La dictadura dels partits polítics

En el marc del primer aniversari del moviment 15M voldria posar negre sobre blanc sobre algunes idees al voltant de la democràcia. Les protestes dels indignats han posat de manifest la crisi de la legitimitat política dels nostres representants. Les més que dubtoses gestions realitzades pels polítics ―bombolla immobiliària, les retallades socials, rescat dels bancs, ocultació del dèficit públic o els casos de corrupció― han erosionat dramàticament la seva fràgil reputació. El més greu de tot plegat és que per molta gent els polítics ―i per extensió els partits― ja no són part de la solució; sinó que són part activa del problema. Com a conseqüència d’això, el percentatge de l’abstenció creix eleccions rere eleccions sense que això preocupi als partits més enllà de les declaracions de la nit electoral. En aquest sentit, el teòleg José Ignacio González Faus escrivia fa poc a La Vanguardia que els partits han assumit un paper que no els correspon: “suplanten l’autoritat del poble en comptes de només representar-la”. De la mateixa manera, Ignacio Sotelo considera que la fragilitat del nostre sistema democràtic rau, en última instància, en la fragilitat de la democràcia interna dels partits. En aquest context,  la figura del militant ha passat a ser secundària i les quotes d’afiliació ―per sota del 5% del pressupost total― no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància. Aquesta nova situació va portar als autors a buscar noves formules per identificar els partits; sent la de “càrtel de partits”, encunyada per Richard Katz i Peter Mair a mitjans dels anys 90, la més estesa.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, deslegitimació o volatilitat electoral―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari: la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però aquesta fragilitat queda compensada abastament pels recursos aportats per l’Estat. Això ens porta a la paradoxa que quan menys pes social tenen els partits més consolidats (i atrinxerats) estan a les institucions. D’acord amb això, no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. A més, els partits ja consolidats posen barreres perquè noves formacions puguin obtenir representació institucional com els blocs electorals en els mitjans de comunicació públics en funció de la representació a l’hora d’informar durant la campanya electoral. Aquests obstacles legals tenen el risc de fomentar partits que utilitzin discursos populistes i extremistes per saltar la barrera de la representació com la Plataforma per Catalunya, el Front National a França, o la Lega Norte a Itàlia.  En relació amb això convé destacar que la gran majoria de partir apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Aquest tracte privilegiat ha convertit els partits en establishment polític alhora que els ha allunyat de la gent i dels seus problemes reals com si visquessin en una dimensió paral·lela tipus Matrix. L’esquerda entre polítics i societat cada vegada és més ample i si no s’adopten solucions immediates (llistes obertes, limitació de mandats i càrrecs, eleccions primàries, mesures de transparència..) es corre el risc que esdevingui insalvable. El moviment del 15M ha palesat la indignació de part de la ciutadania envers una determinada manera de fer política. Mirar cap a una altra banda o tocar el violí és una actitud terriblement irresponsable que pot comportar conseqüències dramàtiques. 

*Article publicat a la revista Valors

(Re)pensar els valors de la política

Ahir, la revista Valors va organitzar una nova taula rodona al voltant de l’estat actual de la política titulada “Valors i política: una aliança possible?” i que va comptar amb la presència del president del Parlament, Ernest Benach; del periodista Francesc-Marc Alvaro i de l’assessor en comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí. Les dades del darrer baròmetre del CEO demostren que cal una reflexió profunda i reposada sobre la política. Concretament, l’enquesta assenyala que la segona preocupació de la ciutadania és la insatisfacció amb els polítics i la política. Cal prendre bona nota d’això.

En Joan Salicrú, un dels directors de la revista Valors, ha penjat un post que recull de manera fidedigna gran part del que es va dir a la taula rodona. Per la meva part, destacaré alguna de les intervencions dels convidats.

Antoni Gutiérrez-Rubí: “Hi ha una llum d’optimisme: la capacitat mobilitzadora del discurs de l’esperança”.

En Gutiérrez-Rubí és un gurú de la comunicació política. És una persona molt llegida que escriu periòdicament en diversos mitjans sobre temes de comunicació (aprofito per destacar els articles que realitza a la revista de la Fundació Campalans). En aquest sentit, va elaborar un discurs optimista sobre la política i va fer un cant a l’esperança. Sentint-lo, em va venir al cap la campanya presidencial d’Obama. En aquest mateix sentit, Gutiérrez-Rubí va denunciar que els polítics es passen el dia reaccionant; fet que molts cops els impedeix reflexionar. Aquesta és la política “fast food” derivada d’un context materialista.

Francesc-Marc Alvaro: “La irresponsabilitat és la primera corrupció de la política”

Personalment, em va agradar molt la intervenció de l’Alvaro. Punyent, realista i suggeridora. Plantejant generals va concretar molt. Va començar la seva exposició explicant que totes les polítiques es fonamenten sobre uns valors, “fins i tot l’Alemanya de Hitler”. En relació amb això, va assegurar que no coneix cap partit que estigui en contra de la llibertat. “Però quina llibertat?!”. Aquí és on entren els programes, la ideologia. Parafrasejant Isaiah Berlin va assegurar que la política sempre és tràgica perquè ha de decidir entre dos mals. Per tant, cal valentia, determinació, coratge i responsabilitat. Etimològicament, és responsable aquell qui respon dels seus actes. Per això, Alvaro va concloure que la primera corrupció política és la irresponsabilitat. Pensem-hi.

Ernest Benach: “La por als canvis ha fet posposar reformes polítiques que el segle XXI demanava”

Davant la sacsejada general que el país va patir com a conseqüències dels casos ‘Pretòria’ i ‘Millet’, el president Benach va saltar a la palestra amb una bateria de propostes com, per exemple, la reforma de la Sindicatura de Comptes, l’aprovació de la llei electoral o la redacció d’un Codi de bones pràctiques per a càrrecs públics. Alguns secors el van titllar d’oportunista però calia una resposta al desgavell. Enllaço una de les conclusions d’en Francesc-Marc Alvaro amb la idea central del president Benach: el tacticisme ha aparcat reformes polítiques que la complexitat de les societats del segle XXI exigien. Concretament, Benach es va referir a l’aprovació de la llei electoral però n’hi ha més. Aquest abandó ha proporcionat munició als abanderats de discursos demagògics i populistes. D’acord amb això, el president del Parlament va assegurar que “l’interès col·lectiu és un dels grans oblidats de la nostra societat”.