Els think tanks a Catalunya

A Catalunya, com a l’Estat espanyol, la majoria de think tanks (75%) es van crear a partir de l’any 1980; com a conseqüència de la proliferació de processos de descentralització politicoadministrativa a nivell europeu. En el cas català, l’assoliment sistemàtic de més quotes d’autogovern va afavorir la creació de nombrosos centres d’estudi i d’anàlisi política, desenvolupats a partir de les tradicions organitzatives del país i de les lògiques de les seves institucions, tant autonòmiques com locals.  Aquest és el cas de la Fundació Carles Pi i Sunyer, especialitzada en la recerca i la promoció del coneixement sobre l’àmbit local i les comunitats autònomes.

Originàriament, aquestes organitzacions no s’anomenaven think tanks; però en els darrers anys, els mitjans de comunicació, els partits polítics i el món acadèmic han optat per incorporar aquest terme anglosaxó a l’hora de referir-s’hi. No obstant això, el seu estatus, finançament i visibilitat difereixen en molts aspectes dels laboratoris d’idees nord-americans.

L’any 1999, un estudi dirigit per Ferran Requejo permetia establir una situació preliminar sobre el model català de laboratoris d’idees i identificar algunes característiques inicials:

- El fenomen dels think tanks a Catalunya és relativament nou ja que el 80% d’aquestes organitzacions s’han constituït a partir del 1980.

- La major part són força febles a nivell institucional i organitzatiu. Tenen unes dimensions reduïdes, gaudeixen de pocs recursos, els seus membres són poc professionalitzats i són molt dependents dels col·laboradors externs.

- Els tancs de pensament amb petites dimensions es concentren en l’Administració local i en l’autonòmica. En canvi, els de grans dimensions ho fan amb l’Estat, la Unió Europea i les Administracions autonòmiques.

- La majoria tenen un àmbit d’actuació nacional (govern autonòmic i entitats locals) i molt pocs tenen interès i capacitat per influir a nivell estatal.

- En termes generals, el grau de finançament privat que disposen es pot considerar molt escàs.

- La majoria de les activitats que porten a terme busquen un impacte que es limita a cada àmbit o sector.

- La producció més important es fonamenta en estudis d’avaluació de les polítiques públiques.

- La relació i els contactes amb l’Administració Pública són bàsics per a la majoria de laboratoris d’idees.

Com són els think tanks catalans?

Fruit de l’anàlisi continguda a la Guia de thinktanks a Catalunya on s’estudiaven vint tancs de pensament, ara podem precisar una mica més com són aquestes institucions a casa nostra. Com es pot veure a la següent gràfica, les dues tipologies predominants són els "centres militants" i les "fundacions dels partits polítics". 

Pel que fa a l’especialització dels think tanks catalans, la gran majoria aborden temes relacionats amb la política catalana i amb les diferents ideologies a les quals estan adscrits (bàsicament fundacions de partits polítics). És a dir, la CatDem amb el catalanisme; la Rafael Campalans amb el socialisme; la Nous Horitzons amb l’ecologisme i la Fundació Josep Irla i el Cercle d’Estudis Sobiranistes amb l’independentisme. En aquest context, també trobem organitzacions especialitzades en les relacions internacionals. Aquest és el cas de la Fundació Cidob i de l’IEMed. Ambdues institucions gaudeixen de gran prestigi i els seus investigadors sovint són citats i participen en els mitjans de comunicació com a experts. En aquest context, la Casa Àsia està desenvolupant una tasca molt important de coneixement i difusió sobre la regió d’Àsia i el Pacífic, un dels pols geogràfics més dinàmics del planeta.

Una altra característica del model de think tanks català ―i també espanyol― és la forta dependència amb l’Administració. A diferència dels Estats Units, la filantropia privada està molt poc desenvolupada a casa nostra. Per aquest motiu, els laboratoris d’idees finançats exclusivament a través de fons privats només representen un 26%. Com es pot veure a la gràfica, més del 60% de think tanks es financen mitjançant un sistema mixt de capital públic i privat. No obstant això, l’aportació pública generalment acostuma a ser la més important.