No és cap caramel

Centre tecnològic associat. Viver d’empreses. Una inversió total de 700 milions d’euros. Més de 500 llocs de treball. Dinamització econòmica de la zona. Injecció de diners a les arques municipals a través dels impostos. Grans compensacions econòmiques. Però, a quin preu?

Ahir, a les portes de les vacances de Nadal i en un període inhàbil per les administracions locals, el consell de ministres va aprovar la convocatòria per part del ministeri d’Indústria del procés de selecció dels municipis candidats a acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears —conegut com cementiri nuclear— i el centre tecnològic associat. L’MTC conservarà durant un període de 60 a 100 anys el combustible gastat de totes les centrals nuclears de l’Estat, incloent-hi els residus de Vandellòs I, que actualment són a França.

El govern espanyol ha volgut vendre aquest procés de selecció com una gran oportunitat per atraure inversions i dinamitzar el territori; però obvia les conseqüències negatives d’acollir un emplaçament nuclear d’aquestes característiques. Ha transcendit que tres municipis catalans (Vandellós, Ascó i Tivissa) podrien estar interessats; tot i que cap d’ells ha fet públic aquest supòsit. No obstant això, més de cinquanta associacions ecologistes, ajuntaments, consells comarcals i, fins i tot, la comissió d’economia i finances del Parlament han subscrit acords en contra de la ubicació a Catalunya del cementiri nuclear.

Tot això em porta a qüestionar l’autonomia local dels municipis a l’hora de prendre decisions que sobrepassen abastament l’escenari municipal. És a dir: pot un ajuntament apel·lar l’autonomia local per decidir acceptar una instal·lació nuclear que compta amb l’oposició d’instàncies administratives superiors? Pot un ajuntament decidir unilateralment acollir un magatzem de residus que pot afectar brutalment tot el territori català? Aquestes no són reflexions per prendre a la lleugera. La responsabilitat municipal ha d’anar més enllà de les compensacions materials immediates i ha de contemplar el conjunt de la ciutadania. Avui per avui, acceptar la instal·lació d’un cementiri nuclear no és cap caramel. La vida val molt més que un grapat de milions d’euros.

Arxivada la querella contra López Garrido per prevaricació i malversació

El titular del jutjat d'Instrucció número 4 de Madrid ha acordat arxivar la querella contra el secretari d'Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido, denunciat per malversació i prevaricació pel Centre Jurídic Tomás Moro. La denuncia assegurava que es va concedir una subvenció de 78.000 euros a la Fundació Alternatives, de la que va ser patró, quan ja era secretari d'Estat. López Garrido va declarar com a imputat el passat dia 4. El jutge considera provat que les subvencions van ser atorgades quan ell ja va deixar el càrrec de la fundació.

El municipi més petit de Catalunya vota ‘Sí’

Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el municipi més petit de Catalunya, ha votat massivament per la independència de Catalunya en la segona consulta després de la d’Arenys de Munt (Maresme). Dels 21 habitants amb dret a vot, han votat 19; dels quals 18 ho han fet a favor de la independència i 1 en contra. Després de l’escrutini, l’alcalde, Ramon Vilalta (Esquerra), va exhortar a la resta de ciutadans que estan cridats a les urnes “a votar sense por, tal com ho ha fet Sant Jaume de Frontanyà”.

La consulta va transcorre amb absoluta normalitat i sempre amb un caire festiu. Durant l’estona en la que el col·legi electoral va estar tancat, l’alcalde i les seves filles es van posar a servir plats a la fonda. Fins i tot, pocs minuts abans de l’inici de l’escrutini, en Vilalta voltava canviant alguna bombeta exterior que s’havia fos. A continuació adjunto algunes fotos de la consulta.

Els 100 pensadors del 2009

La revista Foreign Policy (FP) ha fet públic el rànquing dels 100 pensadors del 2009. Més que res, em faig ressò com a curiositat perquè la classificació és molt ianqui (del top 10, 7 són nord-americans) i es troben a faltar pensadors. Una curiositat: segons la FP el pensador espanyol més important d’enguany (número 53 a la llista) és el jutge Baltasar Garzón.

El número u del rànquing és per Ben Bernanke, president de la Reserva Federal dels EE.UU, per “evitar una nova Gran Depressió” . Podeu consultar el llistat aquí.

Aprofito la notícia per proposar un divertimeto: us animeu a proposar els 10 pensadors catalans del 2009?

"El mar", de John Banville

Acabo de llegir la novel·la El mar, de l’escriptor irlandès John Banville (viquipèdia). El que més em va atreure a l’hora de decidir-me a llegir-la va ser ―més que el premi Man Booker que li van concedir per unanimitat― una altra novel·la que Banville havia escrit sota el seu pseudònim d’autor de novel·la negra Benjamin Black i que es titula El secret de Christine Fall. La vaig trobar molt ben escrita; amb una prosa acurada i elegant.

No obstant això, El mar és una obra de talla molt diferent. És una novel·la de dol, grisa i amb matisos pessonians. El protagonista, després de la mort de la seva esposa, es retira a un llogarret de la costa irlandesa on estiuejava durant la infantesa. Allí defuig un present dolorós per a refugiar-se en un passat tràgic que el va marcar per sempre. El mar blanquinós i el seu onatge constant és l’enllaç amb aquests dos móns i el marc que permet reflexionar sobre el pas del temps, sobre els records, sobre la mort i la memòria.

És un llibre per llegir lentament a la nostra Costa Brava, a l’hivern, embolicats amb una manta a quadres i acompanyats del mar de fons. La prosa minuciosa, detalla i polida de Banville farà la resta.

Saramago: "Déu no existeix. O sí que existeix, existeix perquè l'hem inventat nosaltres"

L'escriptor José Saramago parla sobre les religions, el paper de l'Església i l'existència de Déu arran del seu nou llibre "Caín". Saramago comenta que "l'Església no té res de nou a explicar, i encara manté el seu discurs" i que "les religions sempre consideren les altres com els seus enemics". A més, diu que "pensar que Déu existeix és un absurd" tot i que confessa que "jo sóc ateu, però sóc conscient que l'ateisme absolut no existeix".

Saramago: “Serem moralment més pobres si Aminetu Haidar es mor”

Em faig ressò de l’entrevista a José Saramago que el diari El Pais publica avui. En ella, l’escriptor portuguès explica la visita que va realitzar a Aminetu Haidar, l’activista saharaui que està en vaga de fam a l’aeroport de Lanzarote. Saramago explica que li va dir que “venia per ajudar-la a viure”. Totes les esperances estan posades en l’arbitri de l’ONU; però de moment la situació no millora. La salut de Haidar cada dia és pitjor.

Pensar engreixa

Un company de feina m’ha passat una notícia d'un estudi sobre l’exercitació de la ment. Aquest es va publicar aquest setembre a la revista Psychology and Health i sosté que l’activitat mental debilita la força de voluntat per fer exercici físic i, per tant, engreixa. La principal autora de l’informe és Kathleen Martin Ginis, professora de kinesiología de la McMaster University, precisa que les tasques cognitives i les que regulen les emocions poden reduir la nostra capacitat de fer exercici físic. És a dir: fer sudokus engreixa.

Si fes cas d’aquest informe al peu de la lletra hauria de modificar el subtítol del bloc: “Les idees tenen conseqüències i calories”. Així que si aquestes festes nadalenques guanyeu algun quilo ho podeu justificar dient que penseu molt. Qui no es conform és perquè no vol!

Una enquesta de la UOC conclou que en un referèndum el ‘sí’ guanyaria amb un 66,7%

Em faig ressò d’una notícia publicada a l’AVUI sobre una maroenquesta de la UOC a 2.614 persones que evidencia una victòria del ‘sí’ en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya.

Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l’AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s’hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l’atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l’urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l’apartat del No ho sap / No contesta.

També adjunto un enllaç al bloc de l’ Enric Xicoy sobre la interpretació periodística de les estadístiques. Segons explica, de la ntícia es podria desprendre que en un possible referèndum no s’arribaria al 55% que demana la UE per acceptar un nou Estat. Doneu un cop d’ull.

FITXA TÈCNICA
Recollida de la informació: enquesta telefònica assistida per ordinador (C.A.T.I).
Dates del treball de camp: del 14 de setembre al 2 d'octubre de 2009.
Univers: població de 15 a 74 anys (ambdós inclosos).
Àmbit: Catalunya.
Mostra final: 2.614 entrevistes.
Error mostral: ±2% calculat per a un nivell de confiança del 95,5% i sota el supòsit de màxima indeterminació estadística (p=q=50) segons la fòrmula d'errors mostrals per universos infinits.

El ‘laboratori d’idees’ del PP premia la monarquia

La FAES premia el rei Joan Carles pel seu compromís en la reconciliació dels espanyols


Ja ho diu el subtítol d’aquest bloc : “les idees tenen conseqüències”. Els laboratoris d’idees —els anomenats think tanks— són els encarregats teòrics de generar munició en forma de noves propostes i idees. D’acord amb això, totes les accions derivades dels think tanks responen a estratègies per millorar o consolidar una determinat posicionament ideològic.

En aquest context, la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES) que presideix José María Aznar compleix 20 anys d'existència i per celebrar-ho ha creat el premi FAES de la llibertat, que ha decidit concedir al rei Joan Carles en reconeixement a la promoció i defensa de la democràcia i el seu compromís en la reconciliació dels espanyols.

Personalment, no concediria un premi a la llibertat a la corona, però entenc que si la FAES ho ha fet és perquè ha calculat que podrà treure rèdits. Prova d’això és que Aznar en el seu parlament ha assegurat que les "condicions d'estabilitat i eficàcia del model d'organització d'Estat" pactades durant la Transició no haurien de perdre vigència. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat el director de la FAES, Javier Zarzalejos, remarcant que aquesta fundació "està compromesa amb la Constitució com a marc de convivència entre els espanyols".

Aquesta és la Espanya de la llibertat que defensa el PP i projecta la FAES. La Espanya dels Reis Catòlics, la de l’Una, grande y libre, la de Manolo del Bombo, els toros i la monarquia. Aquest és un discurs vell (molt vell) però que té molts adeptes, predicadors i fins i tot té premi.

La dificultat de generar noves idees

“Per un catalanisme cosmopolita”, de Montserrat Guibernau

La catedràtica de Política a la Queen Mary University of London, Montserrat Guibernau, presentarà el proper 3 de desembre (19:30h) a la llibreria Proa Espais (C/Rosselló, 212) “Per un catalanisme cosmopolita”, obra guanyadora del Premi d’assaig breu Irla 2009 que organitza la Fundació Josep Irla.

El municipi més petit de Catalunya també decidirà

Sant Jaume de Frontanyà farà la consulta el 12-D



Després d’Arenys de Munt, la segona consulta sobre la independència de Catalunya es celebrarà el proper 12 de desembre a Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el municipi més petit de Catalunya. Aquesta segona consulta simbolitzarà que tothom és necessari per assolir la llibertat de Catalunya; fins i tot els 24 habitants de Sant Jaume de Frontanyà. Només amb el compromís i treball del conjunt del territori podrem fer realitat aquesta fita. Crec fermament que és des del territori, des de les vil•les i comarques de Catalunya, que s’ha de bastir i consolidar el discurs sobiranista.

La premsa catalana fa pinya entorn la defensa de l’Estatut

Dotze diaris publiquen una editorial conjunta que la “brunette” espanyola ja s’ha afanyat a desacreditar

Dotze diaris catalans han publicat avui, en una iniciativa inèdita, una editorial conjunta en la qual fan una defensa de Catalunya i l'Estatut. Sota el títol 'La dignitat de Catalunya', els rotatius afirmen que amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut hi ha en joc les normes bàsiques de la democràcia i l'esperit 'que va fer possible la pacífica transició'. Signen aquesta editorial 'El Periodico', 'La Vanguardia', 'l'Avui', 'El Punt', el 'Segre', el 'Diari de Girona', 'Regió 7', el 'Diari de Terrassa', 'La Mañana', 'El 9ou', el 'Diari de Sabadell' i el 'Diari de Tarragona'.

L'editorial demana a l'alt tribunal que respecti la llei i critica que el TC s'hagi acabat convertint una 'quarta càmera', confrontada amb el Parlament, el Congrés dels Diputats i la voluntat ciutadà. 'Es tracta d'una situació inèdita en democràcia', subratlla el text. A més, recorda que quatre dels membres del Tribunal Constitucional ja han acabat el seu mandat i que no han estat renovats per discrepàncies entre PSOE i PP, i que un d'ells ha estat recusat –en referència a Pablo Pérez Tremps- i un altre va morir –Roberto García Calvo.

Fúria espanyola contra l’editorial

El diari 'El Mundo' i diverses emissores de ràdio madrilenyes reaccionen a la iniciativa de la premsa catalana acusant-la de mentir. Losantos considera que avui els espanyols són "els jueus dels nazis catalans"

Més tensió democràtica

L’alcalde de Sant Pere de Torelló posa els equipaments culturals a disposició de la consulta



L’alcalde de Sant Pere de Torelló i portaveu del Decidim.cat, Jordi Fàbrega, ha signat un decret d’alcaldia on posa a disposició de la Comissió Organitzadora de la consulta sobre la independència de Catalunya del proper 13 de desembre —així com d’altres entitats o partits que ho sol•licitin— els equipaments i instal·lacions de titularitat municipal per a la realització de qualsevol tipus d’activitat relacionada amb la consulta.

L’alcalde s’empara en els principis constitucionals de la llibertat d’expressió, de la llibertat ideològica, de reunió, de participació en els afers públics i de petició individual o col·lectiva (reconeguts al Títol I, capítol II, secció 1a, articles 15 al 29 de la CE) per prestar els equipaments municipals per a aquestes finalitats.

Fàbrega, que és el delegat de la Generalitat a la Catalunya central, argumenta que no pot negar “a les 60 persones i dues entitats que formen part de l'organització de la consulta l'ús dels equipaments municipals que paguem entre tots". I té raó.

Ara, però, caldrà veure la reacció de les estructures de l’Estat a aquest desafiament democràtic. Mentrestant, l’independentisme ha de fer costat a aquest alcalde valent com en el seu dia ho va fer amb Arenys de Munt. Tensió, tensió democràtica. Això és el que ens cal.

Vilaweb celebra els seus 15 anys canviant disseny

Avui el diari digital Vilaweb ha estrenat nova imatge i maquetació per commemorar els seus 15 anys d’existència. A aquest fet se li ha d’afegir el canvi de seu que comptarà amb una sala d’actes oberta a les entitats. A Catalunya, parlar de periodisme digital equival a parlar de Vilaweb. Sense anar més lluny, servidor va entrar al món dels blocs de la mà de Vilaweb amb una bitàcola titulada ‘Ben mirat’ on descrivia, entre d’altres coses, la meva activitat de regidor a l’Ajuntament de Cabrils.

Una de les ponències del seminari d’Activisme polític a la xarxa (veure apunt) tractava del model periodístic de Vilaweb. Un dels seus redactors, en Martí Crespo, va explicar a periodistes i blocaires europeus les característiques d’aquest mitjà que, originàriament, va néixer —l’any 1995— amb la voluntat de convertir-se en el “yahoo català” (en un primer moment es deia “InfoPista” i recollia un directori de 160 webs).

Segons Crespo, l’èxit del model de Vilaweb es basa en quatre grans apostes: la innovació, el marc nacional propi, l’agenda pròpia i l’atenció a l’usuari. Sense cap mena de dubte, Vicent Partal i companyia van ser pioners a l’hora d’encetar un diari electrònic que abordava sense manies el marc nacional dels Països Catalans amb una agenda pròpia de notícies. A més a més, van obrir la patent a un munt d’edicions locals a imatge i semblança de la matriu mare de Vilaweb.

El canvi d’imatge de Vilaweb fa patxoca. Per això m’agradaria felicitar als companys de Vilaweb i desitjar-los molts més èxits. S’ho mereixen.

TV3 entrevista al cap de campanya d'Obama

Per recollir suports per a la reforma sanitària continuen actius molts dels voluntaris que ja van participar en la campanya electoral de Barack Obama. Xesco Reverter ha parlat amb el cap d'aquesta campanya de Barack Obama, Joe Rospars, que ha participat a Barcelona en un fòrum de política i internet.

Podeu consultar la peça en aquest enllaç:
http://www.tv3.cat/videos/1643859

O’Donell: “Les telenovel·les reflecteixen valors socialdemòcrates”

El setmanari El Temps de la setmana del 17 de novembre conté una entrevista que Violeta Tena va realitzar a Hugh O’Donell, professor de la Glasgow Caledonian University i expert en estudis culturals. Després de molts anys estudiant les telesèries des de la perspectiva dels estudis culturals, el professor O’Donell ha arribat a la conclusió que aquestes reflecteixen valors socialdemòcrates enfront dels neoliberals que es desprenen de la primacia del mercat, la cerca dels beneficis, la flexibilització del mercat de treball, l’afavoriment del mercat lliure, etcètera.

Segons O’Donell, un dels valors centrals de totes les telenovel·les és la comunitat; com també ho és de la ideologia socialdemòcrata. En aquest sentit, les sèries defensen el concepte de comunitat per sobre de l’individu. Molts dels exemples de casa nostra es poden analitzar des d’aquesta perspectiva com, per exemple, Ventdelpla o El cor de la ciutat.

En relació amb això, O’Donell conclou que el fet que ens agradin tant les telenovel·les ens aboca a la lectura que “els polítics han canviat la manera de veure el món, però nosaltres continuem amb la visió del passat”.

L’espiral negativa de la comunicació política

L’acte de presentació de la nova Associació de Comunicació Pública (antiga ACIAL) va comptar ahir amb la participació del catedràtic de Ciència Política i de l’Administració de la UAB i exconseller de Justícia, Josep Maria Vallès, per analitzar l’actual situació de descrèdit de la política des d’un punt de vista comunicatiu. De la seva intervenció m’agradaria destacar la diagnosi que va formular. No es tracta d’assenyalar amb el dit els culpables d’aquesta situació; ja que el que està passant —segons Vallès— és fruit d’una “dinàmica negativa de la comunicació que arrossega periodistes i polítics”. En aquest sentit, els canvis tecnològics i les noves realitats empresarials dels grups de comunicació han afavorit aquest escenari.

Davant d’això, la teatralització de la política és una derivada del consumisme. L’espectador passiu vol un final feliç i, quan la política no assoleix les expectatives generades, “extrema la teatralització”. Això dóna lloc a una espiral negativa que es repeteix sistemàticament.

Però hi ha alguna cosa a fer? Vallès ha assenyalat tres àmbits que caldria millorar:

1) Explorar les potencialitats de les noves tecnologies per superar els missatges equívocs unidireccionals. En aquest context, hi ha dues tendències que responen als perfils de ciberoptimistes o ciberpessimistes que es tradueix en la capacitat de generar espai obert de debat davant de la reducció de cercar, únicament, les aliances que reforcin les nostres posicions. Ras i curt: hem de ser capaços de crear una gran àgora virtual en lloc de petites capelletes.

2) Realitzar reformes institucionals que assegurin la transparència de la informació de les associacions públiques. En aquest apartat es contempla una major protecció de la independència dels periodistes. També es van apuntar altres reformes com, per exemple, la de la consecució de les llistes obertes.

3) Generalitzar canvis d’actituds personals que no alimentin la política de les contradeclaracions. Hem de procurar no actuar a cop de titular.

Tot plegat, dibuixa un escenari empantanegat que cal superar amb la implicació de tothom. Aquesta dinàmica negativa s’ha de revertir amb més rigor, més transparència, més responsabilitat i, sobretot, més política. Esperem que l'Associació de Comunicació Pública, sota el lideratge de Jordi Navarro, contribueixi a canviar aquesta dinàmica.

La cara i la creu

M’ha agradat... La diagnosi realitzada pel professor Vallès defugint les acusacions nominals i definint una dinàmica de la qual tots en som esclaus.

No m’ha agradat... El corporativisme, un cop més, del que fa gala el periodisme. Hem de ser crítics amb la professió i amb les males pràctiques professionals.

Com sobreviuen les fundacions vinculades als partits?

El futur del periodisme

La revista ‘El Ciervo’, en el seu 34è Premi Enrique Ferran, ha abordat la situació actual del periodisme. En aquest sentit, la convocatòria del premi ―que ha guanyat Albert Sabadell amb l’article 'Influencias'― ha donat lloc a un número monogràfica sobre l’ofici del periodisme des de perspectives ben diverses. Realment és un número sensacional que recomano a tots aquells que encara creuen en un periodisme rigorós, crític i independent.

Val la pena llegir...

Las tres claves que los periodistas no nos dan de Matt Thompson.

La diferencia estriba en el descontrol de Carmen Echazarreta.

Del professional al "hooligan" d'Oriol Llop.

Querella contra López Garrido per una suposada prevaricació en la concessió d'ajuts a la Fundación Alternativas

Segons ha informat Europa Press, el Centre Jurídic Tomás Moro s'ha querellat contra el secretari d'Estat per a la Unió Europea, el socialista Diego López Garrido, per suposada prevaricació en la concessió de d'ajuts de 60.000 i 18.000 euros a la Fundació Alternativas, a la qual pertany.

Segons els denunciants, "la conducta de López Garrido suposa un clar conflicte amb les normes del codi de bon govern", aprovat el 2005. Per aquest motiu, i tenint en compte que la presidència espanyola de la UE començarà l'1 de gener del 2010, sol·liciten la dimissió del secretari d'Estat per "transmetre als espanyols la imatge d'un govern allunyat de tot tipus de corrupció o sospita".

Aquest nou episodi és l’enèsima constatació que tenim un problema amb el finançament dels partits a través de les fundacions. No queda dubte que s’ha de legislar per evitar aquest buit.

Blocaires europeus de nacions sense estat comparteixen estratègies de mobilització política

Palesen la necessitat de crear un agregador de blocs independentistes

Ahir vaig tornar de Brussel•les on vaig assistir a un seminari d’activisme polític a la xarxa organitzat per l’eurodiputat Oriol Junqueras (bloc) —amb el suport de la futura eurodiputada gallega Ana Miranda (segur que ho farà molt bé)— i que va reunir diversos periodistes i blocaires catalans, gallecs, bascos, suecs, escocesos i flamencs per compartir estratègies de mobilització política a través de les noves tecnologies. L’atapeït programa va comptar amb la participació d’actvistes blocaires gallecs com Xurxo Salgado (un dels autors de Galicia confidencial) o Filipe Diez (bloc), del blocaire escocès Tom Harris, del professor de la URL Enric Xicoy (bloc) que va explicar el funcionament de l’Osonosfera, del flamenc Theo Francken i del suec Henric Alexandersson (bloc) —amb més de 7.000 visites diàries—, entre d’altres participants.

Del seminari voldria fer-me ressò d’un clam general: “I ara què?”. El que està clar és que s’han de compartir experiències i potenciar la interacció. La xarxa ho permet. Ara no té sentit que cadascú faci la guerra per la seva banda. Cal traçar una unitat d’acció i remar tots en la mateixa direcció. En aquest sentit, es va plantejar la necessitat de transformar en acció les idees que sorgeixen a la xarxa. I va sortir alguna idea, com la creació d’un agregador de blocs europeus de nacions sense estat que faciliti encara més la interacció.

L’eclosió d’internet ha revifat aquella màxima del “pensa localment, actua globalment”. D’acord amb això, és imprescindible una mentalitat que superi les capelletes i estengui un full de ruta comú. Seguint amb la línia de la concentració de blocaires, també caldria un treball conjunt dels laboratoris d’idees dels partits que formen part de l’Aliança Lliure dels Pobles a favor de l’extensió del dret a decidir. En l’època d’internet i de la cultura del linkatge esdevé imprescindible compartir informació, idees i experiències. Esperem que aquest encontre pugui ser el detonador de noves accions per assolir la llibertat.

Consulteu els apunts d’altres participants:
Albert Medrán (bloc): Política online: més díficil que construir Europa?
Paul Rios, coordinador de Lokarri (bloc): Poltika 2.0 en el Parlamento Europeo
Chris Jones (bloc): 'Euroblogging'

Nou llibre: “El marketing de las ideas. Los 'think tanks' en España y en el mundo”

Està calent, calent... acabat de sortir del forn. Després de tot l’estiu treballant colze a colze amb el professor Jordi Xifra, el llibre “El marketing de las ideas. Los 'think tanks' en España y en el mundo (editorial Niberta)” ja ha vist la llum. Aquest és el meu segon llibre després de "De la ceguesa a la lucidesa. La literatura d'idees de José Saramago (Prohom edicions)". Crec que aquest nou llibre tindrà recorregut; sobretot per l’interès que darrerament estan despertant els anomenats laboratoris d’idees. Us animo a llegir-lo!

Laporta president vs. Laporta polític

Em sembla bé que Joan Laporta tingui aspiracions polítiques. Crec que és una persona de reconegut prestigi, que ha fet una bona tasca al capdavant del F.C. Barcelona i que té el punt necessari de carisma, rauxa i vanitat per saltar a l’esfera política. Ara bé, el fet de coquetejar amb la vida política implica un exercici encara més ferm i rigorós de les seves responsabilitats com a màxim dirigent blaugrana fins a finals del seu mandat. És a dir, no seria de rebut utilitzar la tribuna culé per promocionar-se políticament.

D’altra banda, és inevitable analitzar les declaracions que darrerament realitza Laporta des d’una òptica política. Les últimes tenen a veure amb l’anunci de la reforma fiscal impulsada pel govern espanyol que pretén acabar amb la 'llei Beckham'. En aquest sentit, el president blaugrana es va manifestar contrari a la reforma i, juntament amb Florentino Perez, lluitarà per aturar-la. Si finalment s'aprova aquesta reforma, a partir del 2010, els jugadors estrangers que tinguin rendes superiors als 600.000 euros anuals passaran a tributar del 24 al 43% a l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF); que és el que tributen ara els jugadors nacionals.

Entenc que el “Laporta president” del Barça estigui en contra de la reforma ja que el seu club seria un dels màxims perjudicats econòmicament. Però, de la mateixa manera, no entenc l’oposició a la reforma del “Laporta aspirant polític”; sobretot en un moment de dificultats de moltes famílies per arribar a final de mes. Defensar els privilegis d’una minoria exclusiva representa una declaració d’ideologia política que, sigui dit de pas, no encaixa en absolut amb els plantejaments socials del partit que el va convidar a la marxa de torxes en record de l’afusellament del president Companys. “¡Al loro!”

La regeneració de les aigües de l’oasi

Ahir ho afirmava el conseller Castells: si no es posa fil a l’agulla a la situació actual, el sistema polític parlamentari de Catalunya es pot veure alterat amb la irrupció de noves formacions polítiques populistes. Els darrers escàndols públics han obert novament el foc creuat de retrets —o d’estirar la manta— entre els partits polítics. Fruit d’això, el debat sobre el finançament dels partits ha aflorat amb força. Tancar el debat en fals com es va fer amb el cas del 3% implicaria una nova alenada d’arguments per totes aquelles noves aventures polítiques que previsiblement concorreran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Estic d’acord que determinats discursos sobre la regeneració democràtica són buits de contingut i només aprofiten la música de fons per entonar una cantarella que enganxa quasi tant com la cançó d’Estrella Damm d’aquest estiu.

Però això no vol dir que l’estament polític actual s’hagi de refugiar en la crítica al populisme per no emprendre mesures d’impacte. De vegades, sembla que els partits hagin blindat l’oasi català per neutralitzar qualsevol sistema de vida al marge d’ells. Però la entrada de Ciutadans al Parlament ja va alertar que el sistema de partits tenia fissures i que no era tan hermètic com els aparells es pensaven. A les properes eleccions autonòmiques la llista d’outsiders es multiplica: Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Joan Laporta o, fins i tot, el regidor Elvys de Reus. Aquest darrer va demostrar a les passades municipals que l’espectador consumidor de Polònia no té perquè ser un abstencionista. Pensem-hi.

"Els lobbies", de Jordi Xifra

L’amic Xifra ha tret un nou llibre a la col·lecció ‘Vull saber’ de la UOC. Després dels think tanks, era és el torn dels lobbies; una activitat poc reconeguda que compta amb una mala premsa. Us recomano aquest llibre per conèixer una mica més la realitat dels lobbies.

Un treball sobre l’eix mediterrani guanya el 13è premi d’assaig polític Trias Fargas

L’autor és el professor de la Universitat de València Josep Vicent Boira


El professor de la Universitat de València (UV), Josep Vicent Boira, amb el treball 'La Commonwealth catalano-valenciana. La formació de l'eix mediterrani al segle XX. Les relacions econòmiques de Catalunya i València' ha estat el guanyador de la 13è edició del premi d’assaig polític Trias Fargas. Ahir a la nit, en el marc de La nit del pensament, el president de CiU, Artur Mas, i el director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines, van concedir el guardó a Boira.

En aquest context, Mas va remarcar que quan catalans i valencians intenten 'guanyar-se per separat els favors de Madrid' llavors acaben sent una 'perifèria'. En canvi, quan identifiquen els punts forts i van units, poden aspirar, ha dit, 'a ser el centre d'un espai geogràfic, no només en termes europeus, sinó també en termes mediterranis'.

Saramago: “Déu no és algú de fiar”

Torna el Saramago més audaç i polèmic

Avui La Vanguardia publica una entrevista a José Saramago en motiu de la presentació de la seva darrera obra titualda “Caín”. En aquests moments l’estic llegint, però us puc avançar que no té res a veure a “El viatge de l’elefant”, “Les intermitències de la mort” o “Assaig sobre la lucidesa”, de les seves últimes novel·les publicades que havien baixat considerablement de qualitat respecte de les novel·les anteriors al Premi Nobel. El Saramago de “Caín” recupera l’estil audaç, substanciós i polèmic dels millors temps. Properament, la crítica del llibre.

Els manufacturers del discurs polític

Segons Margarida Bassols, autora del llibre El llenguatge dels polítics, discurs polític i democràcia és un binomi indestriable, el coneixement de l’un fa possible el funcionament adequat de l’altra. En aquest context, la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política —impulsada per l’amic Toni Aira (bloc)— ha organitzat una taula rodona titulada ‘L’storytelling català: qui crea el discurs polític a Catalunya?’ que comptarà amb la presència dels manufacturers dels discursos dels principals partits polítics. Fins l’aparició de Jon Favreau (a la foto), el jove que escrivia els brillants discursos d’Obama durant la campanya presidencial amb frases ja mítiques com el ‘Yes, we can’, la figura dels speechwriters no estava reconeguda i valorada.

A Catalunya, un dels primers polítics que va concebre el míting —i per tant, la creació del discurs polític— com un gènere que necessitava tècnica i pràctica va ser Josep Lluís Carod-Rovira. Tothom recordarà el Carod orador de la campanya del 2003 amb allò de “les mans netes” i “voteu amb el cor” que tantes llàgrimes va arrencar.

Segons Gregory i Carroll, els textos que tenen l’origen en l’escriptura no han de ser descodificats necessàriament mitjançant la lectura. D’acord amb això, a l’hora d’escriure un discurs que serà interpretat en públic cal ser conscient d’una sèrie de premisses com una densitat informativa menor, una sintaxi ordenada, un lèxic habitual, un ritme acurat i un cert grau de repetició.

Amb el temps, el nou màrqueting polític ha fet necessària l’expertesa a l’hora d’elaborar discurs i comunicar idees. L’artesà del discurs ha de tenir molt clar que allò escrit serà pronunciat i, per tant, s’ha de jugar amb el to i el ritme, amb l’humor i l’emoció, amb la combinació de frases llargues i curtes, amb les metàfores necessàries (i entenedores) sense abusar de la poètica.
A part dels speechwriters que intervindran dimarts vinent (Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV), m’agradaria destacar d’altres artesans del discurs no merament polítics.

De ben segur que també recordareu el discurs del president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, a l’auditori de les Nacions Unides el 8 de setembre del 2006. Aquest va ser obra del llavors cap de comunicació del Barça, Jordi Badia (bloc). Un altre discurs que m’agradaria destacar per desacomplexat, fresc i irònic és el de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt el 10 d’octubre del 2007 (segur recordareu allò d’ “una polla xica, pica, pellarica...”).

Dimarts vinent tindrem l’ocasió d’escoltar els manufacturers del discurs polític català i reflexionar sobre l’actual estat de la comunicació política a Catalunya. Tal com està en aquests moments el pati del nostre ‘oasi català’, els nostres artesans del discurs polític ja poden anar treien punta al llapis que mobilitzar l’electorat no serà una tasca fàcil.

Són els laboratoris d’idees dels partits mers instruments de finançament?

CiU retreu al PSC les aportacions de l’Obra Social de Caixa Catalunya a la Fundació Campalans



CiU es defensa atacant. Després de les acusacions socialistes sobre les dubtoses subvencions que la Fundació Orfeó català va donar a la Trias Fargas, ara els convergents carreguen contra els convenis que l’Obra Social de Caixa Catalunya, presidida per Narcís Serra, va signar amb la Fundació Rafel Campalans del PSC. Sense cap mena de dubte, les dues operacions econòmiques són legals. Ara bé, quan ens traslladem al terreny ètic, la situació ja no és tan clara.

Aquests episodis s’emmarquen en el model europeu de think tanks que es diferencia del nord-americà —a part de la diferèncai de pressupostos i staff a favor dels EE.UU— en els nivells de transparència. Això torna a reobrir un debat que no s’ha de defugir: el del finançament dels partits polítics.

Tot i que amb alguna tímida excepció, la majoria de fundacions dels partits estan més a prop de ser meres gestores de subvencions públiques que autèntics laboratoris d’idees. Els think tanks són institucions essencialment nord-americanes perquè van néixer en el si d’un sistema polític marcat per l’absència de partits polítics forts, per la fragmentació del sistema governamental i per la manca d’estructures corporatives (com sindicats o organitzacions patronals).

En canvi, els sistemes polític com el català no són favorables a la creació de think tanks com els del model dels EE.UU. Això no vol dir que no hi tinguin cabuda. Ans al contrari. Però s’ha de trobar l’encaix i el rol dels laboratoris d’idees dins l’oasi català. No obstant això, el que sí que està molt clar és que no han de servir de finançadora dels partits.

La Fundació Campalans insta la Trias Fargas a ensenyar els comptes

Extrec aquesta informació de l diari Avui. El director de la Fundació Rafael Campalans (PSC), Albert Aixalà, va aprofitar la presentació de la memòria d'activitats de l'entitat durant el 2008 i la memòria econòmica per reclamar un gest de transparència a la Fundació Trias Fargas. En aquest sentit, va criticar que no s'hagi concretat el destí dels diners que va rebre la fundació de CDC de la del Palau de la Música per a la promoció de la cultura catalana i si es van dedicar a aquest fi.

Aixalà, que va negar que la seva entitat hagués rebut diners del Palau, va recordar que al PSC no es veu lícit que fons del Palau anessin a una entitat vinculada a un partit. La principal font d'ingressos de la Campalans el 2008 va ser la subvenció del ministeri de Cultura, 470.000 euros, que rep en funció dels vots en les generals. També hi col•laboren la conselleria de Justícia, la Diputació de Barcelona i el ministeri d'Educació, entre altres institucions. I a través d'un conveni amb l'Obra Social de Caixa Catalunya, també va obtenir 50.000 euros. Els 29.000 euros de donatius corresponen a les quotes dels amics de la fundació.

Per la seva banda, el secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, va acusar el PSC de promoure un judici paral•lel contra Convergència amb un estil de política de "poc nivell moral", en posar en dubte l'actuació de la Fundació Trias Fargas. Puig va garantir la legalitat dels convenis amb el Palau. Prèviament, el portaveu de CiU al Parlament, Oriol Pujol, no va descartar que Millet s'apropiés de fons destinats a fundacions externes.

El ‘cas Millet’ reobre el debat sobre el finançament dels partits polítics

L’enrenou dels desviaments de fons públics protagonitzats per Fèlix Millet ha trasbalsat l’oasi català. Com a conseqüència d’estirar el fil, cada dia apareixen noves relacions entre Millet amb diverses fundacions properes a partits polítics. A més a més de les donacions a la Fundació Espai Catalunya d’Àngel Colom, també ha transcendit que Millet va donar diners a la Fundació Trias Fargas i, fins i tot, que entre el 2003 i el 2007 va ser membre de l’Institut Futur de la FAES catalana. En aquest sentit, us “pasto” una informació de Catalunya Press sobre aquests darrers episodis.

Oberta la votació del ‘II Premi Blocs’ del Diari Maresme

La votació popular del segon premi blocs que organitza el Diari Maresme ja està operativa fins l’1 d’octubre. El proper dissabte 24 d'octubre a les 18.30 hores, en un acte que es celebrarà a Pineda de Mar, es faran públics els noms dels guanyadors.

És esperançador comprovar com any rere any, la catosfera es va renovant amb nous blocs que confereixen més pluralitat i diversitat al nostre sistema d’informació i comunicació.

Ara fa pràcticament un any, el bloc ‘Tu ets Cabrils’ va guanyar el primer premi en la categoria de societat (veure foto). Els companys que portem més de tres anys actualitzant diàriament el bloc —Mariona Bosch, Jordi Teixidó, Enric Santolaria i un servidor— tenim clar que aquest premi té un valor simbòlic; però també és un reconeixement a un compromís amb la comunicació local i el dret a la informació. I el que és més important: des del voluntariat i la gratuïtat.

Molta sort a tots els blocs seleccionats!

Que ve el llop!

Un think tank proper al PP ja parla dels tancs com a resposta a l’onada de consultes populars

Després de l’efecte dominó de la consulta d’Arenys de Munt , les forces espanyolistes han mogut fitxa apel•lant el discurs de la por. El GEES, ‘think tank’ neoconservador proper al PP,ha publicat aquest mes de setembre al portal conservador Libertad Digital una anàlisi en la qual recorda que l’exèrcit és el garant de la unitat d’Espanya segons la Constitució. Us deixo l’enllaç de la notícia que ha publicat l’Avui .

Qui són aquests del GEES?

El Grup d’Estudis Estratègics (GEES) és un think tank creat l’any 1986 amb el propòsit de compartir experiències de diversos experts sobre l’estudi de la seguretat internacional i la defensa. Les seves propostes són d’inspiració neoconservadora i està integrat per persones provinents del món acadèmic, del militar i de l’empresa privada. Els atemptats de Nova York i Washington de l’11 de setembre del 2001, juntament amb els de Madrid de l’11 de març del 2004, van provocar canvis importants en les activitats del GEES.

En aquest sentit, van començar a rebre encàrrecs sobre els elements fonamentals del nou ordre mundial estratègic, amb especial incidència en l’àmbit espanyol. D’aquesta manera, els analistes del GEES van evolucionar cap a un major compromís ideològic, comptant amb els drets de reproducció de destacades figures internacionals. El seu finançament és 100% privat.

La taca d'oli

Avui Arenys de Munt ha fet història. I no ho dic pel resultat de la consulta popular, si no per l’exemple de democràcia, civisme i participació que aquesta petita localitat del Maresme ha donat a Catalunya. La depressió post part de l’Estatut i les consegüents retallades, la fatigant negociació del sistema de finançament, el fantasma de la sentència del Tribunal Constitucional, els tacticismes constants dels partits polítics i la inesperada crisi econòmica havien arrossegat el país cap a una somnolència crònica. Però la perseverança d’uns valents ha fet possible que la Diada d’enguany ens tornès la il·lusió. I això s’ha aconseguit des de la base, des de la militància local. No hem d’oblidar que alguns partits polítics que avui eren a Arenys de Munt donant suport a la consulta, en el Parlament van votar en contra de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) promoguda per ‘10 mil a Brussel·les’ a favor d’un referèndum general sobre la independència de Catalunya.

Però ara no és temps de retrets. Ara és temps d’estendre la taca d’oli i traslladar aquesta consulta festiva a més municipis de Catalunya. I si és possible, fer-ho amb el mateix patró: unitat de les forces sobiranistes, consens polític local (a Arenys de Munt, 11 dels 13 regidors van votar a favor de la moció que donava suport a la consulta) i participació cívica de la gent. Davant d’això, l’Estat ja pot presentar els recursos que vulgui i la Falange noliejar tants autobusos com pugui que la taca d’oli no s’atura. Que no decaigui, companys.

Recanvis més enllà de l’aparell

Excel·lent article de Salvador Cot (a la foto) a l’Avui on expressa que l’eix nacional torna a regnar al bell mig de l’oasi català. Sense cap mena de dubte, la relació Catalunya-Espanya és el principal ítem de l’agenda política catalana.

En aquest context, el periodista de l’Avui considera que els promotors de la consulta d’Arenys de Munt han demostrat “una maduresa política extraordinària, lluny de qualsevol radicalitat que no sigui la de l’aplicació de la democràcia”. De tot això —apunta Cot— se’n pot treure una conclusió: l’actual classe política té un recanvi més enllà de l’aparell.

Els 10 intel·lectuals iberoamericans més influents

L’edició espanyola de la revista Foreign Policy va preguntar als seus lectors quins eren els 10 intel·lectuals més influents d’Iberoamèrica. En la resposta hi he per tots els gustos, amb alguna sorpresa inclosa. Aprofito l’avinentesa per llençar un guant als lectors: Em podríeu dir quins creieu que són els 10 intel·lectuals catalans més influents?

1. Gabriel García Márquez
2. Mario Vargas Llosa
3. Fidel Castro
4. José Saramago
5. Yoani Sánchez
6. Fernando H. Cardoso
7. Eduardo Galeano
8. Fernando Savater
9. Carlos Fuentes
10. Felipe González

La Fundació Catalunya oberta crea un diari digital per difondre el ‘catalanisme i el liberalisme’

El diari digital Catalunya oberta està dirigit pel periodista i escriptor Francesc Puigpelat (a la foto). Segons l’editorial del primer número, Catalunya oberta “no pretén ser un diari convencional, d'informació sobre l'actualitat. Vol constituir-se en un referent important del pensament i la interpretació liberal de la realitat. De Catalunya i d'arreu del món. Un manual d'ús vàlid per fer front a una realitat -política, social, econòmica i cultural- que no ens pot agradar. Que no pot agradar a ningú”.

Comiat blocaire de José Saramago

L’autor portuguès es vol centrar en l’escriptura d’una nova novel·la



El bloc del Nobel portuguès titulat El cuaderno de Saramago publica el comiat blocaire de Saramago. Concretament, l’escriptor diu que es vol centrar en la redacció de la nova novel·la que està escrivint en aquests moments. Però a més d’aquesta, d’aquí poc es publicarà la novel·la Cain, que segueix a El viatge de l’elefant. És increïble la capacitat de Saramago per escriure a la seva edat. No para. Per ell, escriure és una activitat vital, com menjar o respirar. Més d’una vegada he dit que d’ençà del Premi Noble, l’obra literària de Saramago ha baixat de qualitat. Amb l’excepció de La caverna i les darreres cinquanta pàgines de Les intermitències de la mort, la resta de novel·les baixen de nivell. A veure què passa amb Cain.

L'ACM creu que 'tots els pobles tenen dret a consultar els seus veïns'

Esteve apunta ironicament que 's'ha embolicat tot de tal manera que al final cada poble de acabarà fent un referèndum'

Des de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) hem dit en tot moment que la consulta popular d'Arenys de Munt s'ha de celebrar per 'dignitat democràtica'. Aquesta mateixa tarda, el president de l'ACM, Salvador Esteve, ha declarat a l'Agència Catalana de Notícies (ACN) que 'tots els pobles tenen dret a consultar els seus veïns'. En aquest sentit, el també alcalde de Martorell (Baix Llobregat), ha qualificat de 'despropòsit' que es permeti la manifestació d'un grup com la Falange i ha ironitzat que 's'ha embolicat tot de tal manera que al final cada poble de Catalunya acabarà fent un referèndum'.

Esteve ha lamentat 'que es compliquin les coses senzilles', com amb el cas del referèndum d'Arenys de Munt (Maresme): 'Un poble decideix fer una consulta i l'ajuntament els hi deixa un local. Sembla una cosa normal i reduïda, però s'ha embolicat tot de tal manera i s'ha magnificat tant que al final cada poble de Catalunya acabarà fent un referèndum'. 'Cada poble té dret a consultar els seus veïns', ha destacat Esteve.

L’home que va abandonar la direcció d’un 'think tank' per muntar un taller de motos

Assabentat de la meva dèria pels think tanks, un company de feina m’ha remès el passat suplement ‘Dinero’ de La Vanguardia on apareix la història Mat Crawford, l’home que va abandonar la direcció executiva del think tank George C. Marshall Institute a Washington per muntar un taller de motos a Virginia. Segons Crawford, es pensa més en un taller de motos que en un laboratori d'idees.

En aquest sentit, defensa que les fantasies del màrqueting ens han fet creure que tenim el desig d’elegir el què realment volem consumir. En lloc de realitzar-nos en el treball, ens realitzem comprant. Per això, l'autèntica independència la proporciona el domini d’un treball manual. És per aquest motiu que Crawford va abandonar el seu despatx al think tank per obrir el seu propi taller de motos.

No obstant això, Crawford també ha sabut treure suc a la nova situació, ja que ha publicat un llibre titulat Shop Class as Soulcraft: An Inquiry Into the Value of Work que està arrassant a les llibreries dels EE.UU i no para de pronunciar conferències per arreu. Per molt que ara arregli motos, no ha oblidat la promoció de les idees. I això planteja el dubte sobre si arregla o 'ven la moto'.