La diversitat
de l’estil, l’activitat i l’objecte d’anàlisi dels think tanks fa difícil l’establiment d’una definició unívoca i
general. La nebulosa frontera conceptual d’aquestes organitzacions ha conduït
els estudiosos a analitzar les funcions que desenvolupen per a poder explicar
la seva naturalesa. D’acord amb això, les seves principals tasques són:
- Realitzar una anàlisis intel·lectual de les
problemàtiques polítiques mitjançant metodologies interdisciplinars que
s’apliquen a qüestions rellevants de l’acció de govern.
- Atendre les idees i conceptes polítics investigant i
analitzant les normes que presideixen la decisió pública.
-
Formació de personal qualificat per a tasques de govern.
- Mantenir una perspectiva a llarg termini, més centrada en
les tendències que no pas en els esdeveniments immediats.
-
Desvincular-se, en major o menor mesura, del govern i
dels partits polítics.
-
Pressionar els governs directament o a través de les
seves publicacions.
-
Informar a una àmplia audiència utilitzant àmplies i
diverses tècniques comunicatives.
En la
pràctica, aquestes activitats suposen que els think tanks “es dediquen a generar coneixements, valors i
estratègies que puguin influir en el disseny i l’operativitat del sistema
polític, i en la planificació i l’avaluació de les polítiques públiques en cada
un dels àmbits territorials on operen els governs (internacional, continental,
estatal, autonòmic/federal i local)”.[1]
Podem
distingir entre els think tank que
pretenen informar el debat públic (forum
think tanks) i els que volen imposar una visió particular sobre una
problemàtica pública (committed think
tanks). No obstant això, aquesta distinció no soluciona qüestions
estructurals a l’hora de diferenciar els think
tanks d’altres organitzacions dedicades a la investigació política. En
aquest context, R.K. Weaver[2]
ha estat l’autor que ha aportat una classificació molt aclaridora que resolt
les controvèrsies d’identificació. Així, doncs, proposa les següents
categories:
a) «Universitats
sense estudiants» (universities
without students)
b) «Organitzacions
d’investigació contractada» (contract
research organizations)
c) «Centres
militants» (advocacy
tanks)
Les
universitats sense estudiants són institucions amb un gran nombre de personal
(normalment professors universitaris) que treballa principalment en la
l’elaboració de llibres i publicacions diverses. A diferència de les
universitats, el personal d’aquestes organitzacions no es dedica a la formació
acadèmica; sinó a la investigació d’àrees temàtiques més pràctiques
relacionades amb l’activitat política. Per aquest motiu, generen conclusions
més sensibles als debats polítics corrents que les universitats tradicionals.
Tal i com apunta Jordi Xifra, la diversificació de les fonts de finançament és una
característica d’aquesta tipologia de tancs d’idees, ja que els fons
procedeixen de corporacions, individus i fundacions. Aquesta varietat de
patrocinadors redueix el risc de
reaccions negatives davant dels hipotètics resultats negatius d’una
determinada investigació encarregada per un client.[3]
La Brookings Institution i l’American Enterprise Institute formarien
part d’aquesta tipologia que s’emmarca dins el forum think tanks.
La categoria
de les organitzacions d’investigació contractada fa referència als think tanks que actuen contractats pel
govern o pels interessos privats per iniciar una investigació en qualsevol
camp. Contràriament al primer grup, aquest model gaudeix d’una marcada
idiosincràsia partidista, d’acord amb els interessos dels fundadors, dels
membres i dels clients. Les seves conclusions han de concordar amb els
interessos dels cients, si no volen perdre’ls en benefici dels laboratoris
d’idees de la competència. Juntament amb els advocacy tanks s’engloben
en el grup dels committed
think tanks. L’estreta col·laboració de la Rand Corporation amb el Departament de Defensa nord-americà
converteix aquesta organització en un bon exemple d’aquesta tipologia de tanc
d’idees.
.jpg)
Pel que fa
als advocacy tanks o centres militants, aquests constitueixen
una nova deriva d’aquest tipus d’organitzacions que posa en crisi la
imparcialitat ideològica que originàriament venia associada als laboratoris
d’idees. La dificultat de separar-los dels grups d’influència és immensa, ja
que el seu principal objectiu és provocar un canvi en l’acció política i no
pròpiament la investigació política. Aquest model destaca per la pràctica d’una
política agressiva dirigida a imposar la pròpia ideologia en l’agenda política.
Per influir en el debat públic vigent en cada moment recorren especialment a
les tècniques de relacions públiques unidireccionals. Els formats utilitzats
per difondre els seus missatges solen ser els informes o estudis breus, més que
els llibres. Generalment, aquest tipus d’institucions estan vinculades a un
partit polític. L’exemple més paradigmàtic és la Heritage Foundation, organització conservadora vinculada al Partit
Republicà nord-americà. Des del seu
naixement, aquest tanc d’idees es va especialitzar en l’investigació de
polítiques públiques de resposta ràpida i en la comercialització de les seves
obres acadèmiques per a un consum polític. Així, doncs, es va erigir com un
interlocutor vàlid pels equips legislatius republicans i pels periodistes
interessats en equilibrar un article amb reflexions d’una font conservadora
autoritzada.
Més enllà de
les categories proposades per Weaver, trobem els think tanks creats en honor a una personalitat política o per
complir un llegat polític que no s’ha pogut dur a terme que s’anomenen vanity tanks. Aquesta denominació va ser
utilitzada per primera vegada per Robert K. Landers en un informe publicat al Congressional Quarterly el 1986. Així,
doncs, la Hoover Institution of War,Revolution and Peace o el NixonCenter són exemples de vanity tanks.
A Catalunya, el Centre d’Estudis Jordi Pujol també formaria part d’aquesta
tipologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada