dilluns, 31 d’agost del 2009

El Centre d’Estudis Jordi Pujol es dedica a estudiar l’IVA

IVA: Idees, Valors, Actituds


Curiós article avui a La Vanguardia de l’expresident Jordi Pujol on explica l’activitat que desenvolupa ara que s’ha retirat de la política. Concretament, Pujol ha creat un centre d’estudis per analitzar l’IVA. Però aquí està el truc. No es refereix a l’impost sobre el valor afegit; si no a l’acrònim que formen les paraules ‘idees’, ‘valors’ i ‘actituds’.

El Centre d’Estudis Jordi Pujol és el primer vanity tank de l’Estat espanyol i un dels tancs d’idees més importants. Si voleu saber una mica més sobre les seves finalitats, cliqueu aquí.

Democràcies que censuren internet


Interessant article de Joshua Keating a la revista Foreign Policy sobre les democràcies que censures internet. Països con Iran o Xina són famosos per la seva censura a la xarxa. Però cada cop hi ha més democràcies que estan creant els seus propis tallafocs com Austràlia, França, Argentina, India o Corea del Sud amb finalitats diferents com posar fre a la pornografia infantil, aturar la descàrrega gratuïta de programes, combatre el radicalisme polític i el terrorisme o evitar fer safareig de famosos.
(Per llegir l’article, cliqueu aquí).

diumenge, 30 d’agost del 2009

Mar i muntanya



Avui és el meu darrer dia de vacances. De fet, hauria de dir que és l’últim dia de festa ja que no les concebo com un període de descans total. Prova d’això és el llibre sobre els think tanks que he escrit a quatre mans aquests dies d’agost i que, si tot va bé, veurà la llum properament. Entre línia i línia escrita, també he llegit una mica. Concretament, La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes (bloc). Una novel·la dura i colpidora que amb la xafogor costava digerir.

Però no tot ha estat llegir i escriure. Hem voltat. Hem alternat el mar i la muntanya, com qui combina dolç i salat, seny i rauxa. Per una banda, hem conegut Madeira (primera foto), una illa de somieig, afable i de record inesborrable. Tot i que està a més de 800 km de Lisboa, s’experimenta la saudade portuguesa. Amb la Teresa hem dit que hi tornaríem.
D’altra banda, vam anar a buscar la fresca de la Val d’Aran. Després de l'ascensió al Montardo de l'estiu passat, enguany havíem planejat una visita a la Vall de Liat ―amb incursió a una mina de carbó abandonada inclosa―, acampada a l’estany de Montoliu i ascensió al Maubèrme. Desgraciadament, l’avís a mitja etapa de l’empitjorament de l’àvia Montserrat ens va obligar a posposar l’atac al Maubèrme per a una altra ocasió. Un dia més tard l’enterràvem. Aquesta ha estat la notícia dolorosa d’unes vacances que ja són història. Ara toca afrontar aquest nou curs amb fermesa i determinació perquè aquesta tardor serà moguda. Així,doncs, endavant les atxes!

divendres, 28 d’agost del 2009

La primera guia de Think Tanks espanyola


La periodista i directora de comunicació de la Fundación Ciudadania y Valores, Marta Tello, ha elaborat la primera “Guía de Think Tanks en España” (document en pdf) que recull els principals laboratoris de idees. A partir d’avui, podeu trobar el document enllaçat a la columna de la dreta en un nou apartat de documents d’interès.

Roda de premsa del comitè científic de la Funación Ideas

Avui, sobre la FAES i la IDEAS




dijous, 27 d’agost del 2009

Un acudit sobre la Heritage...


‘Idees’ que desllueixen la imatge de l'Estat espanyol a la Casa Blanca

Un think tank ultraliberal distancia Obama del sector espanyol de les renovables



A ningú se li escapa l’interès que Rodríguez Zapatero tenia (i té) per convertir-se en un aliat dels Estats Units de Barack Obama. Bé, doncs, l’informe crític elaborat pel think tank ultraliberal Instituto Juan de Mariana (IJM) sobre el model espanyol d’energies renovables i la posterior compareixença davant del Senat nord-americà del seu president, Gabriel Calzada, van avortar les esperances de Zapatero de convertir-se en el referent “verd” de l’Administració Obama (recordem que aquest febrer Obama va referir-se a Espanya en un discurs com a model d’energies renovables a seguir).

