Els think tanks a Catalunya ―i per extensió a l’Estat espanyol― tenen una influència limitada i són bastant desconeguts pels líders polítics, econòmics i socials. Aquesta situació es deu, sobretot, a la posició contrària de la dictadura franquista a aquest tipus d’institucions. En el si del franquisme van aparèixer alguns centres de pensament creats amb la finalitat de servir els interessos de la dictadura com, per exemple, l’Instituto de Estudios Políticos (1939) o l’Instituto de Estudios de la Opinión Pública (1964). Es considera que el primer think tank espanyol va ser la Fundación Pablo Iglesias (1926), que pren el nom del fundador PSOE. Tanmateix, no va ser fins la restitució democràtica que es van crear altres organitzacions centrades en l’àmbit econòmic i polític; com El Círculo de Empresarios (1977) o l’Instituto de Estudios Económicos (1979).
En aquest context, es poden identificar dues etapes diferenciades de sorgiment de laboratoris d’idees a l’Estat espanyol. La primera compren el període entre la dècada dels 80 fins a finals del segle XX. Aquesta es caracteritza per l’aparició d’un nombre reduït de centres d’investigació amb una influència limitada sobre els àmbits polítics i econòmics. La Fundació CIDOB o la Fundación de las Cajas de Ahorro formen part d’aquest primer període. La segona etapa coincideix amb l’inici del segle XXI. Durant aquest període, sorgeixen nous instituts amb una missió més similar a la dels catalitzadors d’idees nord-americans, com el Real Instituto Elcano o la Fundación Alternativas.
Per tipologies, més del 70% dels laboratoris catalans pertanyen a la categoria de centres militants (advocacy tanks) i de fundacions dels partits polítics (party-affiliates think tanks). Ambdós tenen un percentatge del 37%; fet que evidencia la marcada idiosincràsia partidista dels laboratoris d’idees catalans. No obstant això, per nombre, activitat i pressupost podem afirmar que les fundacions dels partits polítics són la tipologia de think tanks més important a casa nostra. Existeix un model català ―i espanyol― de laboratoris d’idees semblant al dels països de tradició anglosaxona on predominen, per raons de cultura política, les fundacions dels partits polítics. Tot i que els partits catalans són estructures dèbils des del punt de vista del nombre d’afiliats i canals d’influència han assolit,en tant que vehicles de representació dels ciutadans, un predomini complet desplaçant, d’aquesta manera, tot tipus de possibles protagonistes de la vida política. Aquesta supremacia dels partits polítics ha impedit la participació activa d’altres actors sociopolítics com són, per exemple, els catalitzadors d’idees independents.
A Catalunya, tots els partits polítics amb representació parlamentària tenen la seva pròpia fundació. Aquestes organitzacions reben diverses subvencions d’àmbit estatal i autonòmic que permeten finançar gran part de les seves activitats. L’origen d’aquests ajusts es remunta a l’any 1994, quan el Govern del PSOE va aprovar l'ordre per a la qual es regulava la concessió de subvencions a fundacions que depenen orgànicament de partits polítics. L'arribada d'aquestes subvencions va provocar un “efecte creador” de think tanks vinculats als partits polítics. És el cas de les fundacions Nous Horitzons (ICV) i Trias Fargas (CiU) constituïdes el 1994 o de la Fundació Josep Irla (ERC), el 1997. Abans de la concessió d’aquestes ajudes només n'existien dues: la Rafael Campalans (PSC) creada el 1979 i l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (UDC); que data del 1992.
Tanmateix, la influència pública de les fundacions dels partits polítics és molt fràgil. Això es deu, bàsicament, a la seva relació clientelar amb els partits polítics. Tanmateix, casos com els de la fundació Friedrich Ebert, propera al SPD alemany, o la Konrad Adenauer, aliada del CDU, demostren que l’existència de think tanks de partits polítics no està renyida amb la seva independència intel·lectual. El problema és que, a casa nostra, aquesta independència no es percep com a tal. Per aquest motiu, és important potenciar la dimensió comunicativa ―sobretot la dels tanc d’idees independents―per dinamitzar la reflexió, la formació sobre qüestions socials i la divulgació del coneixement que es deriven dels treballs d’aquestes organitzacions.
