L’estàndard italià de think
tanks es basa en la tipologia d’«Organitzacions d’investigació contractada»;
és a dir: la motivació de la recerca neix de l’encàrrec d’un client. No obstant
això, els instituts italians no són tan dependents dels contractes
d’investigació com pot semblar a priori. El 60% dels ingressos d’aquestes
organitzacions venen de contribucions no condicionades i la resta provenen dels
contractes. La Fondazione Agnelli o
el Centro Studi Investimenti Sociali
en són bons exemples. Segons Sonia Lucarelli i Claudio Radaelli,[1]
la relació entre client i institució és dialèctica. En molts casos, el primer
acudeix al centre de pensament amb una idea molt vague i aquest té marge per
reformular la sol·licitud inicial. En
aquest sentit, un dels eslògans més utilitzat entre els laboratoris d’idees
italians diu que l’oferta educa la demanda de recerca.
Un altre tipologia de think
tanks italians són els que adopten una orientació ideològica concreta com
la Fondazione Einaudi; però malgrat
el proselitisme que pregonen no tenen una política comunicativa agressiva com
els «centres militants» nord-americans. Els estudiosos italians[2]
els conceben més aviat com clubs polítics
on els seus membres debaten sobre temes d’actualitat política i publiquen
ocasionalment algun article o organitzen actes. Ideazione, MicroMega o Liberal són exemples d’aquests clubs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada