Intel·ligència econòmica

És possible que per alguns lectors, el títol d’aquest article sigui un oxímoron. Tanmateix, en els darrers anys la Intel·ligència Econòmica (IE) s’ha convertit en una disciplina emergent que comprèn un procés permanent de planificació, obtenció i anàlisis d’informació per transformar-la en coneixement i reduir la incertesa a l’hora de prendre decisions estratègiques en àmbits com la competitivitat de les organitzacions o a la protecció d’interessos.

La forta irrupció de la IE s’ha fet palès en la creixent oferta formativa destinada a preparar futurs analistes en l’àmbit de la intel·ligència econòmica i empresarial. Encara que ens trobem davant d’un vocabulari aparentment nou, la idea del coneixement de l’entorn a l’hora de prendre decisions empresarials és més vella que l’olivera. Per exemple, l’any 1792, el diari espanyol El Correo Mercantil y sus Indias explicava que els comerciants que assolien millors èxits eren els que tenien en compte els temporals, les collites, els canvis de consums o les diferents aliances.

No obstant això, un dels grans precursors de la promoció del coneixement de l’entorn va ser Francis Joseph Aguilar qui, l’any 1967, va escriure Scanning the Business Environment; obra que tractava de la urgent necessitat per part dels directius d’obtenir informació rellevant de l’exterior i comprendre els canvis de l’entorn. Però la gran novetat rau en l’aplicació de la intel·ligència militar ―que es caracteritza per la recopilació d’informació sobre l’enemic actual o potencial per planificar adequadament les operacions― al món de l’empresa. En aquest punt, és interessant citar una frase del general i filòsof xinès, Sun Tzu, autor de L’art de la guerra que resa així: “Una bona intel·ligència és el preludi de la victòria”. 

A la dècada de 1980, es parlava de diferents tipus d’intel·ligència (o vigilància) segons el seguiment de l’entorn. Bruno Martinet i Jean-Michel Ribault distingeixen quatre eixos: a) intel·ligència tecnològica, dedicada a controlar els avanços tècnics i les noves oportunitats que aquests brinden; b) intel·ligència competitiva, consistent en analitzar i vigilar els competidors; c) intel·ligència comercial; enfocada a conèixer clients i proveïdors; i d) intel·ligència de l’entorn, centrada en buscar informació que pot afectar el futur (aspectes socials, normatius, geopolítics, econòmics, etcètera). Tots ells tenen en comú la missió de capturar informació estratègica per analitzar-la a posteriori.

La globalització ha contribuït a destacar el rol de la informació gràcies a factors com la liberalització dels mercats, la terciarització de l’economia o l’expansió del sector de les telecomunicacions. Per aquest motiu, la millora de l’accés a la informació a partir dels canvis tecnològics constants constitueix un dels elements claus de la nostra societat. La seva utilització per part d’institucions, empreses, associacions i individus permet generar millors respostes i enfocaments als reptes i riscos del nostre temps; caracteritzats pel seu caràcter global, complex i incert. Així, doncs, l’anticipació esdevé un valor estratègic de gestió en un context dinàmic i terriblement canviant.

Per aquest motiu és bàsic que les empreses identifiquin noves fonts d’informació, ponderació i valoració d’acord amb les seves necessitats. Això, per una banda, es pot realitzar mitjançant la captació activa i actualitzada d’informació rellevant a partir de pràctiques com l’anàlisi de patents i la propietat intel·lectual, el benchmarking competitiu, la geopolítica, l’anàlisi de xarxa de vendes, les relacions públiques o el lobbisme, entre d’altres. I per l’altra banda, a partir de noves eines i tecnologies per a l’administració de grans volums d’informació com, per exemple, els dipòsits de dades (data warehouse o el data mart) o la extracció automàtica de coneixement a través de la mineria de dades. De la mateixa manera, també es poden utilitzar altres recursos com bases de dades, anuaris digitals, serveis web, motors de cerca o metabuscadors.

Les grans multinacionals fa uns anys que van implantar les seves unitats d’intel·ligència amb la finalitat de reduir la incertesa i detectar de manera precoç les amenaces i oportunitats de l’entorn per potenciar la competitivitat i la projecció empresarial. En canvi, a les petites i mitjanes empreses, en gran mesura, encara desconeixen les possibilitats d’adoptar mesures de planificació estratègica mitjançant la Intel·ligència Econòmica. Certament, les seves capacitats i recursos no són comparables amb els de les grans empreses. Per aquesta raó, convé explorar noves formules que les permetin optar a associativitats més fortes i entrar en mercats més competitius. Vivim en temps de gran dificultat econòmica. Per això, hem de tenir present el vell adaggi que diu: “Una persona intel·ligent és aquella que construeix una fortalesa amb les pedres que llancen els seus enemics”. 

Reservas de Inteligencia

La caída del comunismo y el contexto de seguridad de la posguerra fría propició la reflexión sobre la adaptación de las organizaciones de inteligencia a la realidad de un mundo cada vez más complejo, interconectado e interdependiente, donde la principal amenaza sobre la que se había articulado todo un paradigma de inteligencia ha desaparecido. Es en este contexto cuando la creación de reservas de inteligencia aparece en diversos informes producidos en la década de los años noventa por comisiones gubernamentales y grupos de trabajo de expertos como un elemento necesario para el futuro de la Inteligencia (Arcos, 2009: 446).

En el 1995, el informe del grupo de trabajo sobre el futuro de la inteligencia del Council on Foreign Relations de Estados Unidos proponía la creación de una reserva de inteligencia formada por académicos, antiguos profesionales, expertos y especialistas con la misión de dar cobertura a los problemas de la agenda de seguridad. En el apartado del informe dedicado a la mejora de las capacidades analíticas se planteaba la necesidad de una mayor apertura, siendo un imperativo la incorporación de expertos provenientes del mundo académico y de la empresa (Véase: Council on Foreign Relations, 1996).

En términos similares se manifestaba el informe “In from the Cold” de la Task Force del Twentieth Century Fund que instaba al National Intelligence Council (NIC) u otro organismo competente a liderar encuentros e interacciones entre los analistas de la Comunidad de Inteligencia y expertos procedentes de universidades, think tanks, mundo empresarial y organizaciones no gubernamentales (Véase:  Twentieth Century Fund, 1996: 6-9).

Del mismo modo, el informe de la Comisión Aspin-Brown sobre las funciones y capacidades de la Comunidad de Inteligencia de los Estados Unidos (CRCUSIC 1996: 87-88) planteaba las siguientes líneas de acción:

- Promoción más frecuente de conferencias abiertas sobre cuestiones internacionales por parte de las agencias de inteligencia.

-    Recurso regular a asesores especialistas externos.

-  Establecimiento de un proceso sistemático de revisión por pares por especialistas externos para las principales estimaciones y assessments.

- Externalización de investigación sobre problemas analíticos en cuestiones no reservadas o subcontratación para el mantenimiento de bases de datos de referencia.

- Consulta sistemática a expertos por parte de los analistas sobre temas particulares minimizando los obstáculos burocráticos.

-   Institución de requerimientos de seguridad para los outsiders menos intrusivos.

La reflexión de fondo subyacente en estas recomendaciones consiste en reconocer que en la era de la información una parte importante de la información relevante para el proceso de toma de decisiones de interés puede extraerse explotando adecuadamente las fuentes abiertas y de comprender que el conocimiento especializado en muchas de las cuestiones de interés reside en la periferia de la Comunidad de Inteligencia ―universidades, think tanks, centros de documentación, etc.― debiendo establecerse procedimientos que permitan la explotación de estos recursos (Ibíd.: 91).

Pero, será en el trabajo del Comité de Inteligencia de la Cámara de Representantes, “IC21: Intelligence Community in the 21st Century”, (IC21, 1996) donde encontraremos la contribución más firme y decidida para la creación de un programa de reserva de inteligencia civil para toda la Comunidad de Inteligencia. Los participantes en dicho programa proporcionarían alertas e información sobre las tendencias en curso e incrementarían los activos disponibles para darles  respuesta.

A favor	En contra
Permite optimizar la relación coste /eficacia en los desarrollos de programas y favorece las tareas de planeamiento y coordinación institucional	Esfuerzos muy costosos de contrainteligencia para garantizar seguridad de la documentación tratada y la conducta del personal externo
Afrontar crisis imprevistas y áreas de prioridad baja	La coordinación supone caer en dinámicas centralizadoras que restan capacidad de reacción en situaciones de riesgo
Mejorar la eficacia de la inteligencia mediante la introducción del factor de competitividad

 La plasmación de las conclusiones y recomendaciones de estos cuatro trabajos se manifiesta en el informe sobre la Intelligence Authorization Act para el año fiscal 1998 del HPSCI que señalaba la asignación de fondos para el establecimiento de un programa piloto de reserva de inteligencia civil (HPSCI, 1998: 16). A mediados de 1999 diversos organismos como la CIA o el NIC contarían con programas de reserva de inteligencia junto con servicios de consultores externos (Quinn: 2000: 161).

Desde las primeras recomendaciones en Estados Unidos sobre la necesidad de incorporar expertos externos al proceso de inteligencia, esta práctica se ha convertido en una doctrina institucional incorporada a la Estrategia Nacional de Inteligencia (Véase NIS, 2009: 8). Esto incluye a expertos de otras administraciones públicas, empresas, universidades, think tanks, centros de investigación, etc., cuya aportación no sólo amplía la base de conocimiento; sino que también enriquece el análisis con perspectivas diversas contribuyendo a atenuar sesgos analíticos y prejuicios culturales en los productos de inteligencia (Arcos, 2012: 454).

Estados Unidos es el país donde más se han desarrollado las políticas de incorporación de expertos externos al ciclo de producción inteligencia (Ibíd.: 454). Esto, en gran medida, se debe a las singularidades del sistema político norte-americano (Véase Weiss, 1992), a los retos gubernamentales que se derivan como consecuencia de ser potencia mundial y a la extensa red de organizaciones productoras de ideas ―los llamados think tanks― que alberga. Esta última característica representa un fenómeno político esencial de los Estados Unidos que ha evolucionado en paralelo a la consolidación del país como potencia mundial (Véase Ricci, 1993). Los think tanks han participado activamente en la producción de análisis y prospectiva referente al ámbito competencial de la inteligencia (Véase por ejemplo Abelson, 1996; Rich, 2005; Gyngell, 2008; Wiarda, 2008; Morillas, 2013; Montobbio, 2013; Gunaratna, 2013). 

ABELSON, Donald (1996). American Think Tanks and their Role in U.S. Foreign Policy. London and New York: Macmillan and St. Martin’s Press.

ANTÓN MELLÓN, Joan; MIRAVITLLAS, Enric; SERRA DEL PINO, Jordi (2012). «De la inteligencia estratégica a la inteligencia proactiva». En: José Luis González Cussac (coord.). Inteligencia. Valencia: Tirant lo blanch, pp.387-410.

ARCOS, Rubén (2012). «Comunicación, cultura y reservas de inteligencia». En: José Luis González Cussac (coord.). Inteligencia. Valencia: Tirant lo blanch, pp. 411-462.

― (2013). «Academics as Strategic Stakeholders of Intelligence Organizations: A View from Spain». International Journal of Intelligence and CounterIntelligence. Vol. 26, pp. 332-346.

ARCOS, Rubén; ANTÓN MELLÓN, Joan (2010). «Reservas de Inteligencia: hacia una Comunidad Ampliada de Inteligencia». Inteligencia y seguridad. Nº 8, pp. 11-38.

BAUMAN, Zygmunt (2007). Liquid Times. Living in an Age of Uncertainty. Cambridge: Polity Press.

BARGER, Deborah G. (2005). Toward a Revolution in Intelligence Affairs. Santa Monica, CA: Rand Corporation.

BERGER, Peter L.; LUCKMANN, Thomas (1997). Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Barcelona: Paidós.

BERKOWITZ, Bruce D. (1997). «Information Technology and Intelligence Reform». Orbis. Vol. 41, nº 1, pp.107- 118.  

COUNCIL ON FOREIGN RELATIONS [En línea] (1996). Making Intelligence smarter. <http://www.fas.org/irp/cfr.html > [Consultado: 23/10/2013].

DÍAZ MATEY, Gustavo (2009). Inteligencia teórica: aproximaciones metodológicas al estudio de la inteligencia en España. Madrid: Chavín.

QUINN, James Jr. (2000) «Staffing the Intelligence Community: The Pros and Cons of an Intelligence Reserve». International Journal of Intelligence and CounterIntelligence. Vol.13, nº2, pp.160-170.

ESTEBAN NAVARRO, Miguel Ángel (2008). Glosario de Inteligencia. Madrid: Ministerio de Defensa.

FREID SCHNITMAN, Dora (1994). «Introducción: ciencia, cultura y subjetividad». En: Dora Schnitman (ed.). Nuevos Paradigmas, Cultura y la Subjetividad. Buenos Aires: Paidós, pp.15-34.

FUNTOWICZ, Silvio O; RAVETZ, Jerome R. (1993). «Science for the post-Normal Age». Futures, Vol. 25, nº7, pp. 739-755.

GALVACHE VALERO, Francisco (2004). «La inteligencia compartida». Cuadernos de Estrategia. Nº 127, pp. 151-180.

―, (2005). «La formación de la Comunidad de Inteligencia Española: Un proceso en marcha». Arbor. Nº 709, pp. 183-205.

GARCÍA SANZ, Fernando (2005). «Al servicio del Estado: Inteligencia y Contrainteligencia en España». Arbor. Vol. 180, Nº 709.

GIDDENS, Anthony (1997). Modernidad e identidad del yo. El yo y la sociedad en la época contemporánea. Barcelona: Península.

GOBERNA FALQUE, Juan R. (2005). «Los servicios de inteligencia en la historiografía española». Arbor. Núm. 709, pp. 25-74.

―, (2007). Inteligencia, espionaje y servicios secretos en España. Madrid: Ministerio de Defensa.

GONZÁLEZ CUSSAC, José Luis (2012). Inteligencia. Valencia: Tirant lo Blanch.

GYNGELL, Allan (2008). Think Tanks and Foreign Policy. Sydney: Lowy Institute for International Policy.

MARRIN, Stephen (2008). «Training and Educating U.S. Intelligence Analysts». International Journal of Intelligence and CounterIntelligence. Vol. 22, pp. 131-146.

MONTOBBIO, Manuel (2013). La geopolítca del pensamiento. Think tanks y política exterior. Barcelona: CIDOB edicions; Real Instituto Elcano.

MORILLAS, Pol (2013). «Walking a Thin Line: The Role of Think Tanks in Arab Transitions And Foreign Support». Euromesco., Brief nº 51 .

MORIN, Edgar (1997). Introducción al pensamiento complejo. Barcelona: Gedisa.

MORODO, Raul (1979). Los partidos políticos en España. Barcelona: Labor.

NATIONAL INTELLIGENCE PRODUCTION BOARD [En línea] (2001). Strategic Investment Plan for Intelligence Community Analysis. <https://www.fas.org/irp/cia/product/UnclasSIP.pdf> [Consultado: 23/10/2013]

NAVARRO BONILLA, Diego; ESTEBAN NAVARRO, Miguel Ángel (2007). Terrorismo global: gestión de información y servicios de inteligencia. Madrid: Plaza y Valdés.

PARAMIO, Ludolfo; REVERTE, José M. (1980). «Contra las cuerdas». En: Fernando Claudin (ed). ¿Crisis de los partidos políticos?. Madrid: Dédalo.

RICH, Andrew (2004). Think tanks, public policy, and the politics of expertise. New York: Cambridge University Press.

RUDNER, Martin (2009). «Intelligence Studies in Higher Education: Capacity-Building to Meet Societal Demand». International Journal of Intelligence and CounterIntelligence. Vol.22, nº1, pp.110-130.

RUIZ MIGUEL, Carlos (2002). Servicios de Inteligencia y seguridad del Estado Constitucional. Madrid: Tecnos.

SERRA, Jordi (2008). «Proactive intelligence». Futures. Vol.42, nº7, pp.664-673.

TREVERTON, Gregory F. (2003). Reshaping National Intelligence for an age of information. New York: Cambridge University Press.

―, (2005). The Next Steps in Reshaping Intelligence. Washington: Rand Corporation.

TWENTIETH CENTURY FUND (1996). In from the cold: the report of the Twentieth Century Fund Task Force on the future of U.S. Intelligence. New York: Twentieth Century Fund Press.

United States. Commission on the Roles and Capabilities of the United States Intelligence Community En línea] (1996). Preparing for the 21^st Century: An Appraisal of US Intelligence. Washington, DC: US Government Printing office. <http://www.gpo.gov/fdsys/pkg/GPO-INTELLIGENCE/content-detail.html> [Consultado: 21/10/2013].

United States. House of Representatives. Permanent Select Committee on Intelligence [En línea] (1996). IC21: The Intelligence Community in the 21^st Century. 104^th Congress. Washington, DC: US Government Printing office. <http://www.gpo.gov/fdsys/pkg/GPO-IC21/content-detail.html> [Consultado: 21/10/2013].

United States. House of Representatives. Permanent Select Committee on Intelligence [En línea] (1998). Intelligence Authorization Act for Fiscal Year 1998. <https://www.fas.org/irp/congress/1997_rpt/h105_135.htm> [Consultado: 21/10/2013].

United States. National Intelligence Strategy 2009. [En línea]. Officer of the Director of National Intelligence. <https://www.fas.org/irp/offdocs/nis2009.pdf> [Consultado: 21/10/2013].

WEISS, Carol H. (1992) «Helping government think: Functions and consequences of policy analysis organizations». En: Carol H. Weiss (ed.). Organizations for policy analysis: Helping government think. Newbury Park: Sage, pp.1-18.

WIARDA, Howard. J. (2008) «The New Powerhouses: Think Tanks and Foreign Policy». American Foreign Policy Interests. Vol. 30, nº 98, pp. 96-117.

L'art de representar interessos

El lobbisme és un procés planificat de comunicació dissenyat per intervenir sobre una decisió pública amb l’objectiu de crear un clima d’opinió favorable als interessos representats. Els encarregats de realitzar-lo són els lobbies ―despatx d’advocats o agències de relacions públiques que defensen interessos particulars― o el departament de relacions institucionals de les pròpies empreses.

El lobbisme deriva de la paraula anglosaxona lobby, que significa literalment vestíbul o sala d’espera. L’origen del lobbisme es situa a l’Hotel Willard; un edifici elegant i car proper a la Casa Blanca i el Capitoli on el president dels Estats Units, Ulysses Grant, es retirava per prendre una copa de conyac i relaxar-se després d’una jornada intensa. Però no sempre ho aconseguia perquè la gent, assabentada de l’hàbit del president, s’apropava al bar de lobby de l’hotel per demanar-li favors.

Centenars d’anys més tard, el lobbisme s’ha convertit en una acció molt estesa en aquelles empreses, patronals, sindicats o associacions socials que tenen el propòsit d’establir relacions de confiança amb un stakeholder important: els poders públics (executiu i legislatiu). Per posar un exemple, a Brussel·les hi ha 30.000 lobbistes i s’estima que el 70% d’aquests representen interessos industrials. Aquesta xifra no ens ha de sorprendre si tenim en compte que en competències com les ambientals,  més del 60% de la nostra legislació té l’origen en normes comunitàries.

Degut a l’opacitat amb la que operen a l’Estat espanyol, no es tenen dades rigoroses de l’activitat dels lobbies; tot i que alguns estudiosos estimen en 100 milions d’euros la facturació de tot el sector a Espanya (un 3% del que es factura als Estats Units). En aquest sentit, la influència dels lobbistes va en augment; per això, tant el Congrés espanyol com el Parlament de Catalunya han anunciat la creació d’un registre de lobbies semblant al que existeix al Parlament europeu.

Quan pregunto als meus estudiants quina opinió tenen dels lobbies, la gran majoria els vincula a interessos obscurs. I no m’estranya perquè, al nostre país, quan es parla dels lobbies sovint s’associa al tràfic d’influències. Aquesta mala premsa s’explica per la nostra jove cultura democràtica i la seva manca de preparació per assumir la participació de la societat civil en la presa de decisions. Però els nombrosos casos de corrupció política també han contribuït a desacreditar tot allò que suposi influir (encara que sigui a través de la informació, com és el cas del lobbisme).

No obstant això, les principals consultories de relacions públiques ofereixen serveis de relacions institucionals (public affairs) que, entre d’altres objectius, volen contribuir a canviar agendes globals, modificar actituds, forjar imatges i estendre la influència d’organització i idees; tal i com ho descriu la consultoria Weber-Shandwick. El lobbisme o la representació d’interessos s’ha convertit en una eina molt recorrent en el marc de la política de comunicació corporativa de les institucions o empreses que s’adrecen als poders públics. Segons el lobbista francès Bernard Le Grelle, aquesta pràctica interdisciplinar es composa d’un 20% de dret, 20% de política, 20% d'economia, 20% de diplomàcia i 20% de comunicació.

Un exemple de l’eficiència de l’activitat dels lobbies és la frase atribuïda al president nord-americà John F. Kennedy: "els lobbistes em fan entendre un problema en deu minuts mentre que els meus col·laboradors triguen tres dies". D’acord amb això, una política comunicativa eficient de representació d’interessos i d’enginyeria relacional pot tenir efectes molts positius. Per aquest motiu, és important que les empreses dotin les seves estructures d’un professional que els permeti tenir una gestió d’issues management permanent de l’entorn polític, legislatiu, mediàtic i social. D’altres tasques a realitzar són el disseny del mapa de públics i el pla estratègic de comunicació, la identificació de nous escenaris d’actuació, la gestió d’aliances estratègiques i trobades institucionals i la creació de campanyes de mobilització pública, captació de fons i publicity.

En un context proper de futura regulació del sector, el lobbisme èticament exercit ofereix un ampli ventall de possibilitats per a les empreses. Ja se sap: qui té força, aixeca pes. 

Article publicat a L'Econòmic (13/07/2013) 

La UPF acollirà l’oficina espanyola de l’Observatori dels Think Tanks

► La UPF i l’OTT signen un conveni de col·laboració per fer investigació internacional sobre els laboratoris d’idees i la producció de coneixement

► Aquest acord permetrà a la UPF liderar projectes europeus en l’àmbit de la comunicació i els grups d’influència

                                   D'esquerra a dreta: Ponsa, Kao, Xifra, Urrutia, Casals i Rodrigo.

La Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Observatori dels Think Tanks (OTT), associació amb seu a París que estudia l’impacte dels laboratoris d’idees europeus en la configuració de les polítiques públiques, van signar un conveni de col·laboració amb la finalitat d’instal·lar l’oficina a Espanya de l’Observatori dels Think Tanks al Campus de la Comunicació-Poblenou de la UPF, en el marc del Grup de Recerca UNICA (Unitat d’Investigació en Comunicació Audiovisual).

El rector de la UPF, Jaume Casals, i el vicepresident de l’OTT, Olivier Urrutia, es van reunir el passat 11 de juny al rectoral de la UPF per formalitzar l’acord, que també contempla la col·laboració d’ambdues institucions per impulsar diverses línies de recerca internacional en l’àmbit dels laboratoris d’idees i la influència.

A la trobada també hi van assistir Wen-Chih Kao, secretari general de l’OTT a Espanya; Miquel Rodrigo, director del Departament de Comunicació de la UPF, i els professors d’aquest departament Jordi Xifra i Francesc Ponsa. Aquest darrer és el director de l’oficina espanyola de l’Observatori dels Think Tanks.

Segons Casals, aquesta col·laboració representa “una oportunitat estratègica perquè la UPF pugui liderar i ser capdavantera en la investigació i l’anàlisi dels laboratoris d’idees de la mà de l’Observatori dels Think Tanks; una institució de referència a Europa”. Per la seva part, Urrutia va destacar el prestigi i la qualitat de la UPF: “Per l’OTT, col·laborar amb la Pompeu Fabra ens permet potenciar la nostra línia de recerca amb una universitat referent en la investigació sobre les organitzacions productores de coneixement”.

En aquest context, la UPF és la primera universitat de l’Estat espanyol que disposa d’un grup de recerca sobre lobbies i Think Tanks dirigit pel professor Xifra. D’acord amb això, la UPF ha produït diversos estudis sobre els Think Tanks i ofereix una assignatura específica sobre aquest tema.

