CiU es defensa atacant. Després de les acusacions socialistes sobre les dubtoses subvencions que la Fundació Orfeó català va donar a la Trias Fargas, ara els convergents carreguen contra els convenis que l’Obra Social de Caixa Catalunya, presidida per Narcís Serra, va signar amb la Fundació Rafel Campalans del PSC. Sense cap mena de dubte, les dues operacions econòmiques són legals. Ara bé, quan ens traslladem al terreny ètic, la situació ja no és tan clara.
Aquests episodis s’emmarquen en el model europeu de think tanks que es diferencia del nord-americà —a part de la diferèncai de pressupostos i staff a favor dels EE.UU— en els nivells de transparència. Això torna a reobrir un debat que no s’ha de defugir: el del finançament dels partits polítics.
Tot i que amb alguna tímida excepció, la majoria de fundacions dels partits estan més a prop de ser meres gestores de subvencions públiques que autèntics laboratoris d’idees. Els think tanks són institucions essencialment nord-americanes perquè van néixer en el si d’un sistema polític marcat per l’absència de partits polítics forts, per la fragmentació del sistema governamental i per la manca d’estructures corporatives (com sindicats o organitzacions patronals).
En canvi, els sistemes polític com el català no són favorables a la creació de think tanks com els del model dels EE.UU. Això no vol dir que no hi tinguin cabuda. Ans al contrari. Però s’ha de trobar l’encaix i el rol dels laboratoris d’idees dins l’oasi català. No obstant això, el que sí que està molt clar és que no han de servir de finançadora dels partits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada