dijous, 31 de gener del 2013
dijous, 24 de gener del 2013
En el mundo existen 6603 think tanks
A pesar de la
crisis, en todo el mundo se han creado 58 tanques de ideas más
Asia y los
países de la Europa del Este los que más think tanks han creado. Estados Unidos
continua siendo el país puntero en la industria de las ideas con un total de
1823.
La nueva
edición del ranking mundial de laboratorios de ideas[1]
que anualmente elabora el programa ThinkTank and Civil Societies de la Universitad de Pensilvania contabiliza 6603 think tanks repartidos en 182 países
diferentes (58 más respecto el 2011):
-
Norteamérica:
1919 (29,1%)
-
Europa:
1836 (27,8%)
-
Asia:
1194 (18%)
-
Latinoamérica
y el Caribe: 721 (11%)
-
África:
550 (8,4%)
-
Norte de África y Oriente Medio: 339 (5,1%)
-
Oceanía:
40 (0,6%)
|
Ranking
|
País
|
Número de TT
|
|
1
|
Estados Unidos
|
1823
|
|
2
|
China
|
429
|
|
3
|
Reino Unido
|
288
|
|
4
|
India
|
269
|
|
5
|
Alemania
|
194
|
|
6
|
Francia
|
177
|
|
7
|
Argentina
|
137
|
|
8
|
Rusia
|
122
|
|
9
|
Japón
|
108
|
|
10
|
Italia
|
107
|
|
... 18
|
España
|
55
|
Ranking de think tanks por países. Fuente: McGann. “2012. The global Go To Think Tanks”
Según el estudio de James McGann, España se mantiene en el
puesto 18 del ranking mundial de think
tanks con la cifra de 55 organizaciones dedicadas a la producción de
conocimiento especializado (la misma que los dos últimos años). Este estancamiento
es consecuencia de la crisis económica que ha paralizado la creación y el
desarrollo de think tanks en España;
sobretodo si se tiene en cuenta la dependencia que estas organizaciones tiene
con las Administraciones públicas.
El mejor laboratorio de ideas español es el Cidob; que
ocupa el puesto número 35 de los mejores think
tanks del mundo con excepción de los norteamericanos. En esta misma
clasificación, el Fride ocupa el puesto 77 y la Faes el 88. En el ranking
general (que incluye Estados Unidos, la Institución Futuro ocupa el puesto 138.
Y, finalmente, el Real Instituto Elcano aparece en el puesto 42 de los think
tanks de la Europa occidental y la Fundación Alternativas en el 74.
Como en los años precederos, la Brookings Institution
sigue siendo el mejor think tank del
mundo; seguida por la Chatham House británica.
Podéis consultar el informe completo en este enlace.
[1] McGANN, J. 2012.
The global Go To Think Tanks. The Leading Public Policy Research Organizations
in the World. Philadelphia: University of Pennsylvania, 2013.
divendres, 4 de gener del 2013
Els think tanks i l'organització científica de la política
En els seus orígens, a partir del Renaixement, la ciència era una
activitat desenvolupada per filòsofs, professors i afeccionats de tota mena que
treballaven de forma aïllada, escampats pels diversos països europeus, però que
sempre procuraven establir relacions entre ells. Aquestes, bàsicament, eren
epistolars. Durant l’era moderna, no es pot dir que, en general, la societat
prestés massa atenció al que feien els científics. Segurament, l’excepció va ser l’Església catòlica; que
vigilava els nous coneixements perquè els considerava contraris als continguts
de les Sagrades Escriptures. Prova d’això, són les accions empreses contra
Galileo Galilei o Giordano Bruno, entre molts altres. Tanmateix, durant la
Il·lustració, les persones es van començar a interessar pels descobriments que
es feien en disciplines com la física, l’astronomia, la medicina o les ciències
naturals. No obstant això, aquest era un interès exclusiu dels cercles
il·lustrats i, per tant, no afectava els àmbits de l’economia o de la política
dels estats. Però l’esclat de la Revolució industrial va significar un punt
d’inflexió. A partir d’aleshores, les aplicacions tecnològiques de la ciència
esdevindrien un dels motors més importants de desenvolupament. De la mateixa
manera, es va encetar un procés d’integració de moltes branques de la ciència
en el sistema industrial, en l’administració pública, en les universitats o en
els instituts de recerca de nova creació.[1]
James A. Smith[2]
assegura que històricament la investigació en ciències socials ha estat guiada
per una successió de metàfores extretes de les ciències clàssiques que han
configurat els mètodes d’investigació. Per exemple, a finals del segle XIX, els
especialistes en ciències socials van adoptar una convincent metàfora mèdica
que els descriu com a professionals que intenten entendre els mals que
afligeixen la societat i descobrir remeis. La Russell Sage Foundation va
utilitzar aquesta metàfora quan es va crear. A la primera dècada del segle XX,
la retòrica de la diagnosi mèdica va començar a competir amb una derivada de
les ciències físiques basada en l’eficiència. Els científics socials, igual que
els enginyers que s’ocupaven de l’eficiència dels motors i de les plantes
industrials, van veure paral·lelismes en el funcionament eficient de les
empreses i la burocràcia. La Brookings Institution o el Twentieth
Century Fund estaven impulsades per aquesta nova metàfora.
D’acord amb això, el taylorisme va suposar una nova forma de
concepció industrial que tenia com a principal objectiu augmentar la
productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. El
creador d’aquest mètode, Frederick W. Taylor, considerava que la indústria
dels Estats Units era víctima de l’ineficiència de molts dels actes diaris de
la seva producció. Per aquest motiu, va realitzar estudis sobre la
racionalització del temps i el moviment orientats a substituir els ineficients
mètodes empírics basats en lleis generals.[3] Aquest mètode es basava en la divisió de les tasques
dels processos de producció mitjançant l’aplicació de coneixements científics
d’orientació positivista i mecanicista a l'estudi de la relació entre l'obrer i
les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar
l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió
sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus
processos i seqüències i el cronometratge de les operacions. L’incorporació
dels científics socials a l’esfera política té a veure amb aquesta organització
científica basada en l’eficiència.[4] Els
reformadors polítics[5] de
finals del segle XIX i principis del XX van arribar a la conclusió que el
govern democràtic milloraria si s’adoptaven més característiques de l’empresa
moderna centralitzada i jeràrquica i s’encarregaven de les tasques
administratives gerent més ben formats.[6]
En aquest context, els think tanks van néixer a inicis del segle
XX com a fruit de l’entusiasme per unes ciències socials que començaven a
consolidar-se. El procés polític requeria l’aplicació de nous mètodes
científics que havien estat testats en l’àmbit industrial: l’expertesa i la
investigació, afavorides per les universitats de l’època, s’havien d’emprar per
professionalitzar el joc polític.[7] Així,
doncs, les anàlisis científiques de les necessitats dels Estats Units derivades
de l’ideal progressista de les polítiques del president William McKinley, en un
primer període i, sobretot, de Theodore Roosevelt, van afavorir la fundació
d’institucions dedicades a la creació de coneixements pràctics i la
participació dels experts en el món de la política. La primera generació
d’institucions d’investigació política es remunta al voltant del 1910, fruit de
la reforma de l’Era progressista i del moviment a favor d’una “administració
científica”. El paper d’aquestes organitzacions era apolític i es centrava en
fer avançar l’interès públic i en l’assessorament especialitzat.[8]
L’augment d’aquest tipus d’organitzacions va anar associat amb la consolidació
dels Estats Units com a potència mundial. De la mateixa manera, la figura de
l’assessor expert i del analista es va consolidar a partir de la II Guerra
Mundial i sovint es va identificar amb un programa o tema particular com, per
exemple, Wilbur Cohen i la seguretat social, Joseph Pechman i la política
impositiva, James R. Schlesinger i la política de defensa o Herbert Stein i la
política econòmica.
Al voltant de 1920, els especialistes en ciències socials van adoptar
una nova metàfora per justificar i guiar la investigació aplicada i, fent-se
ressò del llenguatge de la psicologia, van utilitzar l’expressió “ajust”. En
aquest sentit, van assumir un paper cada cop més actiu i es veien com a experts
que controlaven i ajustaven el sistema polític o econòmic per ajudar-lo a
suportar les commocions del canvi inesperat. Coincidint amb la II Guerra
Mundial, la referència als experts girava entorn a enginyers que dissenyaven i
avaluaven sistemes complexos. Els investigadors de la Rand Corporation,
de l’Urban Institute i d’altres tancs d’idees creats en aquella època
van utilitzar aquesta metàfora fins la desil·lusió pública de la Gran Societat
promoguda pel president Johnson i la catàstrofe del Vietnam. Com a conseqüència
d’això, els treballs dels especialistes socials es van començar a percebre com
a propaganda ideològica o armament intel·lectual.[9]
En relació amb això és
interessant comentar la contribució de determinats think tanks
nord-americans a la consolidació de la ideologia conservadora. Al voltant del 1950 existia una fragmentació latent entre
els diferents sectors del conservadorisme nord-americà. Un grup de persones es
van associar al voltant de William F. Buckley Jr. per explorar una possible
col·laboració per promoure la causa comuna dels conservadors. Una de les
primeres accions que van dur a terme va ser la creació de revistes i centres de
recerca per als seus equips d’experts. Anys més tard, en el context de la
guerra del Vietnam (1958-1975), es van adonar que la majoria dels joves més
brillants del país no combregaven amb els ideals conservadors. En aquest
sentit, Lewis Powell, (a la foto) assessor legal en cap de la cambra de Comerç dels Estats
Units i persona propera al president Nixon, va escriure un memoràndum d’ús
intern que advocava per la fundació d’instituts d’investigació, la creació de
càtedres universitàries i la publicació de llibres amb l’objectiu de promoure
la ideologia conservadora. Fruit d’aquest exhort, el ministre del Tresor de
Nixon, William Simon, va convèncer diverses persones molts poderoses[10]
perquè fundessin la Heritage Foundation,
les càtedres Olin, l’Institut Olin de Havard i altres institucions. L’informe
Powell se sol considerar el tret de sortida dels think tanks republicans i de l’enfocament
de la nova dreta en la política
nord-americana.[11]
Així mateix, Susan George[12]
sosté que els think tanks
conservadors són els responsables del canvi ideològic profund de les darreres
dècades als Estats Units. Entre el 1981 i el 2001, empresaris i potentats
nord-americans van donar més de mil milions de dòlars a la Heritage Foundation, l’American
Enterprise, el Cato o el Manhattan Institute amb l’objectiu de
difondre les idees neoliberals. D’aquesta manera, s’han promogut les idees
neoliberals de pensadors com Samuel P. Huntington, Allan Bloom, Irving Kristol
o Norman Podhoretz, per canviar el paisatge intel·lectual i fomentar la baixada
d’impostos, l’activisme militar i el conservadorisme social, entre d’altres.
En relació amb això, Stenfacic i Delgado[13]
apunten que l’èxit de la contrarevolució conservadora nord-americana dels anys 1980
va ser conseqüència dels factors següents:
1)
Concentració
en un petit nombre d’idees centrals amb objectius clars, unides les unes a les
altres de manera progressiva i encadenada (a diferència de la dispersió de
temes de l’esquerra).
2)
Coherència
ideològica de les temàtiques abordades i planificació estratègica basada en una
sèrie de petites victòries, però progressives a llarg termini. Més que confiar
en la força pròpia i lògica de les idees, prefereixen el treball de persuasió.
3)
Accés
fluid a finançament i forta determinació per obtenir-lo (afinitat ideològica
amb sectors empresarials conservadors).
4)
Millor
arribada i ús intensiu dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio,
televisió i internet).
5)
Millor
gestió de “cervells”, finançant-los des dels seus primers estudis fins a la
seva instal·lació en aquestes entitats o en llocs de responsabilitat política
(tutela). Generalment despleguen un enorme esforç en el reclutament de joves
promeses.
El Projecte per a un Nou Segle Americà (PANC, per les seves
sigles en anglès) representa un dels exemples més paradigmàtics de creació,
difusió i execució d’una ideologia bèl·lica hegemònica. Els fundadors del PANC
retien homenatge a Henry Luce, autor de l’expressió “The
American Century” en una editorial
publicada a la revista Life el febrer
del 1941 ―deu mesos abans de Pearl Harbor― que defensava una intervenció armada a Europa i un nou
ordre mundial de postguerra dominat pels Estats Units. En aquest context, l’any
1997, més d’una vintena d’experts neoconservadors es van reunir per dissenyar
el PANC; la nova visió del lideratge mundial dels Estats Units. En una carta al
president Clinton el 1998, el PANC esbossava el pla d’una dominació
nord-americana sobre el món i s’alçava com l’advocat d’un canvi radical
d’actitud davant l’ONU i propugnava l’enderrocament del règim de Saddam
Hussein.[14]
Amb l’arribada de George W. Bush a la Casa Blanca, el gener de 2001, el
projecte del PANC es va convertir en realitat.
En aquest sentit, no ens ha de sorprendre que les idees del PANC
formessin part de l’agenda presidencial; sobretot perquè gran part dels
redactors del document formaven part del Govern Bush. Entre els signants de la
Declaració de Principis del PANC trobem gent com el vicepresident Dick Cheney;
el cap de l’Estat Major, Lewis Libby; el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld;
o el president del Banc Mundial, Paul Wolfowitz.
Per la seva part, els demòcrates nord-americans van voler
crear un contrapès al poder de les institucions conservadores però no se’n van
sortir per falta de finançament i poc impacte públic. Un dels casos més
flagrants va ser el del Rockridge
Institute, dirigit per George Lakoff, lingüista cognitiu a qui van
encarregar la creació de marcs progressistes que contrarestessin el domini
conservador. Tot i els seus resultats intel·lectuals i la seva influència
política, aquesta organització va tancar l’any 2008 degut a la falta de suport
de l’establishment demòcrata.
En termes generals, es considera que una de les
principals diferències entre els think
tanks conservadors i progressistes és l’ús sistemàtic que fan dels mitjans
de comunicació per modelar l’opinió pública. Mentre que els laboratoris d’idees
liberals i independents es centren principalment en l’anàlisi política, els
conservadors accentuen la influència pública a través dels mitjans de
comunicació.[15] Per
exemple, l’any 2002, la Heritage
Foundation va destinar el 20% del seu pressupost (uns 33 milions de dòlars)
a les relacions públiques i la comunicació. D’acord amb això, diversos estudis[16]
assenyalen que la fortalesa econòmica dels laboratoris d’idees és un dels
majors indicadors de visibilitat mediàtica. Un estudi d'Andrew Rich i R.K.Weaver[17]
sobre think tanks nord-americans
demostra que els tancs d’idees amb més presència mediàtica són mes cridats a
comparèixer davant les institucions parlamentàries. En relació amb això, el
mateix Rich[18]
assegura que existeix una relació entre els laboratoris d’idees més exposats en
els mitjans de comunicació i els considerats més influents pels líders
d’opinió. En aquest sentit, ambdós autors consideren que hi ha dos factors
claus que expliquen la visibilitat mediàtica dels think tanks: els recursos econòmics i la localització.
Pel que fa als
recursos econòmics, cap dels cinc think
tanks de l’estudi de Rich i Weaver amb més impactes mediàtics tenia un
pressupost inferior als 10 milions de dòlars. Per contra, les institucions amb
pressupostos per sota del milió de dòlars van generar molt poca informació. I
en relació a la localització, els catalitzadors d’idees situats a Washington
tenen una certa avantatge respecte els que tenen el seu centre d’operacions en
un altre lloc perquè poden establir vincles amb els periodistes que cobreixen
l’actualitat política nacional.
[1] Vegeu BERRIO, J. “La ciència i els científics en l’espai
públic”. Trípodos Vol. 1 (2005), núm.
17, pp.117-130.
[3] TAYLOR, F. The
Principles of Scientific Management. New York: Harper & Row, 1947, p.6-7.
[4] HABER,
S. Efficiency and Uplift: Scientific
Management in the Progressive Era, 1890-1920. Chicago: University of
Chicago Press, 1964.
[7] XIFRA, J. Els
think tanks, p.14.
[8] HAAS, R. Think
Tanks and U.S. Foreign Policy: A policy-maker’s Perspective.
[9]
SMITH, J. Intermediarios de ideas,
p.39.
[10] El finançament d’aquestes noves institucions procedia
principalment de la banca i del petroli dels Mellon-Scaifes de Pittsburgh, les
fortunes manufactureres de Lynde i Harry Bradley de Milwaukee, els ingressos
energètics de la família Koch de Kansas, els beneficis de l’empresa química de
John M. Olin de Nova York i dels actius cervesers de la dinastia Coors de
Colorado, entre altres.
[12] GEORGE, S. El pensamiento secuestrado. Cómo la derecha
laica y religiosa se ha apoderado de Estados Unidos. Barcelona: Icaria editorial, 2007.
[13] STEFANCIC, J.; DELGADO, R. No mercy: How conservative think tanks and foundations changed the
American social agenda. Philadelphia: Temple University Press, 1996.
[15] Vegeu CASTELLS, M. Comunicación
y poder, p.281.
[16] Vegeu
GOLDENBERG, E. Making the Papers, the
Acces of Resource-Poor Groups to the Metropolitan Press. Lexington:
Lexington books, 1975.
[17] RICH. A.; WEAVER, K. Think Tanks, the Media and the Policy Process. Washington DC:
American Political Science Association, 1997.
[18] RICH, A. Perceptions
of think Tanks in American Politics: A Survey of Congressional Staff and
Journalists. Burson-Marstellar Worldwide Report,
1997.
dimecres, 2 de gener del 2013
Els think tanks britànics
Tot i que la literatura sobre els think tanks parli del model anglosaxó com un bloc monolític, el
cert és que els laboratoris d’idees britànics tenen trets definitoris que els
distingeixen dels nord-americans. La centralització de la vida política i
pública britànica implica que l’accés als decision-makers
sigui a l’abast d’unes quantes institucions prou ben situades; fet que compensa
que no gaudeixin dels mateixos recursos humans i financers que els think tanks nord-americans. D’acord amb això, una
hipòtesi versemblant per tal d’explicar perquè els laboratoris d’idees britànics
no han crescut mai tant com els seus homòlegs als Estats Units és que no hi ha
hagut mai la necessitat d’una tal expansió.[1]
En general, els catalitzadors d’idees britànics tenen un
nucli de personal relativament petit; però en canvi es beneficien d’una xarxa
d’experts ―acadèmics, investigadors i ex polítics― molt àmplia.[2]
El terme think tank es va començar a
consolidar l’any 1971 quan el govern d’Edward Heath va crear el Center Policy Review Staff (CPRS) amb
l’objectiu de realitzar investigació estratègica. No obstant això, els
laboratoris d’idees britànics disposen d’una llarga tradició que es remunta a
la creació de la Fabian Society.[3]
En aquest context, Denham i Garnett[4]
identifiquen quatre etapes en la creació de think
tanks.
La primera coincideix amb la creació de la Fabian Society l’any 1884. En el marc de
la segona revolució industrial, les franquícies electorals es van transformar
per incorporar a la classe treballadora. En relació amb això, els fabians van
explorar noves idees i reformes polítiques en el context del socialisme
democràtic.[5]
La segona etapa d’emergència de think tanks britànics se situa en el període d’entreguerres. Al
febrer de 1931, un nou diari, el Weekend
Review, va publicar un article del seu editor, Max Nicholson, titulat A National Plan for Great Britain i que
recollia la desil·lusió de gran part de la població britànica amb els partits
polítics. Aquest text va inspirar la creació d’un centre d’investigació que es
va batejar amb el nom de Political and
Economic Planning (PEP). En els anys 30, el PEP va produir diversos estudis
en l’àmbit industrial, de la salut i els serveis socials que van anticipar el
futur Estat del Benestar. Una altra institució que va aparèixer durant aquest
període va ser el National Institute of
Economic and Social Research (NIESR).
L’eclosió de la Nova
dreta britànica representa la tercera etapa de creació de think tanks en el Regne Unit i es
caracteritza per la marcada deriva ideològica d’aquestes noves institucions (advocacy tanks). L’Institute of Economic Affairs
(1957), el Centre for Policy Studies
(1974) o l’ASI (1977) són exemples d’aquest període.[6]
Aquestes organitzacions van guiar les polítiques de Margaret Thatcher i els
conservadors britànics en àmbits molt rellevants com la privatització, la
liberalització dels mercats o la reforma laboral.[7]
Finalment, la quarta etapa neix com a reacció als tancs
d’idees inspirats en el lliure mercat que es van crear durant el mandat de
Thatcher. Els nous think tanks ―com
l’Institute for Public Policy Research (1988), The Social Market Foundation (1989) o Demos (1993)― van contribuir a consolidar les polítiques del
laborisme britànic. En aquest sentit, cal
destacar Geoff Mulgan, un dels analistes més innovadors de la societat xarxa,
que va cofundar Demos i més tard va
dirigir la Forward Srategy Unit del
gabinet de Tony Blair. Com a conseqüència del suport de Blair a Bush després de
l’11-S, es va produir una separació entre els think tanks més
perspicaços i el lideratge del Partit Laborista.[8]
[2]MEEGAN, F. Think
Tanks in the UK”. University of Cambridge. [En línia] <http://www.careers.cam.ac.uk/pdocahss/ukthinktanks.pdf> [Consulta: 26 abril 2012]
[3] Vegeu HARRISON, R. “The Fabians: Aspects of a Very
English Socialism”. A: HAMPSHER-MONK, I. (ed.): Defending Politics: Bernard Crick and Pluralism. London: Bristish
Academic Press, 1993.
[4] DENHAM, A.; GARNETT, M. “A ‘hollowed-out’ tradition?
British think tanks in the twenty-first century”. A: STONE, D.; DENHAM, A. Think Tank Traditions. Policy research and
the politics of ideas. Manchester: Manchester University
Press, 2004.
[5] McBRIAR,
A. Fabian Socialism and English Politics
1884-1918. Cambridge: Cambridge University Press, 1966.
[7] Vegeu
PIRIE, M. Micropolitics: The Creation of
Successful Policy. Aldershot: Wildwood House, 1988.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)