En el marc del primer aniversari del moviment 15M voldria
posar negre sobre blanc sobre algunes idees al voltant de la democràcia. Les
protestes dels indignats han posat de manifest la crisi de la legitimitat
política dels nostres representants. Les més que dubtoses gestions realitzades
pels polítics ―bombolla immobiliària, les retallades socials, rescat dels bancs,
ocultació del dèficit públic o els casos de corrupció― han erosionat
dramàticament la seva fràgil reputació. El més greu de tot plegat és que per
molta gent els polítics ―i per extensió els partits― ja no són part de la
solució; sinó que són part activa del problema. Com a conseqüència d’això, el
percentatge de l’abstenció creix eleccions rere eleccions sense que això
preocupi als partits més enllà de les declaracions de la nit electoral. En
aquest sentit, el teòleg José Ignacio González Faus escrivia fa poc a La Vanguardia que els partits han
assumit un paper que no els correspon: “suplanten l’autoritat del poble en
comptes de només representar-la”. De la mateixa manera, Ignacio Sotelo considera
que la fragilitat del nostre sistema democràtic rau, en última instància, en la
fragilitat de la democràcia interna dels partits. En aquest context, la figura del militant ha passat a ser
secundària i les quotes d’afiliació ―per sota del 5% del pressupost total― no
constitueixen la font principal de finançament perquè els ingressos públics
guanyen importància. Aquesta nova situació va portar als autors a buscar noves
formules per identificar els partits; sent la de “càrtel de partits”, encunyada
per Richard Katz i Peter Mair a mitjans dels anys 90, la més estesa.
Tot i les problemàtiques polítiques que afecten la
democràcia ―desafecció, deslegitimació o volatilitat electoral―, no s’ha
produït una erosió real dels partits. Ans al contrari: la “cartel·lització” ha
comportat l’assentament dels partits en les institucions i una dependència dels ingressos públics. La
pèrdua d’afiliació de les formacions càrtel s’ha traduït en un afebliment de la
seva presència en la societat civil; però aquesta fragilitat queda compensada
abastament pels recursos aportats per l’Estat. Això ens porta a la paradoxa que
quan menys pes social tenen els partits més consolidats (i atrinxerats) estan a
les institucions. D’acord amb això, no és tan greu perdre electors com perdre
quota electoral, sobretot si aquesta comporta perdre quota a les institucions. A
més, els partits ja consolidats posen barreres perquè noves formacions puguin
obtenir representació institucional com els blocs electorals en els mitjans de
comunicació públics en funció de la representació a l’hora d’informar durant la
campanya electoral. Aquests obstacles legals tenen el risc de fomentar partits que
utilitzin discursos populistes i extremistes per saltar la barrera de la
representació com la Plataforma per Catalunya, el Front National a França, o la Lega
Norte a Itàlia. En relació amb això
convé destacar que la gran majoria de partir apareguts a Europa en els darrers
vint anys són partits d’extrema dreta o esquerra.
Aquest tracte privilegiat ha convertit els partits en establishment polític alhora que els ha
allunyat de la gent i dels seus problemes reals com si visquessin en una
dimensió paral·lela tipus Matrix. L’esquerda
entre polítics i societat cada vegada és més ample i si no s’adopten solucions
immediates (llistes obertes, limitació de mandats i càrrecs, eleccions
primàries, mesures de transparència..) es corre el risc que esdevingui
insalvable. El moviment del 15M ha palesat la indignació de part de la
ciutadania envers una determinada manera de fer política. Mirar cap a una altra
banda o tocar el violí és una actitud terriblement irresponsable que pot
comportar conseqüències dramàtiques.
*Article publicat a la revista Valors
