divendres, 4 de gener de 2013

Els think tanks i l'organització científica de la política


En els seus orígens, a partir del Renaixement, la ciència era una activitat desenvolupada per filòsofs, professors i afeccionats de tota mena que treballaven de forma aïllada, escampats pels diversos països europeus, però que sempre procuraven establir relacions entre ells. Aquestes, bàsicament, eren epistolars. Durant l’era moderna, no es pot dir que, en general, la societat prestés massa atenció al que feien els científics. Segurament,  l’excepció va ser l’Església catòlica; que vigilava els nous coneixements perquè els considerava contraris als continguts de les Sagrades Escriptures. Prova d’això, són les accions empreses contra Galileo Galilei o Giordano Bruno, entre molts altres. Tanmateix, durant la Il·lustració, les persones es van començar a interessar pels descobriments que es feien en disciplines com la física, l’astronomia, la medicina o les ciències naturals. No obstant això, aquest era un interès exclusiu dels cercles il·lustrats i, per tant, no afectava els àmbits de l’economia o de la política dels estats. Però l’esclat de la Revolució industrial va significar un punt d’inflexió. A partir d’aleshores, les aplicacions tecnològiques de la ciència esdevindrien un dels motors més importants de desenvolupament. De la mateixa manera, es va encetar un procés d’integració de moltes branques de la ciència en el sistema industrial, en l’administració pública, en les universitats o en els instituts de recerca de nova creació.[1]

James A. Smith[2] assegura que històricament la investigació en ciències socials ha estat guiada per una successió de metàfores extretes de les ciències clàssiques que han configurat els mètodes d’investigació. Per exemple, a finals del segle XIX, els especialistes en ciències socials van adoptar una convincent metàfora mèdica que els descriu com a professionals que intenten entendre els mals que afligeixen la societat i descobrir remeis. La Russell Sage Foundation va utilitzar aquesta metàfora quan es va crear. A la primera dècada del segle XX, la retòrica de la diagnosi mèdica va començar a competir amb una derivada de les ciències físiques basada en l’eficiència. Els científics socials, igual que els enginyers que s’ocupaven de l’eficiència dels motors i de les plantes industrials, van veure paral·lelismes en el funcionament eficient de les empreses i la burocràcia. La Brookings Institution o el Twentieth Century Fund estaven impulsades per aquesta nova metàfora.




D’acord amb això, el taylorisme va suposar una nova forma de concepció industrial que tenia com a principal objectiu augmentar la productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. El creador d’aquest mètode, Frederick W. Taylor, considerava que la indústria dels Estats Units era víctima de l’ineficiència de molts dels actes diaris de la seva producció. Per aquest motiu, va realitzar estudis sobre la racionalització del temps i el moviment orientats a substituir els ineficients mètodes empírics basats en lleis generals.[3] Aquest mètode es basava en la divisió de les tasques dels processos de producció mitjançant l’aplicació de coneixements científics d’orientació positivista i mecanicista a l'estudi de la relació entre l'obrer i les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus processos i seqüències i el cronometratge de les operacions. L’incorporació dels científics socials a l’esfera política té a veure amb aquesta organització científica basada en l’eficiència.[4] Els reformadors polítics[5] de finals del segle XIX i principis del XX van arribar a la conclusió que el govern democràtic milloraria si s’adoptaven més característiques de l’empresa moderna centralitzada i jeràrquica i s’encarregaven de les tasques administratives gerent més ben formats.[6]

En aquest context, els think tanks van néixer a inicis del segle XX com a fruit de l’entusiasme per unes ciències socials que començaven a consolidar-se. El procés polític requeria l’aplicació de nous mètodes científics que havien estat testats en l’àmbit industrial: l’expertesa i la investigació, afavorides per les universitats de l’època, s’havien d’emprar per professionalitzar el joc polític.[7] Així, doncs, les anàlisis científiques de les necessitats dels Estats Units derivades de l’ideal progressista de les polítiques del president William McKinley, en un primer període i, sobretot, de Theodore Roosevelt, van afavorir la fundació d’institucions dedicades a la creació de coneixements pràctics i la participació dels experts en el món de la política. La primera generació d’institucions d’investigació política es remunta al voltant del 1910, fruit de la reforma de l’Era progressista i del moviment a favor d’una “administració científica”. El paper d’aquestes organitzacions era apolític i es centrava en fer avançar l’interès públic i en l’assessorament especialitzat.[8] L’augment d’aquest tipus d’organitzacions va anar associat amb la consolidació dels Estats Units com a potència mundial. De la mateixa manera, la figura de l’assessor expert i del analista es va consolidar a partir de la II Guerra Mundial i sovint es va identificar amb un programa o tema particular com, per exemple, Wilbur Cohen i la seguretat social, Joseph Pechman i la política impositiva, James R. Schlesinger i la política de defensa o Herbert Stein i la política econòmica.

Al voltant de 1920, els especialistes en ciències socials van adoptar una nova metàfora per justificar i guiar la investigació aplicada i, fent-se ressò del llenguatge de la psicologia, van utilitzar l’expressió “ajust”. En aquest sentit, van assumir un paper cada cop més actiu i es veien com a experts que controlaven i ajustaven el sistema polític o econòmic per ajudar-lo a suportar les commocions del canvi inesperat. Coincidint amb la II Guerra Mundial, la referència als experts girava entorn a enginyers que dissenyaven i avaluaven sistemes complexos. Els investigadors de la Rand Corporation, de l’Urban Institute i d’altres tancs d’idees creats en aquella època van utilitzar aquesta metàfora fins la desil·lusió pública de la Gran Societat promoguda pel president Johnson i la catàstrofe del Vietnam. Com a conseqüència d’això, els treballs dels especialistes socials es van començar a percebre com a propaganda ideològica o armament intel·lectual.[9]

En relació amb això és interessant comentar la contribució de determinats think tanks nord-americans a la consolidació de la ideologia conservadora. Al voltant del 1950 existia una fragmentació latent entre els diferents sectors del conservadorisme nord-americà. Un grup de persones es van associar al voltant de William F. Buckley Jr. per explorar una possible col·laboració per promoure la causa comuna dels conservadors. Una de les primeres accions que van dur a terme va ser la creació de revistes i centres de recerca per als seus equips d’experts. Anys més tard, en el context de la guerra del Vietnam (1958-1975), es van adonar que la majoria dels joves més brillants del país no combregaven amb els ideals conservadors. En aquest sentit, Lewis Powell, (a la foto) assessor legal en cap de la cambra de Comerç dels Estats Units i persona propera al president Nixon, va escriure un memoràndum d’ús intern que advocava per la fundació d’instituts d’investigació, la creació de càtedres universitàries i la publicació de llibres amb l’objectiu de promoure la ideologia conservadora. Fruit d’aquest exhort, el ministre del Tresor de Nixon, William Simon, va convèncer diverses persones molts poderoses[10] perquè fundessin la Heritage Foundation, les càtedres Olin, l’Institut Olin de Havard i altres institucions. L’informe Powell se sol considerar el tret de sortida dels think tanks republicans i de l’enfocament de la nova dreta en la política nord-americana.[11]


Així mateix, Susan George[12] sosté que els think tanks conservadors són els responsables del canvi ideològic profund de les darreres dècades als Estats Units. Entre el 1981 i el 2001, empresaris i potentats nord-americans van donar més de mil milions de dòlars a la Heritage Foundation, l’American Enterprise, el Cato o el Manhattan Institute amb l’objectiu de difondre les idees neoliberals. D’aquesta manera, s’han promogut les idees neoliberals de pensadors com Samuel P. Huntington, Allan Bloom, Irving Kristol o Norman Podhoretz, per canviar el paisatge intel·lectual i fomentar la baixada d’impostos, l’activisme militar i el conservadorisme social, entre d’altres.

En relació amb això, Stenfacic i Delgado[13] apunten que l’èxit de la contrarevolució conservadora nord-americana dels anys 1980 va ser conseqüència dels factors següents:

1)      Concentració en un petit nombre d’idees centrals amb objectius clars, unides les unes a les altres de manera progressiva i encadenada (a diferència de la dispersió de temes de l’esquerra).
2)      Coherència ideològica de les temàtiques abordades i planificació estratègica basada en una sèrie de petites victòries, però progressives a llarg termini. Més que confiar en la força pròpia i lògica de les idees, prefereixen el treball de persuasió.
3)      Accés fluid a finançament i forta determinació per obtenir-lo (afinitat ideològica amb sectors empresarials conservadors).
4)      Millor arribada i ús intensiu dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, televisió i internet).
5)      Millor gestió de “cervells”, finançant-los des dels seus primers estudis fins a la seva instal·lació en aquestes entitats o en llocs de responsabilitat política (tutela). Generalment despleguen un enorme esforç en el reclutament de joves promeses.

El Projecte per a un Nou Segle Americà (PANC, per les seves sigles en anglès) representa un dels exemples més paradigmàtics de creació, difusió i execució d’una ideologia bèl·lica hegemònica. Els fundadors del PANC retien homenatge a Henry Luce, autor de l’expressió “The American Century” en una editorial publicada a la revista Life el febrer del 1941 ―deu mesos abans de Pearl Harbor― que defensava una intervenció armada a Europa i un nou ordre mundial de postguerra dominat pels Estats Units. En aquest context, l’any 1997, més d’una vintena d’experts neoconservadors es van reunir per dissenyar el PANC; la nova visió del lideratge mundial dels Estats Units. En una carta al president Clinton el 1998, el PANC esbossava el pla d’una dominació nord-americana sobre el món i s’alçava com l’advocat d’un canvi radical d’actitud davant l’ONU i propugnava l’enderrocament del règim de Saddam Hussein.[14]

Amb l’arribada de George W. Bush  a la Casa Blanca, el gener de 2001, el projecte del PANC es va convertir en realitat.  En aquest sentit, no ens ha de sorprendre que les idees del PANC formessin part de l’agenda presidencial; sobretot perquè gran part dels redactors del document formaven part del Govern Bush. Entre els signants de la Declaració de Principis del PANC trobem gent com el vicepresident Dick Cheney; el cap de l’Estat Major, Lewis Libby; el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld; o el president del Banc Mundial, Paul Wolfowitz.

Per la seva part, els demòcrates nord-americans van voler crear un contrapès al poder de les institucions conservadores però no se’n van sortir per falta de finançament i poc impacte públic. Un dels casos més flagrants va ser el del Rockridge Institute, dirigit per George Lakoff, lingüista cognitiu a qui van encarregar la creació de marcs progressistes que contrarestessin el domini conservador. Tot i els seus resultats intel·lectuals i la seva influència política, aquesta organització va tancar l’any 2008 degut a la falta de suport de l’establishment demòcrata.

En termes generals, es considera que una de les principals diferències entre els think tanks conservadors i progressistes és l’ús sistemàtic que fan dels mitjans de comunicació per modelar l’opinió pública. Mentre que els laboratoris d’idees liberals i independents es centren principalment en l’anàlisi política, els conservadors accentuen la influència pública a través dels mitjans de comunicació.[15] Per exemple, l’any 2002, la Heritage Foundation va destinar el 20% del seu pressupost (uns 33 milions de dòlars) a les relacions públiques i la comunicació. D’acord amb això, diversos estudis[16] assenyalen que la fortalesa econòmica dels laboratoris d’idees és un dels majors indicadors de visibilitat mediàtica. Un estudi d'Andrew Rich i R.K.Weaver[17] sobre think tanks nord-americans demostra que els tancs d’idees amb més presència mediàtica són mes cridats a comparèixer davant les institucions parlamentàries. En relació amb això, el mateix Rich[18] assegura que existeix una relació entre els laboratoris d’idees més exposats en els mitjans de comunicació i els considerats més influents pels líders d’opinió. En aquest sentit, ambdós autors consideren que hi ha dos factors claus que expliquen la visibilitat mediàtica dels think tanks: els recursos econòmics i la localització.

Pel que fa als recursos econòmics, cap dels cinc think tanks de l’estudi de Rich i Weaver amb més impactes mediàtics tenia un pressupost inferior als 10 milions de dòlars. Per contra, les institucions amb pressupostos per sota del milió de dòlars van generar molt poca informació. I en relació a la localització, els catalitzadors d’idees situats a Washington tenen una certa avantatge respecte els que tenen el seu centre d’operacions en un altre lloc perquè poden establir vincles amb els periodistes que cobreixen l’actualitat política nacional.


[1] Vegeu BERRIO, J. “La ciència i els científics en l’espai públic”. Trípodos Vol. 1 (2005), núm. 17, pp.117-130.
[2] SMITH, J. Intermediarios de ideas.
[3] TAYLOR, F. The Principles of Scientific Management. New York: Harper & Row, 1947, p.6-7.
[4] HABER, S. Efficiency and Uplift: Scientific Management in the Progressive Era, 1890-1920. Chicago: University of Chicago Press, 1964.
[5] Vegeu FOSDICK, R. Chronicle of Generation. New York: Harper & Bros, 1958.
[6] SMITH, J. Intermediarios de ideas, p.71.
[7] XIFRA, J. Els think tanks, p.14.
[8] HAAS, R. Think Tanks and U.S. Foreign Policy: A policy-maker’s Perspective.
[9] SMITH, J. Intermediarios de ideas, p.39.
[10] El finançament d’aquestes noves institucions procedia principalment de la banca i del petroli dels Mellon-Scaifes de Pittsburgh, les fortunes manufactureres de Lynde i Harry Bradley de Milwaukee, els ingressos energètics de la família Koch de Kansas, els beneficis de l’empresa química de John M. Olin de Nova York i dels actius cervesers de la dinastia Coors de Colorado, entre altres. 
[11] CASTELLS, M. Comunicación y poderMadrid: Alianza editorial, 2009.
[12] GEORGE, S. El pensamiento secuestrado. Cómo la derecha laica y religiosa se ha apoderado de Estados Unidos. Barcelona: Icaria editorial, 2007.
[13] STEFANCIC, J.; DELGADO, R. No mercy: How conservative think tanks and foundations changed the American social agenda. Philadelphia: Temple University Press, 1996.
[14] Vegeu XIFRA, J. Els think tanks. Barcelona: Editorial UOC, 2008, p.27.
[15] Vegeu CASTELLS, M. Comunicación y poder, p.281.
[16] Vegeu GOLDENBERG, E. Making the Papers, the Acces of Resource-Poor Groups to the Metropolitan Press. Lexington: Lexington books, 1975.
[17] RICH. A.; WEAVER, K. Think Tanks, the Media and the Policy Process. Washington DC: American Political Science Association, 1997.
[18] RICH, A. Perceptions of think Tanks in American Politics: A Survey of Congressional Staff and Journalists. Burson-Marstellar Worldwide Report, 1997. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada