dijous, 18 de març del 2010
divendres, 12 de març del 2010
La CatDem marca el full de ruta a Artur Mas
El ‘think tank’ lliurarà demà al líder convergent les conclusions sobre la refundació del catalanisme
Cada vegada més, els ‘think tanks’ tindran més importància a l’hora de dissenyar programes electorals i definir temes estratègics. De les fundacions dels partits catalans, la que més ràpidament ha assimilat l’essència dels ‘think tanks’ nord-americans és la CatDem, organització vinculada a CDC.
Demà, la fundació convergent lliurarà les conclusions dels dos anys de treball sobre la refundació del catalanisme al president de CiU, Atur Mas. Aquest document recull 48 propostes estratègiques fruit d’un debat intern sense pertinences partidistes ni limitacions. En aquest context, noms rellevants del món universitari han col·laborat en l’elaboració d’aquest treball com la rectora de la Universitat Ramon Llull, Esther Giménez-Salinas; la professora d’Economia de la UAB Muriel Casals; el degà de la Facultat de Filosofia de la UB, Jordi Sales; el catedràtic de la Universitat de Standford Joan Ramon Resina, i un llarg etcètera.
A més, el projecte de la Casa Gran compta, a més, amb la participació de l’exconseller de Cultura durant el govern de Pasqual Maragall, Ferran Mascarell; de Jaume Sobrequés, exdirigent del PSC i exdirector del Museu d’Història de Catalunya; del sociolingüista Albert Branchadell, dels escriptors Sam Abrams i Marta Pessarrodona; de l’exdirectora del Patronat Catalunya-Món, Maria do Carmo Marques-Pinto –un fitxatge de Carod-Rovira que va dimitir el 2008–; del professor d’Esade Daniel Ortiz, exmembre d’Unió Democràtica.
Cada vegada més, els ‘think tanks’ tindran més importància a l’hora de dissenyar programes electorals i definir temes estratègics. De les fundacions dels partits catalans, la que més ràpidament ha assimilat l’essència dels ‘think tanks’ nord-americans és la CatDem, organització vinculada a CDC.
Demà, la fundació convergent lliurarà les conclusions dels dos anys de treball sobre la refundació del catalanisme al president de CiU, Atur Mas. Aquest document recull 48 propostes estratègiques fruit d’un debat intern sense pertinences partidistes ni limitacions. En aquest context, noms rellevants del món universitari han col·laborat en l’elaboració d’aquest treball com la rectora de la Universitat Ramon Llull, Esther Giménez-Salinas; la professora d’Economia de la UAB Muriel Casals; el degà de la Facultat de Filosofia de la UB, Jordi Sales; el catedràtic de la Universitat de Standford Joan Ramon Resina, i un llarg etcètera.
A més, el projecte de la Casa Gran compta, a més, amb la participació de l’exconseller de Cultura durant el govern de Pasqual Maragall, Ferran Mascarell; de Jaume Sobrequés, exdirigent del PSC i exdirector del Museu d’Història de Catalunya; del sociolingüista Albert Branchadell, dels escriptors Sam Abrams i Marta Pessarrodona; de l’exdirectora del Patronat Catalunya-Món, Maria do Carmo Marques-Pinto –un fitxatge de Carod-Rovira que va dimitir el 2008–; del professor d’Esade Daniel Ortiz, exmembre d’Unió Democràtica.
diumenge, 7 de març del 2010
Nou bloc de Damià del Clot
Sobre la seva novel·la “Absolut taronja”
Fa uns mesos escrivia aquest apunt sobre el polifacètic Damià del Clot; advocat que combina l’exercici jurídic amb la política municipal i l’escriptura. Aquesta darrera pràctica és la que del Clot està treballant més a fons. Després de guanyar el premi Fité i Rossell amb la novel·la “Absolut taronja”, el jove advocat ha obert un bloc per explicar les evolucions del llibre i les noves aventures editorials. Aquí teniu l’ enllaç.
Haig de reconèixer que encara tinc pendent la lectura d’aquesta nova novel·la. Ja vaig llegir “Notes d’un viatge a l’infern” i vaig descobrir un Damià del Clot completament diferent a l’advocat que coneixia. El del Clot escriptor és una persona desacomplexada. Segons em diu, a “Absolut taronja” encara explota més aquesta vessant. Des de l’editorial Columna el comparen amb Llúcia Ramis, recent guanyador del Premi Josep Pla i autora de “Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys”. Fa pocs dies l’he acabada de llegir. És una obra que intenta descriure una generació i que té episodis interessants. Ara caldrà llegir la d’en Damià del Clot. De moment, podem anar fent tastets amb el bloc.
Fa uns mesos escrivia aquest apunt sobre el polifacètic Damià del Clot; advocat que combina l’exercici jurídic amb la política municipal i l’escriptura. Aquesta darrera pràctica és la que del Clot està treballant més a fons. Després de guanyar el premi Fité i Rossell amb la novel·la “Absolut taronja”, el jove advocat ha obert un bloc per explicar les evolucions del llibre i les noves aventures editorials. Aquí teniu l’ enllaç.
Haig de reconèixer que encara tinc pendent la lectura d’aquesta nova novel·la. Ja vaig llegir “Notes d’un viatge a l’infern” i vaig descobrir un Damià del Clot completament diferent a l’advocat que coneixia. El del Clot escriptor és una persona desacomplexada. Segons em diu, a “Absolut taronja” encara explota més aquesta vessant. Des de l’editorial Columna el comparen amb Llúcia Ramis, recent guanyador del Premi Josep Pla i autora de “Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys”. Fa pocs dies l’he acabada de llegir. És una obra que intenta descriure una generació i que té episodis interessants. Ara caldrà llegir la d’en Damià del Clot. De moment, podem anar fent tastets amb el bloc.
dimecres, 3 de març del 2010
Reivindicar Moisès Villèlia
Possiblement, algun lector de Mataró Notícies té el sa costum de passejar per la plaça de la Brisa de la nostra ciutat. De ben segur, alguna vegada haurà observat amb curiositat l’estàtua que presideix aquest espai dedicada al ‘treball i als dies’. L’autor de l’obra és en Moisès Villèlia, un escultor poc reivindicat a Mataró i que gaudeix de prestigi a Amèrica del Sud. A més, l’obra que tenim a la plaça de la Brisa deu ser de les poques que es conserven (i es conservaran) de Villèlia ja que la majoria d’escultures les va realitzar mitjançant la utilització de materials orgànics ―com els cactus, les carabasses o les canyes de bambú―. Aquest artista va rebutjar totes les vies que podien portar-lo cap a l’èxit fàcil i material per centrar-se en els camins de les escultures mòbils. Per això, la presència de la petjada duradora de l’artista efímer per definició confereix a Mataró un estatus únic que hauria d’explotar culturalment.
La relació de l’artista amb la ciutat es remunta a finals de la Guerra Civil quan el pare Villèlia s’instal·la a Mataró, fugint de l’ambient hostil de la postguerra a Barcelona, on treballarà a la fàbrica de mobles de Can Domènech. L’any 1944, pare i fill obren el seu propi taller al número 34 del carrer Fray Luis de León i, després, al 66 del carrer de Sant Sadurní. Poc temps més tard, Moisès Villèlia es cridat a files i el destinen a l’Àfrica. Servint a Melilla coincidirà amb Miquel Rué, pintor introduït en l’avanguarda artística barcelonina. Fruit d’aquesta amistat, Moisès decidirà que vol ser artista.
Com a conseqüència d’aquest entusiasme, l’any 1954, el jove escultor decideix presentar unes talles al Museu Municipal de Mataró. Será en aquesta exposició on coincidirà per primer cop amb el poeta Joan Brossa. D’aquesta trobada va sorgir una amistat sòlida i Brossa introduirà introduirà Villèlia en el grup Dau al Set. De Mataró es va traslladar a la localitat veïna de Cabrils. Allí comença un esplèndid capítol de tertúlies fins a la matinada que van comptar amb la presència d’artistes com l’esmentat Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró o Josep M. Mestres Quadreny. Les nits d’estiu, sota els estels; a l’hivern, prop de la llar de foc.
Després d’una estada de dos anys a París, l’any 1969 Villèlia se’n va a Equador i la seva obra s’inspira en l’art primitiu. A Quito, l’escultor solia dir: “quan torni a Catalunya vull viure al Pirineu”. I dit i fet. L’escultor va passar els seus últims dies de vida a Molló.
Aquest és un recorregut lleuger de la vida i obra de Moisès Villèlia. Fins el moment, la seva trajectòria sembla haver-se esfumat com una de les seves escultures orgàniques. La seva originalitat, puresa, tècnica i autenticitat bé mereixen un reconeixement sonor i decidit que Mataró ―el seu bressol artístic― no hauria de demorar més.
Publicat a Matarónotícies.cat
dimarts, 23 de febrer del 2010
Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió ala Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.
L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànim consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col•labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
dilluns, 15 de febrer del 2010
E-politicae
De la mà d’en Bernat Costas m’estreno a e-politicae; un portal de formació en comunicació política. De moment, publicaré una trilogia sobre think tanks. Aquí teniu el primer lliurament.
dimecres, 10 de febrer del 2010
‘Retòrica, màrqueting d'idees i legitimació política’
En Jordi Xifra i en Josep Maria Terricabras acaben de treure un llibre que recull una selecció d’articles d’ambdós acadèmics al voltant de la retòrica i el màrqueting de les idees. Llibre molt interessant del que avanço un petit extracte:
Fins ara, l’eloqüència, l’art de parlar bé, tenia només la llum i l’ombra del parlant davant d’uns oients: la llum era la seva capacitat d’argumentar correctament, de presentar la pròpia causa de manera adequada; l’ombra consistia en el fet que, sovint, l’ús brillant de les paraules podia encegar, fins i tot estabornir, l’auditori, de manera que un bon orador fos capaç de manipular l’audiència i de guanyar-la per a la seva causa amb raons poc sòlides o fins i tot sense gaire raons.
Avui, però, la llum i l’ombra de la retòrica ja no són només les del parlant sinó també les del plató de televisió, que amplifica o dissimula idees, que concentra o distreu l’atenció. La retòrica política i, específicament, la retòrica electoral s’han convertit en matèria de màrqueting per a les masses: si bé continua essent cert que, en unes eleccions, convé vendre les idees i els projectes que proposa el personatge, cada dia és més cert també que el que es busca sobretot, abans que vendre les seves idees, és vendre el personatge mateix, el seu aspecte, el seu posat, el seu somriure, la seva presència. Si s’aconsegueix l’acceptació del personatge, si s’aconsegueix que l’auditori li reconegui «glamour» –o fins i tot, «carisma»–, llavors les seves idees i els seus projectes poden passar a un segon pla, ja no són l’objecte principal de l’escrutini, perquè aquest escrutini ha passat satisfactòriament el filtre de la imatge.
Per això és tan important que la càmera «estimi» el candidat, que el projecti bé. Les pàgines que segueixen, però, no van en aquesta direcció. La seva intenció és la de destacar i examinar els aspectes argumentatius i retòrics en un acte polític televisat, aquells aspectes que precisament poden quedar a les fosques quan els focus del plató són tan potents que ressalten la imatge i deixen un xic de banda la paraula, la seva força, el seu missatge.
Fins ara, l’eloqüència, l’art de parlar bé, tenia només la llum i l’ombra del parlant davant d’uns oients: la llum era la seva capacitat d’argumentar correctament, de presentar la pròpia causa de manera adequada; l’ombra consistia en el fet que, sovint, l’ús brillant de les paraules podia encegar, fins i tot estabornir, l’auditori, de manera que un bon orador fos capaç de manipular l’audiència i de guanyar-la per a la seva causa amb raons poc sòlides o fins i tot sense gaire raons.
Avui, però, la llum i l’ombra de la retòrica ja no són només les del parlant sinó també les del plató de televisió, que amplifica o dissimula idees, que concentra o distreu l’atenció. La retòrica política i, específicament, la retòrica electoral s’han convertit en matèria de màrqueting per a les masses: si bé continua essent cert que, en unes eleccions, convé vendre les idees i els projectes que proposa el personatge, cada dia és més cert també que el que es busca sobretot, abans que vendre les seves idees, és vendre el personatge mateix, el seu aspecte, el seu posat, el seu somriure, la seva presència. Si s’aconsegueix l’acceptació del personatge, si s’aconsegueix que l’auditori li reconegui «glamour» –o fins i tot, «carisma»–, llavors les seves idees i els seus projectes poden passar a un segon pla, ja no són l’objecte principal de l’escrutini, perquè aquest escrutini ha passat satisfactòriament el filtre de la imatge.
Per això és tan important que la càmera «estimi» el candidat, que el projecti bé. Les pàgines que segueixen, però, no van en aquesta direcció. La seva intenció és la de destacar i examinar els aspectes argumentatius i retòrics en un acte polític televisat, aquells aspectes que precisament poden quedar a les fosques quan els focus del plató són tan potents que ressalten la imatge i deixen un xic de banda la paraula, la seva força, el seu missatge.
dijous, 4 de febrer del 2010
Que ‘Saul.cat’ ens contagiï
El nostre periodista 2.0 més dinàmic i referent, en Saül Gordillo, ha fet un nou pas endavant i ha transformat el seu bloc en un autèntic portal que reuneix el seu famós ‘bloc sense fulls’ amb els apartats de l’última hora a través del twitter, de fotos, de llibres i de documents. Tot plegat constitueix un conglomerat comunicatiu molt interessant.
Gordillo ha revolucionat el panorama periodístic 2.0. Som molts els que hem millorat el nostre bloc seguint l’estela del ‘bloc sense fulls’. Som molts els que hem navegat per altres blocs a partir del poliblocs. Som molts els que diàriament aprenem de la “murrieria 2.0” d’en Saül. L’actual director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) s’ha construït un perfil digital pioner i innovador que es reinventa constantment. En Saül ha sabut interpretar les possibilitats comunicatives de la xarxa i ha fet escola. En aquest sentit, ha aplicat la seva visió de la comunicació en tots els projectes que ha dirigit. El darrer exemple el trobem a l’ACN; on ha revolucionat completament la redacció introduint millores tecnològiques, signant convenis de col·laboració i fitxant a periodistes molt inquiets i compromesos amb la professió, com el bon amic Oriol Burgada.
Algú podrà interpretar aquest escrit com una ensabonada. No és aquesta la intenció. Simplement és un reconeixement a la feina ben feta (com diu l’anunci). En un país on la crítica gratuïta és una pràctica molt habitual cal reivindicar la divulgació de les experiències dignes d’imitar. Però, a part d’això, la inspiració d’aquest post es troba en l’article que avui ha escrit en Gordillo fent referència al 15è aniversari del l’edició d’El Punt al Maresme. Més enllà dels canvis organitzatius que ha patit el diari, trobo a faltar un lideratge ferm que apropi el principal diari en paper a la comarca. Trobo a faltar redactors que complementin la informació comarcal a través d’un bloc. Trobo a faltar més sacsejades a la nostra allargassada comarca.
Tenim Maresmesfera, tenim Gordillo, tenim l’”esperit d’Arenys de Munt”, tenim periodistes culs inquiets com en Joan Salicrú (que hauria de trencar més els límits temàtics mataronins), tenim polítics 2.0 (Joan Antoni Baron, Miquel Buch, Andreu Francisco, Bernat Costas...), tenim Premi Blocs del Diari Maresme, tenim activistes de la xarxa (Joan Safont, Ivan Aranda, Maiol Sanaüja, Xavier Mir...). Tenim blocs que fan de diari (Malgrat confidencial, Tu ets Cabrils...), tenim “La Riera” de TV3. Tenim moltes potencialitats... però trobo a faltar “fer comarca”aprofitant les eines socials, conjuminar esforços i entrellaçar més lligams. Que ‘Saul.cat’ ens contagiï... Algú té la mateixa sensació? Teniu idees?
Gordillo ha revolucionat el panorama periodístic 2.0. Som molts els que hem millorat el nostre bloc seguint l’estela del ‘bloc sense fulls’. Som molts els que hem navegat per altres blocs a partir del poliblocs. Som molts els que diàriament aprenem de la “murrieria 2.0” d’en Saül. L’actual director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) s’ha construït un perfil digital pioner i innovador que es reinventa constantment. En Saül ha sabut interpretar les possibilitats comunicatives de la xarxa i ha fet escola. En aquest sentit, ha aplicat la seva visió de la comunicació en tots els projectes que ha dirigit. El darrer exemple el trobem a l’ACN; on ha revolucionat completament la redacció introduint millores tecnològiques, signant convenis de col·laboració i fitxant a periodistes molt inquiets i compromesos amb la professió, com el bon amic Oriol Burgada.
Algú podrà interpretar aquest escrit com una ensabonada. No és aquesta la intenció. Simplement és un reconeixement a la feina ben feta (com diu l’anunci). En un país on la crítica gratuïta és una pràctica molt habitual cal reivindicar la divulgació de les experiències dignes d’imitar. Però, a part d’això, la inspiració d’aquest post es troba en l’article que avui ha escrit en Gordillo fent referència al 15è aniversari del l’edició d’El Punt al Maresme. Més enllà dels canvis organitzatius que ha patit el diari, trobo a faltar un lideratge ferm que apropi el principal diari en paper a la comarca. Trobo a faltar redactors que complementin la informació comarcal a través d’un bloc. Trobo a faltar més sacsejades a la nostra allargassada comarca.
Tenim Maresmesfera, tenim Gordillo, tenim l’”esperit d’Arenys de Munt”, tenim periodistes culs inquiets com en Joan Salicrú (que hauria de trencar més els límits temàtics mataronins), tenim polítics 2.0 (Joan Antoni Baron, Miquel Buch, Andreu Francisco, Bernat Costas...), tenim Premi Blocs del Diari Maresme, tenim activistes de la xarxa (Joan Safont, Ivan Aranda, Maiol Sanaüja, Xavier Mir...). Tenim blocs que fan de diari (Malgrat confidencial, Tu ets Cabrils...), tenim “La Riera” de TV3. Tenim moltes potencialitats... però trobo a faltar “fer comarca”aprofitant les eines socials, conjuminar esforços i entrellaçar més lligams. Que ‘Saul.cat’ ens contagiï... Algú té la mateixa sensació? Teniu idees?
dimecres, 3 de febrer del 2010
(Re)pensar els valors de la política
Ahir, la revista Valors va organitzar una nova taula rodona al voltant de l’estat actual de la política titulada “Valors i política: una aliança possible?” i que va comptar amb la presència del president del Parlament, Ernest Benach; del periodista Francesc-Marc Alvaro i de l’assessor en comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí. Les dades del darrer baròmetre del CEO demostren que cal una reflexió profunda i reposada sobre la política. Concretament, l’enquesta assenyala que la segona preocupació de la ciutadania és la insatisfacció amb els polítics i la política. Cal prendre bona nota d’això.
En Joan Salicrú, un dels directors de la revista Valors, ha penjat un post que recull de manera fidedigna gran part del que es va dir a la taula rodona. Per la meva part, destacaré alguna de les intervencions dels convidats.
Antoni Gutiérrez-Rubí: “Hi ha una llum d’optimisme: la capacitat mobilitzadora del discurs de l’esperança”.
En Joan Salicrú, un dels directors de la revista Valors, ha penjat un post que recull de manera fidedigna gran part del que es va dir a la taula rodona. Per la meva part, destacaré alguna de les intervencions dels convidats.
Antoni Gutiérrez-Rubí: “Hi ha una llum d’optimisme: la capacitat mobilitzadora del discurs de l’esperança”. En Gutiérrez-Rubí és un gurú de la comunicació política. És una persona molt llegida que escriu periòdicament en diversos mitjans sobre temes de comunicació (aprofito per destacar els articles que realitza a la revista de la Fundació Campalans). En aquest sentit, va elaborar un discurs optimista sobre la política i va fer un cant a l’esperança. Sentint-lo, em va venir al cap la campanya presidencial d’Obama. En aquest mateix sentit, Gutiérrez-Rubí va denunciar que els polítics es passen el dia reaccionant; fet que molts cops els impedeix reflexionar. Aquesta és la política “fast food” derivada d’un context materialista.
Personalment, em va agradar molt la intervenció de l’Alvaro. Punyent, realista i suggeridora. Plantejant generals va concretar molt. Va començar la seva exposició explicant que totes les polítiques es fonamenten sobre uns valors, “fins i tot l’Alemanya de Hitler”. En relació amb això, va assegurar que no coneix cap partit que estigui en contra de la llibertat. “Però quina llibertat?!”. Aquí és on entren els programes, la ideologia. Parafrasejant Isaiah Berlin va assegurar que la política sempre és tràgica perquè ha de decidir entre dos mals. Per tant, cal valentia, determinació, coratge i responsabilitat. Etimològicament, és responsable aquell qui respon dels seus actes. Per això, Alvaro va concloure que la primera corrupció política és la irresponsabilitat. Pensem-hi.
Davant la sacsejada general que el país va patir com a conseqüències dels casos ‘Pretòria’ i ‘Millet’, el president Benach va saltar a la palestra amb una bateria de propostes com, per exemple, la reforma de la Sindicatura de Comptes, l’aprovació de la llei electoral o la redacció d’un Codi de bones pràctiques per a càrrecs públics. Alguns secors el van titllar d’oportunista però calia una resposta al desgavell. Enllaço una de les conclusions d’en Francesc-Marc Alvaro amb la idea central del president Benach: el tacticisme ha aparcat reformes polítiques que la complexitat de les societats del segle XXI exigien. Concretament, Benach es va referir a l’aprovació de la llei electoral però n’hi ha més. Aquest abandó ha proporcionat munició als abanderats de discursos demagògics i populistes. D’acord amb això, el president del Parlament va assegurar que “l’interès col·lectiu és un dels grans oblidats de la nostra societat”.
dimarts, 2 de febrer del 2010
El Diari Maresme fa un canvi de ‘look’
Aquest dilluns el Diari Maresme ha fet bona la dita clàssica de “renovar-se o morir” i ha modificat el disseny del diari. Després de 3 anys de vida, els responsables d’aquest diari electrònic han volgut canviar la imatge per seguir evolucionant dins del panorama comunicatiu de la comarca. Endavant i molta sort!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)