La regeneració de les aigües de l’oasi

Ahir ho afirmava el conseller Castells: si no es posa fil a l’agulla a la situació actual, el sistema polític parlamentari de Catalunya es pot veure alterat amb la irrupció de noves formacions polítiques populistes. Els darrers escàndols públics han obert novament el foc creuat de retrets —o d’estirar la manta— entre els partits polítics. Fruit d’això, el debat sobre el finançament dels partits ha aflorat amb força. Tancar el debat en fals com es va fer amb el cas del 3% implicaria una nova alenada d’arguments per totes aquelles noves aventures polítiques que previsiblement concorreran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Estic d’acord que determinats discursos sobre la regeneració democràtica són buits de contingut i només aprofiten la música de fons per entonar una cantarella que enganxa quasi tant com la cançó d’Estrella Damm d’aquest estiu.

Però això no vol dir que l’estament polític actual s’hagi de refugiar en la crítica al populisme per no emprendre mesures d’impacte. De vegades, sembla que els partits hagin blindat l’oasi català per neutralitzar qualsevol sistema de vida al marge d’ells. Però la entrada de Ciutadans al Parlament ja va alertar que el sistema de partits tenia fissures i que no era tan hermètic com els aparells es pensaven. A les properes eleccions autonòmiques la llista d’outsiders es multiplica: Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Joan Laporta o, fins i tot, el regidor Elvys de Reus. Aquest darrer va demostrar a les passades municipals que l’espectador consumidor de Polònia no té perquè ser un abstencionista. Pensem-hi.