La dictadura dels partits polítics

En el marc del primer aniversari del moviment 15M voldria posar negre sobre blanc sobre algunes idees al voltant de la democràcia. Les protestes dels indignats han posat de manifest la crisi de la legitimitat política dels nostres representants. Les més que dubtoses gestions realitzades pels polítics ―bombolla immobiliària, les retallades socials, rescat dels bancs, ocultació del dèficit públic o els casos de corrupció― han erosionat dramàticament la seva fràgil reputació. El més greu de tot plegat és que per molta gent els polítics ―i per extensió els partits― ja no són part de la solució; sinó que són part activa del problema. Com a conseqüència d’això, el percentatge de l’abstenció creix eleccions rere eleccions sense que això preocupi als partits més enllà de les declaracions de la nit electoral. En aquest sentit, el teòleg José Ignacio González Faus escrivia fa poc a La Vanguardia que els partits han assumit un paper que no els correspon: “suplanten l’autoritat del poble en comptes de només representar-la”. De la mateixa manera, Ignacio Sotelo considera que la fragilitat del nostre sistema democràtic rau, en última instància, en la fragilitat de la democràcia interna dels partits. En aquest context,  la figura del militant ha passat a ser secundària i les quotes d’afiliació ―per sota del 5% del pressupost total― no constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància. Aquesta nova situació va portar als autors a buscar noves formules per identificar els partits; sent la de “càrtel de partits”, encunyada per Richard Katz i Peter Mair a mitjans dels anys 90, la més estesa.

Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la democràcia ―desafecció, deslegitimació o volatilitat electoral―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans al contrari: la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits en les institucions  i una dependència dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però aquesta fragilitat queda compensada abastament pels recursos aportats per l’Estat. Això ens porta a la paradoxa que quan menys pes social tenen els partits més consolidats (i atrinxerats) estan a les institucions. D’acord amb això, no és tan greu perdre electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. A més, els partits ja consolidats posen barreres perquè noves formacions puguin obtenir representació institucional com els blocs electorals en els mitjans de comunicació públics en funció de la representació a l’hora d’informar durant la campanya electoral. Aquests obstacles legals tenen el risc de fomentar partits que utilitzin discursos populistes i extremistes per saltar la barrera de la representació com la Plataforma per Catalunya, el Front National a França, o la Lega Norte a Itàlia.  En relació amb això convé destacar que la gran majoria de partir apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.

Aquest tracte privilegiat ha convertit els partits en establishment polític alhora que els ha allunyat de la gent i dels seus problemes reals com si visquessin en una dimensió paral·lela tipus Matrix. L’esquerda entre polítics i societat cada vegada és més ample i si no s’adopten solucions immediates (llistes obertes, limitació de mandats i càrrecs, eleccions primàries, mesures de transparència..) es corre el risc que esdevingui insalvable. El moviment del 15M ha palesat la indignació de part de la ciutadania envers una determinada manera de fer política. Mirar cap a una altra banda o tocar el violí és una actitud terriblement irresponsable que pot comportar conseqüències dramàtiques. 

*Article publicat a la revista Valors