dimarts, 10 de juliol de 2012

Funcions i tipologies dels think tanks


La diversitat de l’estil, l’activitat i l’objecte d’anàlisi dels think tanks fa difícil l’establiment d’una definició unívoca i general. La nebulosa frontera conceptual d’aquestes organitzacions ha conduït els estudiosos a analitzar les funcions que desenvolupen per a poder explicar la seva naturalesa. D’acord amb això, les seves principals tasques són:

-  Realitzar una anàlisis intel·lectual de les problemàtiques polítiques mitjançant metodologies interdisciplinars que s’apliquen a qüestions rellevants de l’acció de govern.
-     Atendre les idees i conceptes polítics investigant i analitzant les normes que presideixen la decisió pública.
-          Formació de personal qualificat per a tasques de govern.
-   Mantenir una perspectiva a llarg termini, més centrada en les tendències que no pas en els esdeveniments immediats.
-          Desvincular-se, en major o menor mesura, del govern i dels partits polítics.
-          Pressionar els governs directament o a través de les seves publicacions.
-          Informar a una àmplia audiència utilitzant àmplies i diverses tècniques comunicatives.

En la pràctica, aquestes activitats suposen que els think tanks “es dediquen a generar coneixements, valors i estratègies que puguin influir en el disseny i l’operativitat del sistema polític, i en la planificació i l’avaluació de les polítiques públiques en cada un dels àmbits territorials on operen els governs (internacional, continental, estatal, autonòmic/federal i local)”.[1]

Podem distingir entre els think tank que pretenen informar el debat públic (forum think tanks) i els que volen imposar una visió particular sobre una problemàtica pública (committed think tanks). No obstant això, aquesta distinció no soluciona qüestions estructurals a l’hora de diferenciar els think tanks d’altres organitzacions dedicades a la investigació política. En aquest context, R.K. Weaver[2] ha estat l’autor que ha aportat una classificació molt aclaridora que resolt les controvèrsies d’identificació. Així, doncs, proposa les següents categories:

a)      «Universitats sense estudiants» (universities without students)
b)      «Organitzacions d’investigació contractada» (contract research organizations)
c)      «Centres militants» (advocacy tanks)

Les universitats sense estudiants són institucions amb un gran nombre de personal (normalment professors universitaris) que treballa principalment en la l’elaboració de llibres i publicacions diverses. A diferència de les universitats, el personal d’aquestes organitzacions no es dedica a la formació acadèmica; sinó a la investigació d’àrees temàtiques més pràctiques relacionades amb l’activitat política. Per aquest motiu, generen conclusions més sensibles als debats polítics corrents que les universitats tradicionals. Tal i com apunta Jordi Xifra, la diversificació de les fonts de finançament és una característica d’aquesta tipologia de tancs d’idees, ja que els fons procedeixen de corporacions, individus i fundacions. Aquesta varietat de patrocinadors redueix el risc de  reaccions negatives davant dels hipotètics resultats negatius d’una determinada investigació encarregada per un client.[3] La Brookings Institution i l’American Enterprise Institute formarien part d’aquesta tipologia que s’emmarca dins el forum think tanks.


La categoria de les organitzacions d’investigació contractada fa referència als think tanks que actuen contractats pel govern o pels interessos privats per iniciar una investigació en qualsevol camp. Contràriament al primer grup, aquest model gaudeix d’una marcada idiosincràsia partidista, d’acord amb els interessos dels fundadors, dels membres i dels clients. Les seves conclusions han de concordar amb els interessos dels cients, si no volen perdre’ls en benefici dels laboratoris d’idees de la competència. Juntament amb els advocacy tanks s’engloben en el grup dels committed think tanks. L’estreta col·laboració de la Rand Corporation amb el Departament de Defensa nord-americà converteix aquesta organització en un bon exemple d’aquesta tipologia de tanc d’idees.



Pel que fa als advocacy tanks o centres militants, aquests constitueixen una nova deriva d’aquest tipus d’organitzacions que posa en crisi la imparcialitat ideològica que originàriament venia associada als laboratoris d’idees. La dificultat de separar-los dels grups d’influència és immensa, ja que el seu principal objectiu és provocar un canvi en l’acció política i no pròpiament la investigació política. Aquest model destaca per la pràctica d’una política agressiva dirigida a imposar la pròpia ideologia en l’agenda política. Per influir en el debat públic vigent en cada moment recorren especialment a les tècniques de relacions públiques unidireccionals. Els formats utilitzats per difondre els seus missatges solen ser els informes o estudis breus, més que els llibres. Generalment, aquest tipus d’institucions estan vinculades a un partit polític. L’exemple més paradigmàtic és la Heritage Foundation, organització conservadora vinculada al Partit Republicà nord-americà. Des del seu naixement, aquest tanc d’idees es va especialitzar en l’investigació de polítiques públiques de resposta ràpida i en la comercialització de les seves obres acadèmiques per a un consum polític. Així, doncs, es va erigir com un interlocutor vàlid pels equips legislatius republicans i pels periodistes interessats en equilibrar un article amb reflexions d’una font conservadora autoritzada.


Més enllà de les categories proposades per Weaver, trobem els think tanks creats en honor a una personalitat política o per complir un llegat polític que no s’ha pogut dur a terme que s’anomenen vanity tanks. Aquesta denominació va ser utilitzada per primera vegada per Robert K. Landers en un informe publicat al Congressional Quarterly el 1986. Així, doncs, la Hoover Institution of War,Revolution and Peace o el NixonCenter són exemples de vanity tanks. A Catalunya, el Centre d’Estudis Jordi Pujol també formaria part d’aquesta tipologia.


[1] REQUEJO, F. [et al]. “Els think tanks a Catalunya”. Idees (2000), núm. 7, p. 42-61.
[2] WEAVER, R.K. “The Changing World of Think tanks”. Political Science and Politics (1989), Vol.22, núm.3, pp.563-578.
[3] XIFRA, J. “Els think tanks”, p.38. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada