Vol guanyar influència a Washington? Financi think tanks

L’acció de lobbisme que es basa en influir sobre un grup d’individus o organitzacions molt influents sobre el tema objecte de decisió es coneix com lobbisme d’altura  o grasstop lobbying. Per la seva condició d’institució investigadora i assessora, els think tanks ―també coneguts com laboratoris d’idees― sovint són objecte d’aquest tipus de lobbisme. Tanmateix, una informació publicada pel The New York Time ha posat en entredit l’essència d’aquestes organitzacions: la credibilitat i el rigor.

Concretament, la notícia del rotatiu novayorquí explica que 64 governs de tot el món ―principalment països d’Europa, de l’Orient Mitjà i altres zones d’Àsia; sobretot dels productors de petroli― han pagat des del 2011 milions de dòlars a 28 think tanks per influir a través d’ells sobre les polítiques de l’executiu nord-americà. Institucions molt prestigioses com l’Atlantic Council, la Brookings Institution o el Center for Strategic and International Studies haurien rebut grans quantitats de diners, segons assenyala el diari.

Espanya apareix citada com un dels països que fa donacions a centres de pensament nord-americans. En aquest cas, les institucions beneficiaries són la Inter-American Dialogue  i la German Marshall Fund of the United States. La primera concentra gran part de la seva investigació en Amèrica Llatina i ha estat una ferma defensora dels acords de lliure comerç amb els Estats Units. La segona es va crear mitjançant les donacions que el Govern alemany va concedir en motiu del 25è aniversari de la commemoració del Pla Marshall. Actualment, aquest think tank es dedica a promoure les relacions entre els Estats Units i Europa. 

Aquestes donacions garanteixen que els think tanks promoguin els interessos dels governs per les institucions nord-americanes i evitar crítiques. Un informe del Ministeri d’Assumptes Exteriors noruec que es cita a la notícia, ho justifica així: “a Washington és difícil per a un país petit tenir accés a polítics poderosos, funcionaris i experts (...). Finançar think tanks influents és una forma de tenir aquest accés i alguns think tanks assenyalen obertament que només poden servir a aquells governs estrangers que donen fons”. El problema de fons d’aquesta pràctica no rau en el fet que determinats governs financin laboratoris d’idees per emprendre recerques; sinó que uns i altres acceptin les donacions per promocionar interessos i orientar investigacions. 

Aquest modus operandi ataca el cor dels think tanks: el prestigi i la credibilitat de les institucions dedicades a la proposició de polítiques públiques. Tradicionalment, els think tanks han cultivat la imatge d’imparcialitat i independència pròpia de les organitzacions que investiguen problemàtiques i després redacten conclusions. No obstant això, l’aparició a escena dels centres militants o advocacy tanks ―una tipologia de think tank amb l’objectiu bàsic d’influenciar directament sobre el debat polític per afavorir determinats posicionaments ideològics― va acabar amb aquesta imatge de puresa.

Un bon exemple sobre això el trobem al llibre de Susan George El pensamiento secuestrado que  explica com els think tanks conservadors van canviar el paisatge intel·lectual de les darreres dècades als Estats Units. Entre el 1981 i el 2001, empresaris i potentats nord-americans van donar més de mil milions de dòlars a la Heritage Foundation, l’American Enterprise Institute o el Cato Institute amb l’objectiu de difondre les idees neoliberals. D’aquesta manera, es van promocionar pensadors com Samuel P. Huntington, Allan Bloom, Irving Kristol o Norman Podhoretz, per fomentar la baixada d’impostos, l’activisme militar i el conservadorisme social, entre d’altres.

Actualment, la proliferació de la tipologia dels centres militants en el món dels think tanks està comportant un augment de la promoció d’interessos per sobre de les reflexions i anàlisis rigoroses i independents. Davant d’aquesta tessitura correm el risc que els informes dels think tank canviïn el segell de qualitat que els ha caracteritzat per l’empremta borrosa de qui paga. I això no és un bon símptoma. 

Article publicat a la revista COMeIN.

Versión en castellano.