dilluns, 9 de juliol de 2012

El framing i la fabricació de marcs


George Lakoff (a la foto) [1] exposa que per guanyar batalles electorals, en democràcia s’ha de tenir la capacitat de definir abans el terreny de joc del debat ideològic. Lakoff anomena a aquesta acció “emmarcar”. 



Els marcs[2] són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. En conseqüència, modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem i allò que considerem que és un bon o un mal resultat de les nostres accions:

“Els marcs estan impresos en les sinapsis del nostre cervell, físicament presents en forma de circuits neuronals. Quan els fets no concorden amb els marcs, es conserven els marcs i s’ignoren els fets”.[3]

Posem un exemple. Quan George W. Bush va accedir a la presidència dels Estats Units, des de la Casa Blanca es va posar en circulació l'expressió Tax relief (alleujament fiscal). El marc que evoca la paraula “alleugeriment” implica una acció positiva. Perquè es produeixi un alleujament abans ha d'haver una xacra, algú que la pateixi i algú amb la capacitat d'apaivagar-la. Aquest últim es converteix en un heroi i si algú prova de frenar-lo, serà un traïdor perquè evitarà que alleugi el malestar. Quan a la paraula “alleugeriment” se li uneix l'adjectiu “fiscal”, s'obté una metàfora: els impostos són un alifac. La persona que els faci desaparèixer serà considerat un heroi i, qui pretengui aturar-lo, serà malèfic. El llenguatge que evoca el marc surt de la Casa Blanca i es transmet a través dels comunicats de premsa, de les emissions de ràdio i televisió, de les entrevistes de la premsa, etc. Posteriorment, el New York Times, la FOX, la CNN o la NBC també utilitzen l'expressió pla d'alleujament fiscal del president.

De la mateixa manera, El xoc decivilitzacions [4] de Samuel P. Huntigton és un informe incisiu, en la línia de La fi de la història [5] de Francis Fukuyama, que aborda les diferents formes adoptades per la política mundial després de la caiguda del comunisme amb una finalitat molt concreta. Segons Huntigton, la font principal de conflictes un cop superat l'escenari de la guerra freda no té arrels econòmiques ni ideològiques, sinó més aviat culturals, en l'enfrontament de les diferències religioses de les grans civilitzacions.


Reivindicat i llegit al peu de la lletra per diversos acòlits de les dues administracions de George W. Bush, amb la seva teoria de l’alteritat amenaçant, Huntington va proporcionar arguments als que van voler interpretar després dels atemptats de l'11-S una guerra entre l'Occident cristià i l'Orient musulmà. L'aportació doctrinal de Samuel Huntigton, una de les figures més destacades de la Trilateral Comission, juntament amb Henry Kissinger, Zbignew Brzezinski i Madeleine Albright ―un grup que té una gran influència en la política exterior nord-americana―, va facilitar l'acceptació de les justificacions de l' guerra de l'Iraq com les "armes de destrucció massiva" o l’"eix del mal".

Així, doncs, “emmarcar” consisteix a triar un llenguatge que es correspongui amb la visió del món d’un mateix. Però no es tracta exclusivament d’una qüestió lingüística; sinó més aviat cognitiva en relació amb les idees fonamentals que aquest llenguatge evoca.


[1] LAKOFF, G. “No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític”. Barcelona: Viena edicions, 2008.         
[2] Frames, en anglès. També s’utilitzen com a eina conceptual en d’altres disciplines, com la psicologia o la sociologia.
[3] LAKOFF, G. p.99.
[4] HUNTINGTON, S. “The clash of civilizations and the remaking of world order”. New York: Simon & Schuster, 1996.
[5] FUKUYAMA, F. “The End of History and the Last Man”. New York: Penguin, 1992.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada