dissabte, 17 d’octubre de 2009

Els manufacturers del discurs polític


Segons Margarida Bassols, autora del llibre El llenguatge dels polítics, discurs polític i democràcia és un binomi indestriable, el coneixement de l’un fa possible el funcionament adequat de l’altra. En aquest context, la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política —impulsada per l’amic Toni Aira (bloc)— ha organitzat una taula rodona titulada ‘L’storytelling català: qui crea el discurs polític a Catalunya?’ que comptarà amb la presència dels manufacturers dels discursos dels principals partits polítics. Fins l’aparició de Jon Favreau (a la foto), el jove que escrivia els brillants discursos d’Obama durant la campanya presidencial amb frases ja mítiques com el ‘Yes, we can’, la figura dels speechwriters no estava reconeguda i valorada.

A Catalunya, un dels primers polítics que va concebre el míting —i per tant, la creació del discurs polític— com un gènere que necessitava tècnica i pràctica va ser Josep Lluís Carod-Rovira. Tothom recordarà el Carod orador de la campanya del 2003 amb allò de “les mans netes” i “voteu amb el cor” que tantes llàgrimes va arrencar.

Segons Gregory i Carroll, els textos que tenen l’origen en l’escriptura no han de ser descodificats necessàriament mitjançant la lectura. D’acord amb això, a l’hora d’escriure un discurs que serà interpretat en públic cal ser conscient d’una sèrie de premisses com una densitat informativa menor, una sintaxi ordenada, un lèxic habitual, un ritme acurat i un cert grau de repetició.
Amb el temps, el nou màrqueting polític ha fet necessària l’expertesa a l’hora d’elaborar discurs i comunicar idees. L’artesà del discurs ha de tenir molt clar que allò escrit serà pronunciat i, per tant, s’ha de jugar amb el to i el ritme, amb l’humor i l’emoció, amb la combinació de frases llargues i curtes, amb les metàfores necessàries (i entenedores) sense abusar de la poètica.
A part dels speechwriters que intervindran dimarts vinent (Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV), m’agradaria destacar d’altres artesans del discurs no merament polítics.

De ben segur que també recordareu el discurs del president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, a l’auditori de les Nacions Unides el 8 de setembre del 2006. Aquest va ser obra del llavors cap de comunicació del Barça, Jordi Badia (bloc). Un altre discurs que m’agradaria destacar per desacomplexat, fresc i irònic és el de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt el 10 d’octubre del 2007 (segur recordareu allò d’ “una polla xica, pica, pellarica...”).

Dimarts vinent tindrem l’ocasió d’escoltar els manufacturers del discurs polític català i reflexionar sobre l’actual estat de la comunicació política a Catalunya. Tal com està en aquests moments el pati del nostre ‘oasi català’, els nostres artesans del discurs polític ja poden anar treien punta al llapis que mobilitzar l’electorat no serà una tasca fàcil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada