dimecres, 13 de febrer de 2013

El model italià de laboratoris d'idees




L’estàndard italià de think tanks es basa en la tipologia d’«Organitzacions d’investigació contractada»; és a dir: la motivació de la recerca neix de l’encàrrec d’un client. No obstant això, els instituts italians no són tan dependents dels contractes d’investigació com pot semblar a priori. El 60% dels ingressos d’aquestes organitzacions venen de contribucions no condicionades i la resta provenen dels contractes. La Fondazione Agnelli o el Centro Studi Investimenti Sociali en són bons exemples. Segons Sonia Lucarelli i Claudio Radaelli,[1] la relació entre client i institució és dialèctica. En molts casos, el primer acudeix al centre de pensament amb una idea molt vague i aquest té marge per reformular  la sol·licitud inicial. En aquest sentit, un dels eslògans més utilitzat entre els laboratoris d’idees italians diu que l’oferta educa la demanda de recerca.

Un altre tipologia de think tanks italians són els que adopten una orientació ideològica concreta com la Fondazione Einaudi; però malgrat el proselitisme que pregonen no tenen una política comunicativa agressiva com els «centres militants» nord-americans. Els estudiosos italians[2] els conceben més aviat com clubs polítics on els seus membres debaten sobre temes d’actualitat política i publiquen ocasionalment algun article o organitzen actes. Ideazione, MicroMega o Liberal són exemples d’aquests clubs.


[1] LUCARELLI, S.; RADAELLI, C. “Italy: think tanks and the political system”, p.92. A: STONE, D.; DENHAM, A. (eds).Think tank traditions. Policy research and the politics of ideas. Manchester: Manchester University Press, 2004.
[2] Ibídem

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada