Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió ala Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.

L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànim consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col•labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

E-politicae

De la mà d’en Bernat Costas m’estreno a e-politicae; un portal de formació en comunicació política. De moment, publicaré una trilogia sobre think tanks. Aquí teniu el primer lliurament.

‘Retòrica, màrqueting d'idees i legitimació política’

En Jordi Xifra i en Josep Maria Terricabras acaben de treure un llibre que recull una selecció d’articles d’ambdós acadèmics al voltant de la retòrica i el màrqueting de les idees. Llibre molt interessant del que avanço un petit extracte:

Fins ara, l’eloqüència, l’art de parlar bé, tenia només la llum i l’ombra del parlant davant d’uns oients: la llum era la seva capacitat d’argumentar correctament, de presentar la pròpia causa de manera adequada; l’ombra consistia en el fet que, sovint, l’ús brillant de les paraules podia encegar, fins i tot estabornir, l’auditori, de manera que un bon orador fos capaç de manipular l’audiència i de guanyar-la per a la seva causa amb raons poc sòlides o fins i tot sense gaire raons.

Avui, però, la llum i l’ombra de la retòrica ja no són només les del parlant sinó també les del plató de televisió, que amplifica o dissimula idees, que concentra o distreu l’atenció. La retòrica política i, específicament, la retòrica electoral s’han convertit en matèria de màrqueting per a les masses: si bé continua essent cert que, en unes eleccions, convé vendre les idees i els projectes que proposa el personatge, cada dia és més cert també que el que es busca sobretot, abans que vendre les seves idees, és vendre el personatge mateix, el seu aspecte, el seu posat, el seu somriure, la seva presència. Si s’aconsegueix l’acceptació del personatge, si s’aconsegueix que l’auditori li reconegui «glamour» –o fins i tot, «carisma»–, llavors les seves idees i els seus projectes poden passar a un segon pla, ja no són l’objecte principal de l’escrutini, perquè aquest escrutini ha passat satisfactòriament el filtre de la imatge.

Per això és tan important que la càmera «estimi» el candidat, que el projecti bé. Les pàgines que segueixen, però, no van en aquesta direcció. La seva intenció és la de destacar i examinar els aspectes argumentatius i retòrics en un acte polític televisat, aquells aspectes que precisament poden quedar a les fosques quan els focus del plató són tan potents que ressalten la imatge i deixen un xic de banda la paraula, la seva força, el seu missatge.

Que ‘Saul.cat’ ens contagiï

El nostre periodista 2.0 més dinàmic i referent, en Saül Gordillo, ha fet un nou pas endavant i ha transformat el seu bloc en un autèntic portal que reuneix el seu famós ‘bloc sense fulls’ amb els apartats de l’última hora a través del twitter, de fotos, de llibres i de documents. Tot plegat constitueix un conglomerat comunicatiu molt interessant.

Gordillo ha revolucionat el panorama periodístic 2.0. Som molts els que hem millorat el nostre bloc seguint l’estela del ‘bloc sense fulls’. Som molts els que hem navegat per altres blocs a partir del poliblocs. Som molts els que diàriament aprenem de la “murrieria 2.0” d’en Saül. L’actual director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) s’ha construït un perfil digital pioner i innovador que es reinventa constantment. En Saül ha sabut interpretar les possibilitats comunicatives de la xarxa i ha fet escola. En aquest sentit, ha aplicat la seva visió de la comunicació en tots els projectes que ha dirigit. El darrer exemple el trobem a l’ACN; on ha revolucionat completament la redacció introduint millores tecnològiques, signant convenis de col·laboració i fitxant a periodistes molt inquiets i compromesos amb la professió, com el bon amic Oriol Burgada.

Algú podrà interpretar aquest escrit com una ensabonada. No és aquesta la intenció. Simplement és un reconeixement a la feina ben feta (com diu l’anunci). En un país on la crítica gratuïta és una pràctica molt habitual cal reivindicar la divulgació de les experiències dignes d’imitar. Però, a part d’això, la inspiració d’aquest post es troba en l’article que avui ha escrit en Gordillo fent referència al 15è aniversari del l’edició d’El Punt al Maresme. Més enllà dels canvis organitzatius que ha patit el diari, trobo a faltar un lideratge ferm que apropi el principal diari en paper a la comarca. Trobo a faltar redactors que complementin la informació comarcal a través d’un bloc. Trobo a faltar més sacsejades a la nostra allargassada comarca.

Tenim Maresmesfera, tenim Gordillo, tenim l’”esperit d’Arenys de Munt”, tenim periodistes culs inquiets com en Joan Salicrú (que hauria de trencar més els límits temàtics mataronins), tenim polítics 2.0 (Joan Antoni Baron, Miquel Buch, Andreu Francisco, Bernat Costas...), tenim Premi Blocs del Diari Maresme, tenim activistes de la xarxa (Joan Safont, Ivan Aranda, Maiol Sanaüja, Xavier Mir...). Tenim blocs que fan de diari (Malgrat confidencial, Tu ets Cabrils...), tenim “La Riera” de TV3. Tenim moltes potencialitats... però trobo a faltar “fer comarca”aprofitant les eines socials, conjuminar esforços i entrellaçar més lligams. Que ‘Saul.cat’ ens contagiï... Algú té la mateixa sensació? Teniu idees?

(Re)pensar els valors de la política

Ahir, la revista Valors va organitzar una nova taula rodona al voltant de l’estat actual de la política titulada “Valors i política: una aliança possible?” i que va comptar amb la presència del president del Parlament, Ernest Benach; del periodista Francesc-Marc Alvaro i de l’assessor en comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí. Les dades del darrer baròmetre del CEO demostren que cal una reflexió profunda i reposada sobre la política. Concretament, l’enquesta assenyala que la segona preocupació de la ciutadania és la insatisfacció amb els polítics i la política. Cal prendre bona nota d’això.

En Joan Salicrú, un dels directors de la revista Valors, ha penjat un post que recull de manera fidedigna gran part del que es va dir a la taula rodona. Per la meva part, destacaré alguna de les intervencions dels convidats.

Antoni Gutiérrez-Rubí: “Hi ha una llum d’optimisme: la capacitat mobilitzadora del discurs de l’esperança”.

En Gutiérrez-Rubí és un gurú de la comunicació política. És una persona molt llegida que escriu periòdicament en diversos mitjans sobre temes de comunicació (aprofito per destacar els articles que realitza a la revista de la Fundació Campalans). En aquest sentit, va elaborar un discurs optimista sobre la política i va fer un cant a l’esperança. Sentint-lo, em va venir al cap la campanya presidencial d’Obama. En aquest mateix sentit, Gutiérrez-Rubí va denunciar que els polítics es passen el dia reaccionant; fet que molts cops els impedeix reflexionar. Aquesta és la política “fast food” derivada d’un context materialista.

Francesc-Marc Alvaro: “La irresponsabilitat és la primera corrupció de la política”

Personalment, em va agradar molt la intervenció de l’Alvaro. Punyent, realista i suggeridora. Plantejant generals va concretar molt. Va començar la seva exposició explicant que totes les polítiques es fonamenten sobre uns valors, “fins i tot l’Alemanya de Hitler”. En relació amb això, va assegurar que no coneix cap partit que estigui en contra de la llibertat. “Però quina llibertat?!”. Aquí és on entren els programes, la ideologia. Parafrasejant Isaiah Berlin va assegurar que la política sempre és tràgica perquè ha de decidir entre dos mals. Per tant, cal valentia, determinació, coratge i responsabilitat. Etimològicament, és responsable aquell qui respon dels seus actes. Per això, Alvaro va concloure que la primera corrupció política és la irresponsabilitat. Pensem-hi.

Ernest Benach: “La por als canvis ha fet posposar reformes polítiques que el segle XXI demanava”

Davant la sacsejada general que el país va patir com a conseqüències dels casos ‘Pretòria’ i ‘Millet’, el president Benach va saltar a la palestra amb una bateria de propostes com, per exemple, la reforma de la Sindicatura de Comptes, l’aprovació de la llei electoral o la redacció d’un Codi de bones pràctiques per a càrrecs públics. Alguns secors el van titllar d’oportunista però calia una resposta al desgavell. Enllaço una de les conclusions d’en Francesc-Marc Alvaro amb la idea central del president Benach: el tacticisme ha aparcat reformes polítiques que la complexitat de les societats del segle XXI exigien. Concretament, Benach es va referir a l’aprovació de la llei electoral però n’hi ha més. Aquest abandó ha proporcionat munició als abanderats de discursos demagògics i populistes. D’acord amb això, el president del Parlament va assegurar que “l’interès col·lectiu és un dels grans oblidats de la nostra societat”.

El Diari Maresme fa un canvi de ‘look’

Aquest dilluns el Diari Maresme ha fet bona la dita clàssica de “renovar-se o morir” i ha modificat el disseny del diari. Després de 3 anys de vida, els responsables d’aquest diari electrònic han volgut canviar la imatge per seguir evolucionant dins del panorama comunicatiu de la comarca. Endavant i molta sort!

La batalla de les idees: FAES vs. IDEAS

La Fundació Ideas del PSOE, dirigida per l’exministre Jesús Caldera, ha fet arribar a la FAES de l’expresident espanyol José Maria Aznar una proposta per organitzar debats i seminaris conjunts. Segons informa l’ABC, la fundació popular no ho té massa clar perquè consideren que s’equipararien amb un ‘think tank’ relativament nou quan ells ja estan consolidats internacionalment (sobretot a Iberoamàrica). Tot plegat no deixar de ser interessant: la batalla de les idees està servida!

Els ‘think tanks’ més importants del 2009

L’informe “2009 GLOBAL GO-TO THINK TANKS” dirigit pel Dr. McGann determina el llistat de ‘think tanks’ més importants del món

Després de les votacions de més de 300 experts mundials ―entre ells un servidor―, el Dr. James McGann, director del programa ‘Think tanks and Civil Societies’ de la Universitat de Pennsilvania, ha elaborat el nou informe que detalla els laboratoris d’idees més influents per territoris i per àmbit temàtic. El think tank que encapçala més rànquings és la Brookings Institution (foto). Podeu consultar l’informe aquí. També l’he incorporat a l’apartat de documents d’interès en línia d’aquest bloc.

• Brookings Institution (Top Think Tank In the World)
• Fraser Institute (Canada and Mexico)

• Chatham House (Western Europe)

• Carnegie Moscow Center (Eastern and Central Europe)

• Fundación Getulio Vargas, (Latin America)

• Carnegie Middle East Center (Middle East)

• South African Institute of International Affairs (Southern Africa)

• Japan Institute of International Affairs (Asia)

• Overseas Development Institute (International Development)

• Harvard School of Public Health Department of Health Policy (Health Policy)

• Pew Center on Global Climate Change (Environment)

• Council on Foreign Relations (Security and International Affairs)

• Brookings Institution (Domestic Economics)

• Peterson Institute for International Economics (International Economics)

• Urban Institute (Social Policy)

• RAND (Science and Technology)

• Brookings Institution (Innovative Policy Proposal)

• European Council on Foreign Relations (Best New Think Tank)

• Brookings Institution (Best Policy Research Program)

• Carnegie Endowment for International Peace (Best Use of the Internet)

• Amnesty International (Best Use of the Print and Electronic Media)

• Center for American Progress (Most impact on Policy)

'Valors i política. Una aliança possible?'

El 2 de febrer Valors ha convidat el president del Parlament, Ernest Benach, a una taula rodona titulada Valors i política. Una aliança possible? (20h, sala actes Caixa Laietana carrer Santa Teresa) i que segueix precisament la reflexió oberta amb la presentació a Mataró del volum Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?, de Daniel Ortiz, el passat 2 de desembre. Avui podem anunciar que el periodista i analista Francesc-Marc Álvaro i l'assessor en comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí acompanyaran el Molt Honorable President del Parlament en aquesta taula rodona que servidor serà l'encarregat de moderar. Espero no defraudar la confiança que els directors de Valors han dipositat en mi.

Els polítics no estan de moda

La darrera enquesta del CEO ha posat de manifest novament que la percepció general sobre els polítics no és bona. En aquest sentit, el 29,1% de la gent enquestada (407 freqüències de 1400) assegura que la insatisfacció amb la política i els polítics és el principal problema que té Catalunya actualment. Aquesta problemàtica només ha estat superada per l’atur i la precarietat laboral que, amb un percentatge del 64% (896 freqüències de 1400), es situa com la principal preocupació dels catalans.

Aquesta cançó de la desafecció no és nova. Certament, existeix una gran distancia entre els temes que separen els polítics (vegueries, Estatut, finançament...) i els temes que realment preocupen a la ciutadania. Però avui no escriuré sobre aquest punt de vista (ja s’han omplert moltes pàgines d’això...), sinó que intentaré oferir una altra visió.

En la inauguració aquest matí de les “Matinals Prat de la Riba” que organitza l’ACM, en Miquel Roca i Junyent, advocat, polític i ponent constitucional, ha dit una veritat com una casa de pagès: “S’ha posat de moda dir que els polítics són un desastre”. Això equival a dir que actualment ser apolític queda “progre” (“jo passo de la política”, “els polítics són tots iguals”...).

Roca, amb la rotunditat del vell rocker i la vivesa de qui està de tornada de tot, ha afirmat que els polítics locals “no poden resoldre tots els polítics de la gent”. Molts ciutadans creuen que l’Ajuntament els hi ha de resoldre la vida. Si no troben feina és culpa dels polítics. Si no aproven un examen és culpa dels polítics. Si la novia els deixa es culpa dels polítics. Si no cobren més és culpa dels polítics. Consell d’en Roca: “descareu-vos” . “L’ambició de la gent és il·limitada mentre que el poder dels alcaldes i regidors és limitat”, ha afegit l’advocat. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi polítics nefastos i deshonestos. No; perquè “haberlos hay los”, com en totes les professions.

Criticar des del sofà és molt fàcil i còmode (“Això no va bé, això no ho fas bé o això és una merda..”). Però en canvi, quan es convida als crítics a implicar-se per fer-ho millor diuen que ells no són polítics. Curiós. Veritablement creuen que els més de 8.000 electes locals de Catalunya són “polítics”? La gran majoria d’ells combinen la política amb la seva professió. Sort en tenim d’ells! Però si aquesta moda de desprestigiar la política continua creixent, correm el risc de no trobar gent que vulgui servir la res pública. Les seccions locals dels partits polítics saben de la dificultat creixent de trobar gent per presentar a les llistes (“No em vull complicar la vida, no tinc temps, passo de cremar-me...”).

Com pot acabar això? Algú pensarà que exagero però aquesta moda del descrèdit de la política pot ferir mortalment la democràcia. Esperem que aquesta realitat (i aquesta percepció que es desprèn del CEO) acabi passant de moda.