L’Observatori dels Think tanks és una associació nascuda a París l’any 2006 i que té per objecte l’estudi i l’anàlisi dels Think Tanks i el seu impacte en les polítiques públiques. L’OTT disposa d’un Consell d’Orientació format per una trentena d’acadèmics de gran reconeixement mundial en l’àmbit dels Think Tanks. 

El model francès de think tanks

Catherine Fieschi i John Gaffney[1] consideren que els laboratoris d’idees francesos són molt parisencs en el sentit de fragilitat, centralitat, elitisme i llarga tradició històrica. D’acord amb això, la seva principal característica és la divisió en dues categories: en primer lloc, els gabinets ministerials i els clubs polítics i, en segon lloc; els grups d’investigació política.

Els gabinets ministerials estan formats per grups d’experts compromesos ideològicament, orientats a la pràctica política, que aconsellen als diversos ministeris i posseeixen una gran influència en la confecció de l’agenda i en l’elaboració de polítiques públiques.[2] Tot i no tenir una base constitucional, han aconseguit un rol formal en el sistema governamental francès. Generalment, el membre del gabinet prové del partit polític que governa i té una preparació tècnica important.

En relació amb això, a mitjans de la dècada del 1980 es van desenvolupar els clubs polítics a l’entorn d’una personalitat política o d’una àrea d’especialització. Aquests busquen elevar la política més enllà del partidisme desenvolupant una funció correctiva dels quadres polítics quan aquests fallen en alguna de les seves funcions principals. D’acord amb això, també existeixen clubs polítics destinats a promoure la imatge d’algun candidat a la presidència del país com, per exemple, Solidarité Moderne, de Laurent Fabius; Convaincre, de Michel Rocard; République Moderne, de Jean-Pierre Chevènement; Club 89, de Jacques Chirac; o Clysthène, de Jacques Delors. 

Aquest tipus d’organitzacions no responen exactament a la definició de think tanks però presenten moltes de les característiques essencials com la investigació, la coherència ideològica o l’impacte polític. En canvi, la segona categoria s’apropa més a la conceptualització clàssica dels laboratoris d’idees. Per exemple, els Instituts Nacionals d’Investigació duen a terme moltes de les actuacions que realitzen els instituts independents d’investigació d’altres Estats. Els Grups d’Investigació Política són agrupacions d’experts que fan recerca en diferents àmbits i alhora comparteixen valors i principis. Generalment, la procedència dels analistes és la universitat, tot i que també s’integren professionals amb capacitat per obtenir informació sobre determinats sectors i per influir en la implementació de propostes elaborades en els estudis.

---

[1] FIESCHI, C.; GAFFNEY, J. “French think tanks in comparative prespective”, p.107. A: STONE, D.; DENHAM, A. Think Tank Traditions. Policy research and the politics of ideas. Manchester: Manchester University Press, 2004.

[2] GAFFNEY, J. “Political think tanks in the UK and ministerial “Cabinets” in France”. West European Politics Vol.14 (1991), núm.1, p.1-17.

McGann: How Think Tanks advice institutions?

Denkfabriken: els think tanks alemanys

Els think tanks van guanyar importància a Alemanya després de la reunificació l’any 1990.[1] En aquest sentit, Alemanya presenta una llarga tradició d’investigació impulsada per l’Estat ―al voltant del 75% dels laboratoris d’idees estan finançats amb fons públics―; però, en canvi, no compta amb un llegat ampli d’investigació i anàlisi independent. En relació amb això, els contractes d’investigació són la font de finançament més important dels centres de pensament germànics.[2]

Més de la meitat dels think tanks alemanys es van fundar a les acaballes del segle XX; tot i que els més importants en estructura i pressupost són anteriors al 1975. L’equivalent funcional dels tancs d’idees a Alemanya són els centres d’investigació i els consells consultius vinculats a les fundacions o grups d’interès;[3] tot i que s’hi desenvolupen les tres categories principals de think tanks.

Els laboratoris d’idees acadèmics són la categoria més nombrosa a Alemanya i es poden dividir en diferents subgrups: les institucions d’investigació governamentals, els instituts d’investigació econòmica, els centres afiliats a universitats i els instituts d’investigació privada. En aquest context, el més important fa referència als centres creats pel govern federal o del Länder; com la Stiftung Wissenschaft und Politik (SWP) inspirada en el model de la Rand Corporation nord-americana o el PeaceResearch  Institute Frankfurt-HSFK/PRIF.

Els instituts d’investigació econòmica ―coneguts com Blaue Liste Institute― són una altra varietat de laboratoris d’idees acadèmics que obtenen finançament mitjançant contractes amb el Ministeri d’Intercanvi i Comerç. Els informes que generen sobre el desenvolupament econòmic de les federacions tenen molta cobertura en els mitjans de comunicació i molt protagonisme en els governs, el Bundesbank i en el debat públic. Un bon exemple d’aquest tipus d’organitzacions és el Forum Ebenhausen.

Entre els think tanks acadèmics també trobem els afiliats a les institucions universitàries com el Centrumfür angewandte Politikforschung (CAP) que està vinculat a la Universitat de Munic. A la dècada de 1990, l’experiència del CAP es va expandir i diversos investigadors van promoure la creació de centres d’investigació associats a les facultats. L’Institut für Entwicklung und Frieden (INEF), de la Universitat de Duisburg; o el Zentrum für Europäische Integrationsforschung (ZEI), de la Universitat de Bonn; són altres exemples.[4]

En darrera instància, els centres d’investigació privada independents i sense afany de lucre representen una categoria molt poc desenvolupada en el model alemany de catalitzadors d’idees. No obstant això, existeixen dues excepcions ben remarcables: la Deutsche Gesellschaft für Auswärtige Politik (DGAP), creada a Bonn l’any 1955; i la Fundació Bertelsmann, fundada en el 1977.

Per la seva part, els centres d’investigació contractada són entitats independents en termes orgànics i, tot i tenir un alineament ideològic força clar, no estan vinculats directament als partits polítics. L’Oeko-Institute ―organització relacionada amb el moviment antinuclear― és un dels màxims exponents d’aquesta tipologia de laboratoris d’idees.

La tercera categoria fa referència als advocacy tanks, organitzacions vinculades a grups d’interès i orientades a proveir de continguts als polítics i administradors. Les primeres institucions d’aquesta classe van ser creades a la dècada del 1950 per la confederació de treballadors alemanys i per les comunitats catòliques i protestants. Més endavant es van crear un seguit d’advocacy tanks basats en el model nord-americà com l’Institut für Wirtschaft undGesellschaft (IGW), inspirat en l’AEI; o el Frankfurter Institut, influenciat per l’èxit de la Heritage Foundation i el Cato Institute. Dins d’aquesta categoria també trobem les fundacions vinculades als partits polítics com la Konrad Adenauer Stiftung,[5] la Friedrich Ebert Stiftung[6] o la Friedrich Naumann Stiftung.[7]

---

[1] BRAML, J. “U.S. and German Think Tanks in Comparative Perspective”. Policy Studies Vol.3 (2006), núm.2, p.222-267.

[2] THUNERT, M. “Think tanks in Germany”, p71. A: STONE, D.; DENHAM, A. (eds.) Think tanks tradition. Policy research and the politics of ideas. Manchester: Manchester University Press, 2004.

[3] Vegeu BRAML, J. Think tanks versus "Denkfabriken"?:  U.S. and German policy research institutes' coping with and influencing their environments. Baden-Baden: Nomos, 2004.

[4] GELLNER, W. Ideenagenturen für Politik und Öffentlichkeit. Think Tanks in den USA und in Deutschland. Opladen: Westdeutscher Verlag, 1995.

[5] KONRAD ADENAUER STIFTUNG. Mission: Democracy! The Konrad Adenauer Stiftung. Berlin: KAS, 2009.

[6] VOGT, A. “Gasolineres de carburant intel·lectual”: les fundacions polítiques alemanyes com a mitjanceres en un món sense fronteres. El cas de la Fundació Friedrich Ebert”. FRC (2002), núm.5.

[7] FRIEDRICH NAUMANN STIFTUNG. Für Die Freiheit. Potsdam-Babelsberg: Friedrich Naumann Stiftung, 2012.