i tot, els deixebles de la idea peregrina de la fi de la història de Fukuyama.
En més d’una ocasió, l’escriptor portuguès ha manifestat que el capitalisme podria esfondrar-se com en el seu dia ho va fer l’Imperi Romà. Segons Saramago, creure que el capitalisme és definitiu, equival a creure que alguna cosa és definitiva. Fa pocs dies hem pogut veure com els líders mundials es reunien a Washington per “refundar” el capitalisme i extreien una conclusió molt clara: intervenir més per supervisar les operacions financeres. Això serà possible? En aquest punt, Saramago és pessimista. Mentre no s’acabi amb els paradisos fiscals o es comenci a aplicar la “taxa Tobin”, la cimera del G-20 serà una capa de pintura. I què proposa? Doncs, senzillament, tornar a l’ètica.
En relació amb aquesta idea, el número de la revista El Ciervo titulat “La economía nos supera” és molt recomanable. Un dels textos inclou aquesta reflexió: “les empreses impulsades per la consciència social, poden ser unes competidores formidables d’aquelles altres, basades en la cobdícia”. El G-20 podrà crear més mecanismes de control; però nosaltres podem ser impulsors de l’economia ètica. Possiblement, aquesta sigui la via de la veritable refundació.
D’acord amb això, l’escriptor portuguès considera que el poder polític real és l’econòmic. Les grans superfícies comercials són els temples del consum i l’escenari d’una nova civilització del capitalisme global, caracteritzat per un coneixement superficial, aparent i poc humanista. Saramago defensa que si durant la modernitat es buscava instaurar un nou model de societat basat en la raó i sota el paradigma de la llei, el capitalisme postmodern trasllada aquest paradigma a la dictadura del Mercat.
De la mateixa manera, l’economista i premi Nobel d’Economia 2001, Joseph E. Stiglitz, considera que el descontent amb la globalització rau en el predomini d’una visió concreta de l’economia, la del “fonamentalisme del Mercat”, que s’imposa sobre les altres visions, amb conseqüències nefastes.
Així, doncs, Saramago considera que una societat guiada únicament per la mà invisible del Mercat no solament és imperfecta, sinó també iniqua i promou, únicament, un sistema basat en les teories econòmiques del laissez-faire i en la cultura del consumisme. En aquest context, el titular de l’entrevista és una afirmació d’essència marxista. Concretament, es refereix al concepte de l’ "autodestrucció del capitalisme"; que defensa que el mode de producció capitalista no té una direcció racional. Segons Saramago, les “hipoteques brossa” han estat el primer símptoma de descomposició del sistema i han sorprès, fins i tot, els deixebles de la idea peregrina de la fi de la història de Fukuyama.
En més d’una ocasió, l’escriptor portuguès ha manifestat que el capitalisme podria esfondrar-se com en el seu dia ho va fer l’Imperi Romà. Segons Saramago, creure que el capitalisme és definitiu, equival a creure que alguna cosa és definitiva. Fa pocs dies hem pogut veure com els líders mundials es reunien a Washington per “refundar” el capitalisme i extreien una conclusió molt clara: intervenir més per supervisar les operacions financeres. Això serà possible? En aquest punt, Saramago és pessimista. Mentre no s’acabi amb els paradisos fiscals o es comenci a aplicar la “taxa Tobin”, la cimera del G-20 serà una capa de pintura. I què proposa? Doncs, senzillament, tornar a l’ètica.
En relació amb aquesta idea, el número de la revista El Ciervo titulat “La economía nos supera” és molt recomanable. Un dels textos inclou aquesta reflexió: “les empreses impulsades per la consciència social, poden ser unes competidores formidables d’aquelles altres, basades en la cobdícia”. El G-20 podrà crear més mecanismes de control; però nosaltres podem ser impulsors de l’economia ètica. Possiblement, aquesta sigui la via de la veritable refundació.
endavant les atxes, francesc!
ResponElimina