En general, la
ciència política s’ha referit a les fundacions dels partits polítics com a think tanks (party tanks) o laboratoris
d’idees per la missió que desenvolupen de creació de pensament i elaboració de
propostes de govern. Europa té una gran tradició d’aquestes organitzacions. En
aquest sentit, la Fabian Society,
creada a Londres el 1884, es considera el tanc d’idees més antic del món. A
Alemanya, les fundacions de les formacions polítiques (Friedrich Ebert Stiftung, Konrad AdenauerStiftung o la Friedrich NaumannStiftung) disposen de grans pressupostos i realitzen una gran tasca de
cooperació internacional. A casa nostra, els party tanks no han assolit un nivell de desenvolupament tant profund
i això, en part, es deu a les característiques del nostre sistema polític.
Filles de la “cartel·lització” de la política
Els partits
polítics, tal i com els coneixem avui, esdevenen un actor central de la
política en la segona meitat del segle XIX, amb la consolidació de la dinàmica
electoral basada en el sufragi censitari a Gran Bretanya i altres països
europeus. Aquests partits eren en realitat agrupacions de parlamentaris que
s’unien per reforçar la seva influència en el parlament i concretar la seva acció
política. Eren l’elit de la societat, representaven la nació i, en
conseqüència, governaven l’Estat. Se’ls considerava “partits de quadres” i
s’organitzaven de forma descentralitzada, amb pocs membres, composats de
càrrecs electes i d’aspirants per substituir-los. Una estructura tan senzilla
requeria pocs diners, que sortien de la seva pròpia butxaca o de la dels
terratinents o burgesos industrials que els donaven suport. Així, doncs, no
calien membres per finançar el partit.[1]
A principis
del segle XX, l’ampliació del sufragi i la mobilització política de la classe
treballadora més enllà dels sindicats va donar lloc a un nou tipus
d’organització política basada en l’enquadrament de milers de membres per tot
el territori. En els “partits de masses”, els membres representaven els
interessos d’un segment de la societat ―els obrers― que s’articulaven per fer
front a l’elit política establerta. Aquesta conjuntura partia d’una estructura
orgànica piramidal, centralitzada i cohesionada. El poder del partit residia en
els líders de l’organització, més que no pas en els càrrecs parlamentaris que
estaven supeditats a les directrius del partit. Aquesta dimensió organitzativa
va ser batejada per Michels[2]
com “la llei de ferro de l’oligarquia”. En aquest esquema, els militants eren
l’actor essencial del partit i sostenien econòmicament les activitats i, quan
era necessari, el sou dels seus candidats fins que arribaven al càrrec públic.
A partir de la II Guerra Mundial, els partits polítics
van convertir-se en organitzacions que intentaven arribar al màxim nombre de
gent. L’any 1966, Kirchheimer[3]
va definir aquest nou model de partit com catch-all
party i va localitzar-ne les principals característiques:
a)
Disminució
del radicalisme dels components ideològics dels partits per assolir una
irradiació més àmplia.
b)
Els
líders dels partits concentren més poder i passen a ser jutjats en funció de
les aportacions que plantejaven per solucionar les problemàtiques socials.
c)
Pèrdua
progressiva de valor dels militants.
d)
Els
partits es dirigeixen a tota la població; no a una classe social concreta.
e)
Recerca
de més i millors relacions amb les agrupacions socials independentment de les
posicions ideològiques.
D’acord amb això, les estructures jeràrquiques
d’afiliació massiva no resulten tan importants com la disponibilitat de mitjans
de comunicació per connectar amb l’elector. Per aquest motiu, la figura del
militant passa a ser secundària i les quotes d’afiliació no constitueixen la
font principal de finançament perquè els ingressos públics guanyen importància
a través de les remuneracions dels càrrecs governamentals, els ingressos per
als grups parlamentaris, les subvencions electorals, etc. Aquesta situació
porta als autors a buscar noves formules per identificar els partits. La denominació
més estesa en l’àmbit acadèmic va ser la de “càrtel de partits”, encunyada per
Katz i Mair[4] a
mitjans dels anys 90 i que presenta les següents característiques:
a)
Els
partits han desplaçat el pes de la militància als càrrecs públics;
b)
s’ha
incrementat notablement el cost de les seves activitats, principalment a causa
de l’allargament de les campanyes electorals;
c)
i el
finançament esdevé majoritàriament d’origen públic.
En aquest context, els partits polítics ocupen una
situació gairebé monopolística en l’entramat institucional i en les estructures
de l’estat, però estan perdent protagonisme en l’exercici de funcions que
històricament havien acaparat, com la canalització i l’articulació d’interessos
socials o la mobilització política. Segons Vallès,[5]
els partits polítics tenen una gran visibilitat tant per la funció que tenen
reconeguda en la gestió dels processos institucionals (eleccions, parlaments,
executius...), com per l’extensió de la presència que han estat capaços de
guanyar més enllà del previst en aquell reconeixement. Aquesta presència d’aparença
invasora ha constituït una característica definitòria d’una etapa determinada
en l’evolució de l’estat contemporani. En aquest sentit, s’ha pogut parlar d’un
«estat de partits», de «partitocràcia» o de «democràcia de partits». L’origen d’aquest preeminència es fonamenta en la combinació d’alguns
factors importants, com:[6]
-
La posició pràcticament monopolística que els
partits posseeixen en la selecció del personal polític, establint les formes de
promoció de candidats a les posicions electives i, en alguns països, als
càrrecs no electius de direcció pública.
-
El protagonisme formal que exerceixen en el
funcionament de les institucions centrals de l’estat (parlaments i governs) i
en la regulació dels seus procediments (normes constitucionals, electorals i
d’altres).
-
La professionalització i el reforçament dels
aparells directius dels partits, convertits en «professional partnerships»
amb interessos comuns i deslligats del seu caràcter original d’associacions
ciutadanes.
-
El finançament estatal dels partits i de les
seves activitats, que substitueix en gran part el finançament aportat pels
afiliats del partit o per altres fonts privades.
Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la
democràcia ―desafecció, desmobilització, deslegitimació, volatilitat electoral
o realineament partidista―, no s’ha produït una erosió real dels partits. Ans
al contrari. Encara que en alguns aspectes les formacions polítiques hagin
perdut poder ―en general, lleialtats partidistes menys intenses, menor
percentatge de militants o identitats
polítiques menys diferenciades―, en altres aspectes la seva posició s’ha vist
enfortida.[7]
En aquest sentit, la “cartel·lització” ha comportat l’assentament dels partits
en les institucions i una dependència
dels ingressos públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha
traduït en un afebliment de la seva presència en la societat civil; però la
fragilitat del vincle amb la ciutadania ha quedat compensada abastament pels
recursos econòmics i materials aportats per l’Estat. D’acord amb això, els
partits reben finançament públic a canvi de la seva aportació de programes, del
subministrament de candidats a dirigir les institucions i de la seva activitat
per defensar l’actuació de l’Estat davant del conjunt de la ciutadania.
En el sistema de partits “càrtel” no és tan greu perdre
electors com perdre quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota
a les institucions. En aquest sentit, l’Estat protegeix als partits legalment i
constitucional. L’alternança en el poder està garantida i els qui van a
l’oposició compten amb un finançament suficient per mantenir les opcions de
tornar al poder.
En darrer terme, els partits esdevenen establishment i posen barreres a l’accés
de nous partits. Com que el finançament és a posteriori, només en podran
obtenir aquells que hagin disposat d’una part del mercat electoral prou gran.
En conseqüència, els partits petits tendeixen a desaparèixer. De la mateixa
manera, per a què puguin entrar nous partits en el sistema, aquests hauran
d’extremar el populisme i les opcions extremistes. La gran majoria de partits
apareguts a Europa en els darrers vint anys són partits d’extrema dreta o
esquerra.
Des de finals del segle XX
s’aprecia una important erosió de la legitimitat de la gran majoria de partits
polítics catalans. Però aquest desgast progressiu no ha anat associat a un
descens de la força organitzativa dels partits. Contràriament, els quadres
polítics van emprendre estratègies efectives per tal de mantenir i protegir el
seu poder. La principal va ser un acord típic dels cartel party per augmentar els ingressos procedents del finançament
públic.[8]
Això els va permetre incrementar les despeses de personal augmentant, en contra
del que suggereixen les dades d’afiliació, la importància dels professionals de
la política en la vida del partit. En aquest context, l’extensió de les fundacions polítiques s’emmarca en la
“cartel·lització” d’uns partits polítics espanyols amb una afiliació molt baixa
i una organització molt centralitzada. Les contribucions econòmiques dels
militants representen menys del 5% dels recursos dels partits;[9]
raó per la qual es va fer imprescindible el finançament públic.
L’excés de finançament
públic pot alimentar una sèrie de problemes, com la gran amenaça de la
democràcia: la corrupció. Segons Joan Rodríguez, “la subvenció pública no
solament no evita la corrupció, sinó que fins i tot la pot incentivar
indirectament, perquè deixa al partit que governa un elevat marge de discreció
en la decisió de nous ajuts públics i, al mateix temps, no l’incentiva a
contenir la despesa”.[10]
A Espanya, els principals partits que han governat les administracions han
experimentat casos de finançament il·lícit: Filesa, Naseiro, Casinos, Pallerols,
etc.
Tot amb tot, el sistema de
partits “càrtel” ha reforçat la conversió dels partits en establishment i la vertebració d’estructures que contribueixin a la
sostenibilitat de la classe política. Tot i que originàriament no van ser
creades amb aquesta finalitat, les fundacions dels partits han esdevingut una
baula més d’aquesta cadena d’enfortiment de l’Estat de partits.
[1] RODRÍGUEZ, J. “Europa sense polítics professionals? Els
partits polítics i el seu finançament”. Pensem
Europa Vol.1 (2009), núm.1, p.26-37.
[2]
MICHELS, R. “Los partidos políticos. Un estudio sociológico de las tendencias
oligárquicas de la democracia moderna”. Buenos Aires: Amorrortu editores, 2008.
[3] Vegeu
KIRCHHEIMER, O. “The Transformation of the Western European Party Systems” a LAPALOMBARA,
J. I MYRON, W. (eds). “Political Parties and Political
Development”. Princeton: Princeton University Press, 1966.
[4] KATZ, R. i MAIR, P. (eds.) “How Parties Organize. Change
and Adaptation in Party Organizations in Western Democracies”. London: Sage,
1994.
[5] VALLÈS, J.M. “Ciutadania i partits polítics: Una relació
problemàtica”. Via (2011), núm.12,
p.124-135.
[6] Ibídem, p.127.
[7] KATZ, R. i MAIR,
P. “El partido Cartel. La
transformación de los modelos de partidos y de la democracia de partidos” en
Zona Abierta (2004)108/109: pp. 8-42.
[8] BARBERÀ, O. et al. “Cambios políticos y evolución de los
partidos en Cataluña (1955-2007)”. Institut
de Ciències Polítiques i Socials (2009) WP núm. 277, p.29.
[9] COLOMER, J. “España y Portugal: regímenes de liderazgo
de partido”, p.210. A: COLOMER, J. (dir.): “La política en
Europa. Introducción a las instituciones de quince países”. Barcelona: Ariel,
1995.
[10] RODRÍGUEZ,
J. “Europa sense polítics professionals? Els partits polítics i el seu
finançament”, 36.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada