dimarts 16 d’abril de 2013
dimecres 6 de març de 2013
Denkfabriken: els think tanks alemanys
Els think tanks
van guanyar importància a Alemanya després de la reunificació l’any 1990.[1]
En aquest sentit, Alemanya presenta una llarga tradició d’investigació
impulsada per l’Estat ―al voltant del 75% dels laboratoris d’idees estan
finançats amb fons públics―; però, en canvi, no compta amb un llegat ampli
d’investigació i anàlisi independent. En relació amb això, els contractes
d’investigació són la font de finançament més important dels centres de
pensament germànics.[2]
Més de la meitat dels think
tanks alemanys es van fundar a les acaballes del segle XX; tot i que els
més importants en estructura i pressupost són anteriors al 1975. L’equivalent
funcional dels tancs d’idees a Alemanya són els centres d’investigació i els
consells consultius vinculats a les fundacions o grups d’interès;[3]
tot i que s’hi desenvolupen les tres categories principals de think tanks.
Els laboratoris d’idees acadèmics són la categoria més
nombrosa a Alemanya i es poden dividir en diferents subgrups: les institucions
d’investigació governamentals, els instituts d’investigació econòmica, els
centres afiliats a universitats i els instituts d’investigació privada. En
aquest context, el més important fa referència als centres creats pel govern
federal o del Länder; com la Stiftung Wissenschaft und Politik (SWP)
inspirada en el model de la Rand
Corporation nord-americana o el PeaceResearch Institute Frankfurt-HSFK/PRIF.
Els instituts d’investigació econòmica ―coneguts com Blaue Liste Institute― són una altra
varietat de laboratoris d’idees acadèmics que obtenen finançament mitjançant
contractes amb el Ministeri d’Intercanvi i Comerç. Els informes que generen
sobre el desenvolupament econòmic de les federacions tenen molta cobertura en
els mitjans de comunicació i molt protagonisme en els governs, el Bundesbank i en el debat públic. Un bon
exemple d’aquest tipus d’organitzacions és el Forum Ebenhausen.
Entre els think
tanks acadèmics també trobem els afiliats a les institucions universitàries
com el Centrumfür angewandte Politikforschung (CAP) que està
vinculat a la Universitat de Munic. A la dècada de 1990, l’experiència del CAP
es va expandir i diversos investigadors van promoure la creació de centres
d’investigació associats a les facultats. L’Institut für Entwicklung und Frieden (INEF), de la Universitat de
Duisburg; o el Zentrum für Europäische Integrationsforschung (ZEI), de la Universitat de
Bonn; són altres exemples.[4]
En darrera instància, els
centres d’investigació privada independents i sense afany de lucre representen
una categoria molt poc desenvolupada en el model alemany de catalitzadors
d’idees. No obstant això, existeixen dues excepcions ben remarcables: la Deutsche Gesellschaft für Auswärtige Politik
(DGAP), creada a Bonn l’any 1955; i la Fundació Bertelsmann, fundada en el
1977.
Per la seva part, els centres d’investigació contractada
són entitats independents en termes orgànics i, tot i tenir un alineament
ideològic força clar, no estan vinculats directament als partits polítics. L’Oeko-Institute ―organització relacionada
amb el moviment antinuclear― és un dels màxims exponents d’aquesta tipologia de laboratoris d’idees.
La tercera categoria fa referència als advocacy tanks, organitzacions
vinculades a grups d’interès i orientades a proveir de continguts als polítics
i administradors. Les primeres institucions d’aquesta classe van ser creades a
la dècada del 1950 per la confederació de treballadors alemanys i per les
comunitats catòliques i protestants. Més endavant es van crear un seguit d’advocacy tanks basats en el model nord-americà com l’Institut für Wirtschaft undGesellschaft (IGW), inspirat en l’AEI; o el Frankfurter Institut, influenciat per l’èxit de la Heritage Foundation i el Cato Institute. Dins d’aquesta categoria
també trobem les fundacions vinculades als partits polítics com la Konrad Adenauer Stiftung,[5]
la Friedrich Ebert Stiftung[6]
o la Friedrich Naumann Stiftung.[7]
[1] BRAML,
J. “U.S. and German Think Tanks in Comparative Perspective”. Policy Studies Vol.3 (2006), núm.2,
p.222-267.
[2] THUNERT, M. “Think tanks in Germany”, p71. A: STONE,
D.; DENHAM, A. (eds.) Think tanks
tradition. Policy research and the politics of ideas. Manchester:
Manchester University Press, 2004.