En aquest context, trobo interessant enllaçar l’article del diari Público del passat juliol que explica aquest episodi i les connexions de l’Instituto Juan de Mariana amb el PP. També enllaço les consideracions que l’IJM va fer a l’article.

Considero que aquest és un bon exemple per entendre la importància dels laboratoris d’idees en l’àmbit comunicatiu; sobretot si es tenen connexions internacionals com és el cas de la FAES amb la Heritage Foundation, que va difondre l’estudi. En aquest sentit, més de 300 mitjans de comunicació se’n van fer ressò. Obama trigarà temps a tornar a citar el model d’energies renovables en un discurs. Tal com ens recorda el lema de l’escut situat al hall de la seu de la Heritage, “les idees tenen conseqüències”.

dimarts, 25 d’agost del 2009

El facebook es mobilitza i l’alcalde demana a Interior que aturi l’acte falangista

La consulta d’independència de Catalunya a Arenys de Munt es celebrarà el proper 13-S, data del 86è aniversari del cop d’estat de Primo de Rivera


Arenys de Munt serà el primer municipi català en celebrar una consulta popular sobre la independència de Catalunya. Així, doncs, el proper 13 de setembre, més de 6.000 arenyencs seran cridats a les urnes per expressar la seva opinió al voltant de la hipotètica integració de Catalunya com estat independent dins la Unió Europea. L’origen de la proposta es troba en l’aprovació, durant el ple de l’ajuntament del passat 4 de juny, d’una moció de les CUP que demanava la celebració de la susdita consulta. Tots els grups hi van votar a favor excepte el PSC.
En aquest sentit, les xarxes socials ja han començat a fer bullir l’olla en el context d’un mes d’agost ensopit per la calor i per la crisi. Per exemple, el grup del facebook “13-S: Tots som Arenys de Munt” compta amb gairebé mil persones que donen suport al dret de votar la independència de Catalunya i que exigeixen a la conselleria d’Interior la prohibició de la manifestació de la Falange el mateix dia de la consulta popular.

Com a conseqüència d’això, l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra (AM2000, llista adscrita a ICV), ha afirmat que la convocatòria d’una contramanifestació a l'acte de l'ultradreta «ha encès els ànims» i la situació «pot acabar en una batalla campal al municipi». L'esdeveniment de Facebook que cridava a la trobada antifalangista va ser anul·lat ràpidament però l’espurna ja havia encès una llarga metxa.

Sobirania i Progrés s’ha sumat a les crítiques a Saura denunciant un tractor de favor per a la Falange: “El que no és lògic és que se'ls hi apliquin unes normes diferents de les que se li fan respectar a qualsevol ciutadà. Així, mentre que un ciutadà qualsevol no pot convocat ni manifestacions ni actes públics de caràcter polític en una jornada electoral, el conseller Joan Saura ha autoritzat a la Falange a dur a terme la seva manifestació el mateix dia de la consulta”.
Tot amb tot, el que és evident és que la consulta d’Arenys de Munt pot esdevenir un precedent que es pot repetir en diversos municipis. Recordem que enguany va néixer el moviment Decidim.cat de càrrecs electes pel dret de decidir ―amb 1177 alcaldes i regidors adherits― que també contempla la possibilitat de realitzar consultes populars arreu del territori. De moment, les xarxes socials es comencen a mobilitzar a favor de les consultes popular sobre el dret de decidir del poble català. Esperem que no siguin els únics.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Polifacètic Damià del Clot


L’advocat i regidor republicà de Vilassar de Mar, Damià del Clot (bloc), és una caixa de sorpreses. Després de quedar finalista del Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès amb L’espai nacionalista a Catalunya (1999-2006): Crònica d’un enfrontament, enguany s’ha tret l’espina clavada guanyant el primer premi del XVII Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar amb la novel·la Notes d’un viatge a l’infern (Cossetània, 2009). Insisteixo amb el qualificatiu de 'caixa de sorpreses' per la facilitat que Del Clot esgrimeix a l’hora de canviar de registre: de la fredor de la reflexió politicojurídica a l’ardor de la novel·la.

Notes d’un viatge a l’infern es basa en un cas real d’assassinat que va arribar al despatx d’advocats que dirigeix Del Clot. La novel·la parla de la degradació d'un escriptor a partir de la separació de la seva dona. Ella porta una vida desorganitzada. Ell perd el senderi, i finalment l’assassina. Tot és narrat per l’advocat, que no creu que pugui trobar solució per al seu client, però l’intenta entendre.
L’estil literari de Damià del Clot combina una prosa acurada amb un llenguatge amb referències sexuals sense manies ni restriccions. En més d’alguna ocasió, l’advocat narrador s’excusa adduint que reflecteix les expressions (cony, polla, punta de la fava, mamada, follar...) que emprava el seu client. Amb aquest estil directe i provocador, Del Clot s’endinsa en mons de vici i sexe d’una bohèmia intel·lectual que beu de les fonts del cinema de Claude Chabrol, de la música de Nick Cave & The Bad Seeds i de la poesia de Lautréamond.

Aquesta novel·la demostra l'agilitat de Damià del Clot per conjuminar l’assaig intel·lectual de qualitat ―com La delegació de funcions del president de la Generalitat. La figura del Conseller Primer (Mediterrània, 2007)― amb la creació de ficcions profundes i intel·ligents. En aquest sentit, la polifacètica activitat literària de l’advocat maresmenc està en un moment dolç. En aquests moments està cuinant un nou assaig i una nova novel·la. Ens sentirem a parlar. No ho dubteu.

divendres, 21 d’agost del 2009

Origen militar desl think tanks

'Think tank' és un terme d’origen nord-americà que significa laboratori o tanc d’idees i, des de la dècada dels cinquanta del s-XX, s’utilitza per definir les organitzacions que intervenen en el procés polític mitjançant la producció de coneixements, la difusió de valors o l’anàlisi dels sistemes polítics i de les intervencions públiques. En relació amb això, l’origen d’aquest terme el trobem en l’àmbit militar. Durant la Segona Guerra Mundial, s’anomenava think tank a l’espai o recinte tancat i segur en el qual els científics i militars es reunien per debatre l’estratègia política. Així, doncs, la gènesi d’aquesta expressió posava l’accent en el context òptim per a la generació d’idees, estratègies i propostes.

Tot i que les primeres manifestacions dels laboratoris d’idees són d’inicis del segle XX, l’impuls d’aquestes organitzacions es deu a una sèrie de factors com el final de la Guerra Freda, els conflictes ètnics europeus, les conseqüències de la crisi econòmica internacional (atur, pobresa, marginació...) i, en una darrera instància, a l’aparició del nou panorama global després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

Així, doncs, l'origen militar d'aquestes organitzacions encara té un pes molt importat a l'hora de representar-les. Aquí teniu uns exemples:




dijous, 20 d’agost del 2009

Un autèntic plaer

El darrer número de la revista Valors, codirigida per Maria Coll i Joan Salicrú, ha abordat el concepte de “plaer” des d’una perspectiva ètica. Se’m va demanar que abordés el plaer des d’una mirada filosòfica; cosa que equival a parlar d’Epicur. A continuació us transcric l’article.



El plaer de l’amistat

Els plaers han de ser efímers. I a més a més, un cop consumats han de tenir un punt de remordiment. Sucumbir als plaers de manera esporàdica, impulsiva i imprevista és saludable i, fins i tot, terapèutic ja que trenca amb la monotonia i et fa sentir viu. Segons els científics, quan un individu sent plaer, el seu organisme allibera unes substàncies especials, com l'endorfina, l'oxitocina o la serotonina. Aquest procés va acompanyat d’altres sentiments, com l’alegria o l’excitació.

No obstant això, viure constantment enmig d’un mar de plaer comporta riscos. La segregació d’aquestes substàncies pot crear addició perquè la persona tendeix a repetir els episodis que la provoquen. Així, doncs, situacions que comencen com un plaer, com el joc o la beguda, poden acabar esdevenint malaltisses.


En relació amb això, ser esclaus dels plaers és un element d’alienació personal molt típic dels nostres dies. El capitalisme es basa en la confusió de la necessitat i el desig per dinamitzar els fluxos econòmics. La publicitat desperta plaers materials ―dinars, viatges, cotxes esportius, vestits, festes..― com a reclam de la felicitat. Però realment es pot comprar la felicitat?
Tot amb tot, el filòsof grec Epicur (Samos, 341 aC- Atenes 270 aC) va defensar que la felicitat és la recerca del plaer; però no del plaer consumista; al contrari. Diu Epicur: “Ni banquets ni xeflis continus, ni folgues amb xicots o dones, ni el peix ni tot allò que una abundant taula pot oferir, és el que fa dolça la vida, sinó el càlcul assenyat que investiga els motius de cada elecció o refús”.
La història ha distorsionat el concepte epicuri de plaer associant-lo injustament a l’abundància. En canvi, l’anterior cita ens mostra una posició de plaer lligada a l’austeritat. O dit d’una manera més precisa: el màxim plaer és l’absència de dolor vinculat als plaers positius, com la possessió de l’amistat.

Per Epicur, l’amistat és la font del plaer i, per extensió, de la felicitat. És en aquest context que s’entenen frases com “compartir és estimar” o “qui té un amic té un tresor”.

Desconec si a través de l’amistat també es segrega oxitocina però segurament molts de vosaltres haureu sentit aquell pessigolleig a la boca de l’estomac gaudint la vida amb els amics.

Es fa necessari redimensionar els plaers allunyant-los de l’hedonisme i situant-los –com diu Epicur- en el càlcul assenyat de cada elecció.

diumenge, 16 d’agost del 2009

"Del cinturó roig al verd"

Segueixo fent-me ressò de l'especial de l'Avui sobre els lobbies dels partits polítics. Aquest cop és el torn d'ICV Verds-EUiA.




El pas de l'eurocomunisme a l'esquerra verda d'ICV a finals dels vuitanta ha modificat els companys de viatge dels ecosocialistes. Si el PSUC i posteriorment IC tenia en els centres de producció al cinturó roig de Barcelona el seu motor ideològic, ara la formació ecosocialista ha cedit en part aquest protagonisme als seus socis de coalició, EUiA, i es nodreix dels postulats ecologistes i pacifistes. L'entrada a la formació d'independents o de persones provinents dels moviments socials com Joan Herrera, Dolors Camats o Raül Romeva no ha fet altra cosa que accentuar aquest gir ideològic. Que un dels joves valors del partit, David Cid, comandi l'àrea de moviments socials denota l'interès d'ICV per enfortir relacions amb la societat civil organitzada. ICV treballa colze a colze i rep influència de les entitats ecologistes, i n'és el seu altaveu. El secretari general del partit, Joan Herrera, reconeix que "ens hi reunim, escoltem les seves propostes i incorporem al nostre programa electoral allò que trobem encertat". No li agrada parlar d'Ecologistes en Acció, ADENA o Greenpeace com a grups de pressió perquè "compartim objectius i treballem plegats, però no ho recollim tot mimèticament". El número dos del partit contraposa l'actitud bel·ligerant del RACC davant la limitació de la velocitat a l'àrea metropolitana "actuant com un lobbie" a la tasca que desenvolupa per exemple la Plataforma pel Transport Públic.


ICV ha posat fil a l'agulla i ha presentat al Congrés diferents proposicions de llei, com la de mobilitat sostenible, la de suficiència energètica o de fiscalitat ambiental amb aquestes associacions ecologistes per denunciar la política mediambiental del govern espanyol. ICV també ha liderat alguna proposta, com el calendari de tancament de les centrals nuclears. De fet, la relació amb aquestes entitats és tan estreta que informen ICV dels incidents que es produeixen a centrals com la d'Ascó abans i tot que ho faci el Consell de Seguretat Nuclear. Que els lligams amb els ecologistes són estrets ho demostra que el director de Greenpeace a Espanya, Juan López de Uralde, assistís a la darrera assemblea nacional d'ICV quan defuig participar en congressos de partits, o que José María González Vélez, president de l'Associació de Productors d'Energies Renovables (APPA), donés suport a Herrera en un acte de campanya de les eleccions espanyoles. El secretari general d'ICV ha anat cultivant aquests anys a Madrid els vincles amb els principals líders ecologistes de l'Estat amb l'objectiu de teixir complicitats. L'excel·lent relació que manté amb el portaveu d'Energia d'Ecologistes en Acció, Ladislao Martínez, o amb el seu homòleg de Greenpace, Carlos Bravo, així ho avala.


La direcció d'ICV reconeix que han de traslladar els forts lligams que tenen a Espanya amb les organitzacions ecologistes a Catalunya. El desgast de formar part del govern ha comportat més d'un maldecap als ecosocialistes i ha provocat que la Plataforma en Defensa de l'Ebre reclamés el vot nul a les passades eleccions europees molesta per la gestió de la sequera. També amb alguns membres de la campanya contra el Quart Cinturó, que els acusen de renunciar als seus principis tot i que membres del partit formen part de la campanya i treballen de manera activa per canviar el projecte inicial. Toni Altaió, portaveu de l'Associació per la Defensa dels Espais Naturals de Catalunya (ADENC), un dels puntals de l'ecologisme a casa nostra, explica que "les atribucions que té ICV en la conselleria de Medi Ambient han permès augmentar la fluïdesa en els contactes".

Submissió o possibilisme
El dirigent ecologista assegura que "el fet d'estar al govern fa que es vegi obligada a negociar i això hi ha gent que ho veu com una submissió i d'altres ho interpreten com a possibilisme". Sigui com sigui, l'ADENC reconeix que ICV però també ERC tenen "més sensibilitat i es mostren més properes a les nostres reivindicacions que no pas CiU". La formació ecosocialista també està treballant a les comarques gironines amb els contraris a la línia d'alta tensió (MAT) perquè se soterri el màxim de tram possible després de fer bandera de l'oposició al projecte quan no governaven. Herrera lamenta la manca d'un "moviment ecologista potent a Catalunya que planti cara".

El pacifisme és un altre dels àmbits en què ICV ha posat més l'accent. Alguns dels seus dirigents provenen originàriament d'entitats que treballen per la pau al món i van tenir un paper actiu en la plataforma No a la Guerra. Raül Romeva, que participa a l'Escola de Cultura de Pau de la UAB, treballa per consolidar els lligams ja existents amb la Fundació per la Pau o l'Institut Català per la Pau. Alhora organitzacions com Amnistia Internacional, Intermón o Armes Sota Control utilitzen la veu de Romeva i del grup de l'Esquerra Verda Europea a Brussel·les per fer-se sentir.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Univers PSC: la Campalans, la Catalunya s-XXI i la Convenció pel Futur

Nou lliurament de la sèrie dels lobbies dels partits que publica l'Avui.



Després d’un congrés traumàtic com el de Sitges el 1994, una vintena de dirigents van començar a reunir-se cada dos o tres mesos amb la necessitat de retrobar-se al voltant de la figura de Raimon Obiols. No era cap corrent crític, sinó simplement quadres del partit amb ganes de revitalitzar el debat polític i la innovació d’idees, amb l’objectiu de mobilitzar una majoria de progrés. A més d’Obiols, hi participaven en aquells primers dinars Joan Reventós, Antoni Castells, Lluís Armet, Maria Badia, Jordi Font, Daniel Font, Anna Balletbó, Joan Ignasi Elena, Martí Carnicer i Lluís Maria de Puig, entre altres noms. Aquesta plataforma es va constituir en associació amb la pedagoga Marta Mata com a presidenta, però amb Obiols com a líder fàctic. Algunes de les trobades es van fer a la casa de Mata a Saifores, al Baix Penedès.

