"Els lobbies", de Jordi Xifra

L’amic Xifra ha tret un nou llibre a la col·lecció ‘Vull saber’ de la UOC. Després dels think tanks, era és el torn dels lobbies; una activitat poc reconeguda que compta amb una mala premsa. Us recomano aquest llibre per conèixer una mica més la realitat dels lobbies.

Un treball sobre l’eix mediterrani guanya el 13è premi d’assaig polític Trias Fargas

L’autor és el professor de la Universitat de València Josep Vicent Boira


El professor de la Universitat de València (UV), Josep Vicent Boira, amb el treball 'La Commonwealth catalano-valenciana. La formació de l'eix mediterrani al segle XX. Les relacions econòmiques de Catalunya i València' ha estat el guanyador de la 13è edició del premi d’assaig polític Trias Fargas. Ahir a la nit, en el marc de La nit del pensament, el president de CiU, Artur Mas, i el director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines, van concedir el guardó a Boira.

En aquest context, Mas va remarcar que quan catalans i valencians intenten 'guanyar-se per separat els favors de Madrid' llavors acaben sent una 'perifèria'. En canvi, quan identifiquen els punts forts i van units, poden aspirar, ha dit, 'a ser el centre d'un espai geogràfic, no només en termes europeus, sinó també en termes mediterranis'.

Saramago: “Déu no és algú de fiar”

Torna el Saramago més audaç i polèmic

Avui La Vanguardia publica una entrevista a José Saramago en motiu de la presentació de la seva darrera obra titualda “Caín”. En aquests moments l’estic llegint, però us puc avançar que no té res a veure a “El viatge de l’elefant”, “Les intermitències de la mort” o “Assaig sobre la lucidesa”, de les seves últimes novel·les publicades que havien baixat considerablement de qualitat respecte de les novel·les anteriors al Premi Nobel. El Saramago de “Caín” recupera l’estil audaç, substanciós i polèmic dels millors temps. Properament, la crítica del llibre.

Els manufacturers del discurs polític

Segons Margarida Bassols, autora del llibre El llenguatge dels polítics, discurs polític i democràcia és un binomi indestriable, el coneixement de l’un fa possible el funcionament adequat de l’altra. En aquest context, la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política —impulsada per l’amic Toni Aira (bloc)— ha organitzat una taula rodona titulada ‘L’storytelling català: qui crea el discurs polític a Catalunya?’ que comptarà amb la presència dels manufacturers dels discursos dels principals partits polítics. Fins l’aparició de Jon Favreau (a la foto), el jove que escrivia els brillants discursos d’Obama durant la campanya presidencial amb frases ja mítiques com el ‘Yes, we can’, la figura dels speechwriters no estava reconeguda i valorada.

A Catalunya, un dels primers polítics que va concebre el míting —i per tant, la creació del discurs polític— com un gènere que necessitava tècnica i pràctica va ser Josep Lluís Carod-Rovira. Tothom recordarà el Carod orador de la campanya del 2003 amb allò de “les mans netes” i “voteu amb el cor” que tantes llàgrimes va arrencar.

Segons Gregory i Carroll, els textos que tenen l’origen en l’escriptura no han de ser descodificats necessàriament mitjançant la lectura. D’acord amb això, a l’hora d’escriure un discurs que serà interpretat en públic cal ser conscient d’una sèrie de premisses com una densitat informativa menor, una sintaxi ordenada, un lèxic habitual, un ritme acurat i un cert grau de repetició.

Amb el temps, el nou màrqueting polític ha fet necessària l’expertesa a l’hora d’elaborar discurs i comunicar idees. L’artesà del discurs ha de tenir molt clar que allò escrit serà pronunciat i, per tant, s’ha de jugar amb el to i el ritme, amb l’humor i l’emoció, amb la combinació de frases llargues i curtes, amb les metàfores necessàries (i entenedores) sense abusar de la poètica.
A part dels speechwriters que intervindran dimarts vinent (Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV), m’agradaria destacar d’altres artesans del discurs no merament polítics.

De ben segur que també recordareu el discurs del president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, a l’auditori de les Nacions Unides el 8 de setembre del 2006. Aquest va ser obra del llavors cap de comunicació del Barça, Jordi Badia (bloc). Un altre discurs que m’agradaria destacar per desacomplexat, fresc i irònic és el de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt el 10 d’octubre del 2007 (segur recordareu allò d’ “una polla xica, pica, pellarica...”).

Dimarts vinent tindrem l’ocasió d’escoltar els manufacturers del discurs polític català i reflexionar sobre l’actual estat de la comunicació política a Catalunya. Tal com està en aquests moments el pati del nostre ‘oasi català’, els nostres artesans del discurs polític ja poden anar treien punta al llapis que mobilitzar l’electorat no serà una tasca fàcil.

Són els laboratoris d’idees dels partits mers instruments de finançament?

CiU retreu al PSC les aportacions de l’Obra Social de Caixa Catalunya a la Fundació Campalans



CiU es defensa atacant. Després de les acusacions socialistes sobre les dubtoses subvencions que la Fundació Orfeó català va donar a la Trias Fargas, ara els convergents carreguen contra els convenis que l’Obra Social de Caixa Catalunya, presidida per Narcís Serra, va signar amb la Fundació Rafel Campalans del PSC. Sense cap mena de dubte, les dues operacions econòmiques són legals. Ara bé, quan ens traslladem al terreny ètic, la situació ja no és tan clara.

Aquests episodis s’emmarquen en el model europeu de think tanks que es diferencia del nord-americà —a part de la diferèncai de pressupostos i staff a favor dels EE.UU— en els nivells de transparència. Això torna a reobrir un debat que no s’ha de defugir: el del finançament dels partits polítics.

Tot i que amb alguna tímida excepció, la majoria de fundacions dels partits estan més a prop de ser meres gestores de subvencions públiques que autèntics laboratoris d’idees. Els think tanks són institucions essencialment nord-americanes perquè van néixer en el si d’un sistema polític marcat per l’absència de partits polítics forts, per la fragmentació del sistema governamental i per la manca d’estructures corporatives (com sindicats o organitzacions patronals).

En canvi, els sistemes polític com el català no són favorables a la creació de think tanks com els del model dels EE.UU. Això no vol dir que no hi tinguin cabuda. Ans al contrari. Però s’ha de trobar l’encaix i el rol dels laboratoris d’idees dins l’oasi català. No obstant això, el que sí que està molt clar és que no han de servir de finançadora dels partits.

La Fundació Campalans insta la Trias Fargas a ensenyar els comptes

Extrec aquesta informació de l diari Avui. El director de la Fundació Rafael Campalans (PSC), Albert Aixalà, va aprofitar la presentació de la memòria d'activitats de l'entitat durant el 2008 i la memòria econòmica per reclamar un gest de transparència a la Fundació Trias Fargas. En aquest sentit, va criticar que no s'hagi concretat el destí dels diners que va rebre la fundació de CDC de la del Palau de la Música per a la promoció de la cultura catalana i si es van dedicar a aquest fi.

Aixalà, que va negar que la seva entitat hagués rebut diners del Palau, va recordar que al PSC no es veu lícit que fons del Palau anessin a una entitat vinculada a un partit. La principal font d'ingressos de la Campalans el 2008 va ser la subvenció del ministeri de Cultura, 470.000 euros, que rep en funció dels vots en les generals. També hi col•laboren la conselleria de Justícia, la Diputació de Barcelona i el ministeri d'Educació, entre altres institucions. I a través d'un conveni amb l'Obra Social de Caixa Catalunya, també va obtenir 50.000 euros. Els 29.000 euros de donatius corresponen a les quotes dels amics de la fundació.

Per la seva banda, el secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, va acusar el PSC de promoure un judici paral•lel contra Convergència amb un estil de política de "poc nivell moral", en posar en dubte l'actuació de la Fundació Trias Fargas. Puig va garantir la legalitat dels convenis amb el Palau. Prèviament, el portaveu de CiU al Parlament, Oriol Pujol, no va descartar que Millet s'apropiés de fons destinats a fundacions externes.

El ‘cas Millet’ reobre el debat sobre el finançament dels partits polítics

L’enrenou dels desviaments de fons públics protagonitzats per Fèlix Millet ha trasbalsat l’oasi català. Com a conseqüència d’estirar el fil, cada dia apareixen noves relacions entre Millet amb diverses fundacions properes a partits polítics. A més a més de les donacions a la Fundació Espai Catalunya d’Àngel Colom, també ha transcendit que Millet va donar diners a la Fundació Trias Fargas i, fins i tot, que entre el 2003 i el 2007 va ser membre de l’Institut Futur de la FAES catalana. En aquest sentit, us “pasto” una informació de Catalunya Press sobre aquests darrers episodis.