[3] Vegeu
BRAML, J. Think tanks versus "Denkfabriken"?: U.S. and German policy research
institutes' coping with and influencing their environments.
Baden-Baden:
Nomos, 2004.
[4] GELLNER,
W. Ideenagenturen für Politik und
Öffentlichkeit. Think Tanks in den USA und in Deutschland. Opladen:
Westdeutscher Verlag, 1995.
[6] VOGT, A.
“Gasolineres de carburant intel·lectual”: les fundacions polítiques alemanyes
com a mitjanceres en un món sense fronteres. El cas de la Fundació Friedrich
Ebert”. FRC (2002), núm.5.
[7] FRIEDRICH
NAUMANN STIFTUNG. Für Die Freiheit. Potsdam-Babelsberg: Friedrich Naumann Stiftung, 2012.
dimecres 13 de febrer de 2013
El model italià de laboratoris d'idees
L’estàndard italià de think
tanks es basa en la tipologia d’«Organitzacions d’investigació contractada»;
és a dir: la motivació de la recerca neix de l’encàrrec d’un client. No obstant
això, els instituts italians no són tan dependents dels contractes
d’investigació com pot semblar a priori. El 60% dels ingressos d’aquestes
organitzacions venen de contribucions no condicionades i la resta provenen dels
contractes. La Fondazione Agnelli o
el Centro Studi Investimenti Sociali
en són bons exemples. Segons Sonia Lucarelli i Claudio Radaelli,[1]
la relació entre client i institució és dialèctica. En molts casos, el primer
acudeix al centre de pensament amb una idea molt vague i aquest té marge per
reformular la sol·licitud inicial. En
aquest sentit, un dels eslògans més utilitzat entre els laboratoris d’idees
italians diu que l’oferta educa la demanda de recerca.
Un altre tipologia de think
tanks italians són els que adopten una orientació ideològica concreta com
la Fondazione Einaudi; però malgrat
el proselitisme que pregonen no tenen una política comunicativa agressiva com
els «centres militants» nord-americans. Els estudiosos italians[2]
els conceben més aviat com clubs polítics
on els seus membres debaten sobre temes d’actualitat política i publiquen
ocasionalment algun article o organitzen actes. Ideazione, MicroMega o Liberal són exemples d’aquests clubs.
dimarts 12 de febrer de 2013
La llei dificulta la fiscalització de les fundacions vinculades als partits
El Punt
Avui analitza en la peça titulada les “Ombres enels comptes dels partits”
el problema del finançament de les forces polítiques. En aquest sentit, els partits poden rebre aportacions d'empreses que
treballen per a l'administració pública a través de les seves fundacions. Aquesta és una de les raons per les quals la llei de
finançament de partits dificulta encara la fiscalització dels comptes de les
forces polítiques i complica el fre normatiu a la corrupció. Els partits han
acceptat ser sotmesos a un control més estricte durant els últims anys: el 2007
es van prohibir les donacions anònimes, la màxima fita aconseguida fins ara.
L'última reforma de la llei, que va obtenir l'octubre de l'any passat el
vistiplau del Senat, enduria les sancions i estrenyia el control del Tribunal
de Comptes sobre els partits. Però
la normativa deixa espais en la comptabilitat fora de fiscalització,
especialment sobre les fundacions vinculades a les forces polítiques, i no compromet el Tribunal de Comptes a enllestir
amb celeritat els seus informes tot i que les infraccions prescriuen als quatre
anys de ser comeses. L'últim exercici dels partits revisat és el 2007.
Fundacions: menys control
Les fundacions vinculades als partits han de
justificar les donacions que reben al Tribunal de Comptes. Però estan sotmeses
a un control més lax. A diferència dels partits, que ho tenen prohibit, les fundacions
poden rebre aportacions d'empreses privades que prestin serveis o facin obres
per a l'administració o organismes públics. Tampoc ni estan
sotmeses al límit de les donacions de 100.000 euros. Quan superen els 120.000
euros han de formalitzar-ho en un document públic.
dijous 31 de gener de 2013
dijous 24 de gener de 2013
En el mundo existen 6603 think tanks
A pesar de la
crisis, en todo el mundo se han creado 58 tanques de ideas más
Asia y los
países de la Europa del Este los que más think tanks han creado. Estados Unidos
continua siendo el país puntero en la industria de las ideas con un total de
1823.
La nueva
edición del ranking mundial de laboratorios de ideas[1]
que anualmente elabora el programa ThinkTank and Civil Societies de la Universitad de Pensilvania contabiliza 6603 think tanks repartidos en 182 países
diferentes (58 más respecto el 2011):
-
Norteamérica:
1919 (29,1%)
-
Europa:
1836 (27,8%)
-
Asia:
1194 (18%)
-
Latinoamérica
y el Caribe: 721 (11%)
-
África:
550 (8,4%)
-
Norte de África y Oriente Medio: 339 (5,1%)
-
Oceanía:
40 (0,6%)
|
Ranking
|
País
|
Número de TT
|
|
1
|
Estados Unidos
|
1823
|
|
2
|
China
|
429
|
|
3
|
Reino Unido
|
288
|
|
4
|
India
|
269
|
|
5
|
Alemania
|
194
|
|
6
|
Francia
|
177
|
|
7
|
Argentina
|
137
|
|
8
|
Rusia
|
122
|
|
9
|
Japón
|
108
|
|
10
|
Italia
|
107
|
|
... 18
|
España
|
55
|
Ranking de think tanks por países. Fuente: McGann. “2012. The global Go To Think Tanks”
Según el estudio de James McGann, España se mantiene en el
puesto 18 del ranking mundial de think
tanks con la cifra de 55 organizaciones dedicadas a la producción de
conocimiento especializado (la misma que los dos últimos años). Este estancamiento
es consecuencia de la crisis económica que ha paralizado la creación y el
desarrollo de think tanks en España;
sobretodo si se tiene en cuenta la dependencia que estas organizaciones tiene
con las Administraciones públicas.
El mejor laboratorio de ideas español es el Cidob; que
ocupa el puesto número 35 de los mejores think
tanks del mundo con excepción de los norteamericanos. En esta misma
clasificación, el Fride ocupa el puesto 77 y la Faes el 88. En el ranking
general (que incluye Estados Unidos, la Institución Futuro ocupa el puesto 138.
Y, finalmente, el Real Instituto Elcano aparece en el puesto 42 de los think
tanks de la Europa occidental y la Fundación Alternativas en el 74.
Como en los años precederos, la Brookings Institution
sigue siendo el mejor think tank del
mundo; seguida por la Chatham House británica.
Podéis consultar el informe completo en este enlace.
[1] McGANN, J. 2012.
The global Go To Think Tanks. The Leading Public Policy Research Organizations
in the World. Philadelphia: University of Pennsylvania, 2013.
divendres 4 de gener de 2013
Els think tanks i l'organització científica de la política
En els seus orígens, a partir del Renaixement, la ciència era una
activitat desenvolupada per filòsofs, professors i afeccionats de tota mena que
treballaven de forma aïllada, escampats pels diversos països europeus, però que
sempre procuraven establir relacions entre ells. Aquestes, bàsicament, eren
epistolars. Durant l’era moderna, no es pot dir que, en general, la societat
prestés massa atenció al que feien els científics. Segurament, l’excepció va ser l’Església catòlica; que
vigilava els nous coneixements perquè els considerava contraris als continguts
de les Sagrades Escriptures. Prova d’això, són les accions empreses contra
Galileo Galilei o Giordano Bruno, entre molts altres. Tanmateix, durant la
Il·lustració, les persones es van començar a interessar pels descobriments que
es feien en disciplines com la física, l’astronomia, la medicina o les ciències
naturals. No obstant això, aquest era un interès exclusiu dels cercles
il·lustrats i, per tant, no afectava els àmbits de l’economia o de la política
dels estats. Però l’esclat de la Revolució industrial va significar un punt
d’inflexió. A partir d’aleshores, les aplicacions tecnològiques de la ciència
esdevindrien un dels motors més importants de desenvolupament. De la mateixa
manera, es va encetar un procés d’integració de moltes branques de la ciència
en el sistema industrial, en l’administració pública, en les universitats o en
els instituts de recerca de nova creació.[1]
James A. Smith[2]
assegura que històricament la investigació en ciències socials ha estat guiada
per una successió de metàfores extretes de les ciències clàssiques que han
configurat els mètodes d’investigació. Per exemple, a finals del segle XIX, els
especialistes en ciències socials van adoptar una convincent metàfora mèdica
que els descriu com a professionals que intenten entendre els mals que
afligeixen la societat i descobrir remeis. La Russell Sage Foundation va
utilitzar aquesta metàfora quan es va crear. A la primera dècada del segle XX,
la retòrica de la diagnosi mèdica va començar a competir amb una derivada de
les ciències físiques basada en l’eficiència. Els científics socials, igual que
els enginyers que s’ocupaven de l’eficiència dels motors i de les plantes
industrials, van veure paral·lelismes en el funcionament eficient de les
empreses i la burocràcia. La Brookings Institution o el Twentieth
Century Fund estaven impulsades per aquesta nova metàfora.
D’acord amb això, el taylorisme va suposar una nova forma de
concepció industrial que tenia com a principal objectiu augmentar la
productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. El
creador d’aquest mètode, Frederick W. Taylor, considerava que la indústria
dels Estats Units era víctima de l’ineficiència de molts dels actes diaris de
la seva producció. Per aquest motiu, va realitzar estudis sobre la
racionalització del temps i el moviment orientats a substituir els ineficients
mètodes empírics basats en lleis generals.[3] Aquest mètode es basava en la divisió de les tasques
dels processos de producció mitjançant l’aplicació de coneixements científics
d’orientació positivista i mecanicista a l'estudi de la relació entre l'obrer i
les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar
l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió
sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus
processos i seqüències i el cronometratge de les operacions. L’incorporació
dels científics socials a l’esfera política té a veure amb aquesta organització
científica basada en l’eficiència.[4] Els
reformadors polítics[5] de
finals del segle XIX i principis del XX van arribar a la conclusió que el
govern democràtic milloraria si s’adoptaven més característiques de l’empresa
moderna centralitzada i jeràrquica i s’encarregaven de les tasques
administratives gerent més ben formats.[6]
En aquest context, els think tanks van néixer a inicis del segle
XX com a fruit de l’entusiasme per unes ciències socials que començaven a
consolidar-se. El procés polític requeria l’aplicació de nous mètodes
científics que havien estat testats en l’àmbit industrial: l’expertesa i la
investigació, afavorides per les universitats de l’època, s’havien d’emprar per
professionalitzar el joc polític.[7] Així,
doncs, les anàlisis científiques de les necessitats dels Estats Units derivades
de l’ideal progressista de les polítiques del president William McKinley, en un
primer període i, sobretot, de Theodore Roosevelt, van afavorir la fundació
d’institucions dedicades a la creació de coneixements pràctics i la
participació dels experts en el món de la política. La primera generació
d’institucions d’investigació política es remunta al voltant del 1910, fruit de
la reforma de l’Era progressista i del moviment a favor d’una “administració
científica”. El paper d’aquestes organitzacions era apolític i es centrava en
fer avançar l’interès públic i en l’assessorament especialitzat.[8]
L’augment d’aquest tipus d’organitzacions va anar associat amb la consolidació
dels Estats Units com a potència mundial. De la mateixa manera, la figura de
l’assessor expert i del analista es va consolidar a partir de la II Guerra
Mundial i sovint es va identificar amb un programa o tema particular com, per
exemple, Wilbur Cohen i la seguretat social, Joseph Pechman i la política
impositiva, James R. Schlesinger i la política de defensa o Herbert Stein i la
política econòmica.
Al voltant de 1920, els especialistes en ciències socials van adoptar
una nova metàfora per justificar i guiar la investigació aplicada i, fent-se
ressò del llenguatge de la psicologia, van utilitzar l’expressió “ajust”. En
aquest sentit, van assumir un paper cada cop més actiu i es veien com a experts
que controlaven i ajustaven el sistema polític o econòmic per ajudar-lo a
suportar les commocions del canvi inesperat. Coincidint amb la II Guerra
Mundial, la referència als experts girava entorn a enginyers que dissenyaven i
avaluaven sistemes complexos. Els investigadors de la Rand Corporation,
de l’Urban Institute i d’altres tancs d’idees creats en aquella època
van utilitzar aquesta metàfora fins la desil·lusió pública de la Gran Societat
promoguda pel president Johnson i la catàstrofe del Vietnam. Com a conseqüència
d’això, els treballs dels especialistes socials es van començar a percebre com
a propaganda ideològica o armament intel·lectual.[9]
En relació amb això és
interessant comentar la contribució de determinats think tanks
nord-americans a la consolidació de la ideologia conservadora. Al voltant del 1950 existia una fragmentació latent entre
els diferents sectors del conservadorisme nord-americà. Un grup de persones es
van associar al voltant de William F. Buckley Jr. per explorar una possible
col·laboració per promoure la causa comuna dels conservadors. Una de les
primeres accions que van dur a terme va ser la creació de revistes i centres de
recerca per als seus equips d’experts. Anys més tard, en el context de la
guerra del Vietnam (1958-1975), es van adonar que la majoria dels joves més
brillants del país no combregaven amb els ideals conservadors. En aquest
sentit, Lewis Powell, (a la foto) assessor legal en cap de la cambra de Comerç dels Estats
Units i persona propera al president Nixon, va escriure un memoràndum d’ús
intern que advocava per la fundació d’instituts d’investigació, la creació de
càtedres universitàries i la publicació de llibres amb l’objectiu de promoure
la ideologia conservadora. Fruit d’aquest exhort, el ministre del Tresor de
Nixon, William Simon, va convèncer diverses persones molts poderoses[10]
perquè fundessin la Heritage Foundation,
les càtedres Olin, l’Institut Olin de Havard i altres institucions. L’informe
Powell se sol considerar el tret de sortida dels think tanks republicans i de l’enfocament
de la nova dreta en la política
nord-americana.[11]
Així mateix, Susan George[12]
sosté que els think tanks
conservadors són els responsables del canvi ideològic profund de les darreres
dècades als Estats Units. Entre el 1981 i el 2001, empresaris i potentats
nord-americans van donar més de mil milions de dòlars a la Heritage Foundation, l’American
Enterprise, el Cato o el Manhattan Institute amb l’objectiu de
difondre les idees neoliberals. D’aquesta manera, s’han promogut les idees
neoliberals de pensadors com Samuel P. Huntington, Allan Bloom, Irving Kristol
o Norman Podhoretz, per canviar el paisatge intel·lectual i fomentar la baixada
d’impostos, l’activisme militar i el conservadorisme social, entre d’altres.
En relació amb això, Stenfacic i Delgado[13]
apunten que l’èxit de la contrarevolució conservadora nord-americana dels anys 1980
va ser conseqüència dels factors següents:
1)
Concentració
en un petit nombre d’idees centrals amb objectius clars, unides les unes a les
altres de manera progressiva i encadenada (a diferència de la dispersió de
temes de l’esquerra).
2)
Coherència
ideològica de les temàtiques abordades i planificació estratègica basada en una
sèrie de petites victòries, però progressives a llarg termini. Més que confiar
en la força pròpia i lògica de les idees, prefereixen el treball de persuasió.
3)
Accés
fluid a finançament i forta determinació per obtenir-lo (afinitat ideològica
amb sectors empresarials conservadors).
4)
Millor
arribada i ús intensiu dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio,
televisió i internet).
5)
Millor
gestió de “cervells”, finançant-los des dels seus primers estudis fins a la
seva instal·lació en aquestes entitats o en llocs de responsabilitat política
(tutela). Generalment despleguen un enorme esforç en el reclutament de joves
promeses.
El Projecte per a un Nou Segle Americà (PANC, per les seves
sigles en anglès) representa un dels exemples més paradigmàtics de creació,
difusió i execució d’una ideologia bèl·lica hegemònica. Els fundadors del PANC
retien homenatge a Henry Luce, autor de l’expressió “The
American Century” en una editorial
publicada a la revista Life el febrer
del 1941 ―deu mesos abans de Pearl Harbor― que defensava una intervenció armada a Europa i un nou
ordre mundial de postguerra dominat pels Estats Units. En aquest context, l’any
1997, més d’una vintena d’experts neoconservadors es van reunir per dissenyar
el PANC; la nova visió del lideratge mundial dels Estats Units. En una carta al
president Clinton el 1998, el PANC esbossava el pla d’una dominació
nord-americana sobre el món i s’alçava com l’advocat d’un canvi radical
d’actitud davant l’ONU i propugnava l’enderrocament del règim de Saddam
Hussein.[14]
Amb l’arribada de George W. Bush a la Casa Blanca, el gener de 2001, el
projecte del PANC es va convertir en realitat.
En aquest sentit, no ens ha de sorprendre que les idees del PANC
formessin part de l’agenda presidencial; sobretot perquè gran part dels
redactors del document formaven part del Govern Bush. Entre els signants de la
Declaració de Principis del PANC trobem gent com el vicepresident Dick Cheney;
el cap de l’Estat Major, Lewis Libby; el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld;
o el president del Banc Mundial, Paul Wolfowitz.
Per la seva part, els demòcrates nord-americans van voler
crear un contrapès al poder de les institucions conservadores però no se’n van
sortir per falta de finançament i poc impacte públic. Un dels casos més
flagrants va ser el del Rockridge
Institute, dirigit per George Lakoff, lingüista cognitiu a qui van
encarregar la creació de marcs progressistes que contrarestessin el domini
conservador. Tot i els seus resultats intel·lectuals i la seva influència
política, aquesta organització va tancar l’any 2008 degut a la falta de suport
de l’establishment demòcrata.
En termes generals, es considera que una de les
principals diferències entre els think
tanks conservadors i progressistes és l’ús sistemàtic que fan dels mitjans
de comunicació per modelar l’opinió pública. Mentre que els laboratoris d’idees
liberals i independents es centren principalment en l’anàlisi política, els
conservadors accentuen la influència pública a través dels mitjans de
comunicació.[15] Per
exemple, l’any 2002, la Heritage
Foundation va destinar el 20% del seu pressupost (uns 33 milions de dòlars)
a les relacions públiques i la comunicació. D’acord amb això, diversos estudis[16]
assenyalen que la fortalesa econòmica dels laboratoris d’idees és un dels
majors indicadors de visibilitat mediàtica. Un estudi d'Andrew Rich i R.K.Weaver[17]
sobre think tanks nord-americans
demostra que els tancs d’idees amb més presència mediàtica són mes cridats a
comparèixer davant les institucions parlamentàries. En relació amb això, el
mateix Rich[18]
assegura que existeix una relació entre els laboratoris d’idees més exposats en
els mitjans de comunicació i els considerats més influents pels líders
d’opinió. En aquest sentit, ambdós autors consideren que hi ha dos factors
claus que expliquen la visibilitat mediàtica dels think tanks: els recursos econòmics i la localització.
Pel que fa als
recursos econòmics, cap dels cinc think
tanks de l’estudi de Rich i Weaver amb més impactes mediàtics tenia un
pressupost inferior als 10 milions de dòlars. Per contra, les institucions amb
pressupostos per sota del milió de dòlars van generar molt poca informació. I
en relació a la localització, els catalitzadors d’idees situats a Washington
tenen una certa avantatge respecte els que tenen el seu centre d’operacions en
un altre lloc perquè poden establir vincles amb els periodistes que cobreixen
l’actualitat política nacional.
[1] Vegeu BERRIO, J. “La ciència i els científics en l’espai
públic”. Trípodos Vol. 1 (2005), núm.
17, pp.117-130.
[3] TAYLOR, F. The
Principles of Scientific Management. New York: Harper & Row, 1947, p.6-7.
[4] HABER,
S. Efficiency and Uplift: Scientific
Management in the Progressive Era, 1890-1920. Chicago: University of
Chicago Press, 1964.
[7] XIFRA, J. Els
think tanks, p.14.
[8] HAAS, R. Think
Tanks and U.S. Foreign Policy: A policy-maker’s Perspective.
[9]
SMITH, J. Intermediarios de ideas,
p.39.
[10] El finançament d’aquestes noves institucions procedia
principalment de la banca i del petroli dels Mellon-Scaifes de Pittsburgh, les
fortunes manufactureres de Lynde i Harry Bradley de Milwaukee, els ingressos
energètics de la família Koch de Kansas, els beneficis de l’empresa química de
John M. Olin de Nova York i dels actius cervesers de la dinastia Coors de
Colorado, entre altres.
[12] GEORGE, S. El pensamiento secuestrado. Cómo la derecha
laica y religiosa se ha apoderado de Estados Unidos. Barcelona: Icaria editorial, 2007.
[13] STEFANCIC, J.; DELGADO, R. No mercy: How conservative think tanks and foundations changed the
American social agenda. Philadelphia: Temple University Press, 1996.
[15] Vegeu CASTELLS, M. Comunicación
y poder, p.281.
[16] Vegeu
GOLDENBERG, E. Making the Papers, the
Acces of Resource-Poor Groups to the Metropolitan Press. Lexington:
Lexington books, 1975.
[17] RICH. A.; WEAVER, K. Think Tanks, the Media and the Policy Process. Washington DC:
American Political Science Association, 1997.
[18] RICH, A. Perceptions
of think Tanks in American Politics: A Survey of Congressional Staff and
Journalists. Burson-Marstellar Worldwide Report,
1997.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)