A la casa que Lluís Maria de Puig, president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, té a Vilopriu (Baix Empordà), Nou Cicle convoca des de fa vuit anys una trobada a finals d’estiu que suposa, a la pràctica, l’inici del nou curs polític per al PSC i a la qual assisteix el president de la Generalitat a més d’alguns altres destacats dirigents del partit.

La composició de Nou Cicle i el grau d’implicació ha anat fluctuant amb el temps. Aquests darrers quatre anys, el projecte ha agafat embranzida gràcies, en part, a l’opció de les noves tecnologies. Un cop assolit el govern, es buscava activar debats, complementaris al del partit, sense la pressió de la immediatesa. Un paper clau de difusió ha estat el butlletí digital L’Hora, que fan arribar per correu electrònic a persones interessades, no necessàriament militants. L’objectiu: crear xarxa. En aquesta tessitura van impulsar el juny del 2007, amb el beneplàcit de la direcció socialista, la Convenció pel Futur, que pretenia ser un fòrum per generar propostes per a la renovació ideològica de l’esquerra catalanista.




La Convenció, amb diferents llibres com a llegat, va convertir-se en un embrió de la Causa Comuna que aspira a competir amb la Casa Gran de CDC. La Causa Comuna va ser un encàrrec del partit a Obiols al congrés de l’any passat. Precisament, en vigílies del conclave socialista Nou Cicle, a través d’un document, va demanar al primer secretari del PSC, José Montilla, que l’executiva que en sortís recollís totes les sensibilitats de la formació.

La Causa Comuna busca ser un debat transversal en què participin veus diverses del catalanisme. Si bé els treballs s’haurien de tancar a finals d’any, pot acabar convertint-se en un think tank més del PSC.

La formació que lidera Montilla, amb una estricta tutela tot i les seves responsabilitats de govern, i amb dos homes de la seva màxima confiança, Miquel Iceta i José Zaragoza, dirigint els fils i el discurs del partit des del carrer Nicaragua, no té aparents lobbies. Ha mirat de llimar asprors i fer una direcció col·legiada i unitària. El principal laboratori d’idees és la fundació del partit, la Campalans, constituïda el 1979 per donar suport a la tasca de reflexió orgànica del partit, però més a mitjà termini. El model econòmic per sortir de la crisi és un dels temes en què treballa ara, com també en el model federal d’Estat. Sobre aquest darrer punt prepara unes jornades per a la tardor on un dels punts a discutir és l’articulació de la nova conferència de presidents. L’estructura del partit es troba des de l’abril immersa en l’elaboració del nou programa marc per al cicle electoral 2010-2012 amb 28 grups de treball, amb els quals col·labora també la Fundació Campalans.

L’última revisió és de finals dels anys 1990.

La fundació que dirigeix Albert Aixalà treballa en col·laboració amb la d’ICV i amb la Fundació Catalunya Segle XXI buscant complicitats en la construcció de l’Espanya federal. Aquesta darrera entitat va jugar un paper com a think thank del PSC abans de la creació del tripartit. El 1994 Pasqual Maragall va promoure la creació de l’Associació Catalunya Segle XXI per articular la societat civil progressista i prendre la Generalitat a CiU. Entre els fundadors hi ha Betona Comín, Joan Cals, Antoni de Moragas i Llorenç Gomis. Sota la presidència de Josep Maria Vallès l’entitat va convocar la Convenció Civíca Catalana, de la qual va sortir material per redactar una vintena de quaderns que es van acabar resumint en un llibre, La democràcia dels ciutadans. Arribat al govern, alguns dels membres es van replantejar la viabilitat de l’entitat i va acabar convertint-se en una fundació amb altres línies de treball.

La direcció del PSC mira amb detall els treballs de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, creat el 1988 per la Diputació de Barcelona i la UAB per fomentar la recerca política en àmbits acadèmics. L’ICPS va començar a fer a finals dels anys 1980 un baròmetre anual, que segons el procés electoral més proper es va adaptant i que compta amb una àmplia base de dades. En un àmbit més local, la tasca de la Fundació Pi Sunyer tampoc es passa per alt en cercles socialistes.

Font: www.avui.cat